Jump to navigation
Els que estan ben ficats en el món literari català, els reconeixen com tres bèsties de les lletres. Potser Pons Alorda i Portell, descarats, incisius, inflats de joventut, encaixarien en el títol d'enfants terribles, i Todó ja caminaria cap al seny, el temple i l'ofici. Sigui com sigui, “són bons i punt”, que diria l'editor de LaBreu, Marc Romera. “El projecte segurament va sortir d'alguna sobretaula, compartida entre Romera i el seu amic i propietari del Mas Bernis, el periodista Albert Hernandez”, m'explica Todó a la terrassa de l'Horiginal, davant del Macba, un local que en plena àrea cosmohipsteriana s'ha convertit en un viver de poetes catalans. “Què fas tu aquí a n'aquestes hores?”, li diu el propietari de l'Horiginal en plena conversa. Todó parla sense estridències, com seguint un fil de coherència en l'elecció de cada frase i cada mot. Per què vosaltres i no uns altres? Pregunto. “Un dels requisits era que fossim tres homes, perquè no ens despistessim”, em diu Todó, que m'explica que coneixia a Pons Alorda de fa anys, però no al més jove dels tres. “Porcell podria ser el meu fill”, em diu sorneguer, com si fos un nen petit explicant un secret.
El Delta, el paradís o el desert (esperat)“Em vaig dedicar a mirar. Jo em dedicava a mirar. Sóc de La Sénia però fins que no vaig tenir carnet, i tenia gairebé 30 anys, no anava massa sovint al Delta”, explica Todó, que reconeix que va arribar al Delta carregat de llibres d'història natural, de guies de flora i de fauna de la zona. Encuriosit per redescobrir allò que les guies turístiques anomenen sovint "un paradís proper”. "Sempre llegeixo molt, abans d'escriure sobre alguna cosa", explica, "en aquest cas, em vaig centrar en els romàntics alemanys, que són els que creen la cosa aquesta de l'individu tot sol contemplant el paisatge". Els tres escriptors troben l'existencialisme en la polseguera que s'aixeca en els camins que tallen aquest triangle de terra humida. També Todó. “Sí que és veritat, ara que ho dius, que és tot molt decadent, però no se m'havia acudit. Jo vaig anar triant una sèrie de llocs, força concrets, com una urbanització que hi ha a l'Aldea o Riumar, i una època concreta de l'any en què tampoc hi ha gaire vida -potser a l'agost tot seria diferent, o a l'època de la sega-, senzillament perquè és on vam anar, o on he anat algun cop pel meu compte”. De fet, Todó dibuixa un protagonista que com ja passava en la seva novel·la 'L'hortizó primer' (L'Avenç Edicions) sembla tot un retrat generacional. Un supervivent en un món abandonat i, a sobre, ple de contradiccions. “Jo he treballat de comercial, i he anat tocant timbres com aquest noi -entre altres llocs a l'Aldea, i també a Riumar, que de fet és el pitjor lloc on anar a fer això, burro de mi-”, explica Todó. “En l'època que m'hi dedicava, vaig tenir la idea d'aquesta situació: vas picant portes, no et respon ningú, i vas avançant, cada cop més fet caldo, més cansat, més suat, més despentinat, per una urbanització que cada cop està més feta caldo”, explica. “Era una idea semblant a la d'un conte de John Cheever, 'El nedador', sobre un home que recorre tot el seu veïnat de piscina en piscina. I bé, això és el principi del meu conte: algú que va de casa en casa. Vaig canviar el que jo vénia, que eren alarmes anti-robatori, per enciclopèdies perquè vendre alarmes, avui dia, sembla massa fàcil”. Una situació que encara sent com un fantasma massa familiar. “Si demà em diguessin d'entrar a treballar d'administratiu per 700 euros al mes, diria sí, lo dejo todo”.
Entre el rosa albarà i el cargol poma gegantTambé Portell i Pons Alorda arribaven al Delta amb una idea de com encarrilarien l'encàrrec. “Que jo sàpiga, tots tres, el Portell, el Pons i jo vam arribar allà amb un projecte previst; o sigui, una idea d'un conte que havíem tingut algun cop i que encara no havíem escrit. El Portell tenia la idea d'un desamor, el Pons la d'algú a qui executen dues vegades perquè sobreviu a la primera”. Van ser els passejos per la Gola del Migjorn, les compres en els supermercats i botigues de la zona, les converses a la llum de la lluna amb un gintònic a la mà, les batalletes de l'amfitrió de la casa, i les bromes d'una colla d'amics com l'acudit del rosa albarà -una tonalitat de rosa única, inventada per Hernandez- el material del que van fer-ne substància. I fins i tot un cargol poma gegant, obra de l'artista Maria Elena Roqué, ubicat enmig dels arrossars, que despertava l'admiració de les dones que sortien al tard a fer la ruta del colesterol. Els dies van passar ràpid. Todó escrivint al porxo amb el seu boli BIC, i els altres dos a dins la casa, amb els portàtils. "Escrivien molt ràpid aquests dos!", diu. "Al final, em vaig ginyar tant que el meu conte va ser el més llarg"."A mi m'agrada més llegir que escriure!", diu. "Avui dia, hi ha un munt de gent que vol ser publicada, i sembla que no hi ha ningú que llegeixi, sobretot perquè els lectors habitualment estan callats, clar. Té més sentit, segons com, promocionar els llibres que ja existeixen, que no pas anar afegint més llenya al foc". Todó llegeix ara bàsicament llibres relacionats amb els seus projectes. Un cop al mes fa una crítica literària a L'Avenç. Aquest és el treball remunerat que mai abandonaria. " M'ho passo molt bé!". Plaer i feina. Feina i plaer. Una aliança desconcertant? "A mi em criden l'atenció coses que a la gent no la distreuen".
