Res no és res

Eduard Carmona s’endinsa en la poètica de l’absurd amb 'El llibre dels errors'
Surtdecasa Ebre
,
13/03/2012
Llibres
“En ciència, l’error absolut és la diferència, en valor absolut, entre el valor exacte i el valor aproximat.”
(Carmona, Eduard. Llibre dels Errors. Palma, 2009. Ed. Documenta Balear. Pàg. 81)
 
Ser o no ser. És aquesta la qüestió? Eduard Carmona (Deltebre, 1982), -poeta, rapsode i veu en off, a més d’un dels impulsors de la Bouesia- demostra al Llibre dels errors més aviat que “res no és res”. Dividit en quatre parts (Existenció, Utilitat dels tels, Immobiliària, Llibre dels errors), aquest poemari ens acosta a una reflexió de caire existencialista, però no ho fa a través del típic relat filosòfic, sinó que se serveix de detalls quotidians, situacions surrealistes, detalls onírics, sorpreses lingüístiques i contrastos de llum i foscor per dir-nos que “la vida és una vellarda”.
 
Tal com ja anuncia el colofó de Sartre en la primera part del poemari, la nàusea en ser conscient de l'existència d’un mateix és present en aquesta lectura. En un primer moment, els versos encadenats entre les estrofes, infereixen en el lector una sensació d’arrossegament, de rutina, però també de reafirmació per part d’una primera persona que interpel·la sovint a un tu. A través de repeticions, de prescindir dels signes de puntuació, de polisèmies, de l’ús de cursives per omplir de càrrega simbòlica alguns termes i d’altres figures retòriques utilitzades amb precisió, Carmona crea un ritme viu amb pauses, acceleracions, davallades... Si heu sentit recitar el rapsode en alguna ocasió entendreu què vull dir i si no ho heu fet, proveu- ho i captareu millor els seus versos.
 
Compta per fer-ho amb l’ajuda de les cites d’alguns referents -Ovidi Montllor, Andreu Vidal, Vicent Andrés Estellés, Enric Casasses, Blai Bonet, Joan Salvat-Papasseit, Joan Brossa-.
 
Però de què ens parla Carmona? De la reflexió d’un personatge d’existència absurda? D’una escena sensual, del Delta de l’Ebre? De la llibertat, de la bellesa? D’un veïnat absurd que no s’entén? Dels errors reprovables? Del fet de ser poeta? De tot això i de molt més, ens parla  o ens crida- i a cada rellegida que fem li trobarem una significació diferent a aquella escena de sensualitat que es converteix després en la descripció d’un paisatge.
 
No hi falta tampoc la introspecció davant del fet creador del poeta que, en alguns moments, sembla voler apuntar-se al corrent de la “literatura del no” que Enrique Vila-Matas recull a Bartebly y compañía amb exemples d’escriptors que creuen tant en la negació del món que, fins i tot, deixen d’escriure. Esperem que Carmona no porti aquesta pulsió a l’extrem i ens ofereixi més versos, més pàgines de negre sobre blanc entrellaçades i més llibres impressos.

  • imatge de control 1per1
  • imatge de control 1per1
A

També et pot interessar