Plaça del Diamant - Barcelona

Foto: 

Surtdecasa
La Plaça del Diamant - Barcelona

Vides sense redempció / Empatia absoluta / Un remolí absorbent /Realisme contemporani

Quatre veus ebrenques ens expliquen com han digerit 'L'Altra', l'últim llibre de Marta Rojals
Surtdecasa Ebre
,
18/06/2014
Llibres

Vides sense redempció (Roser Sebastià)

Després de comentar L’Altra de Marta Rojals amb altra gent que l’ha llegit, hi ha una sensació en comú: pensar “però quins personatges més miserables”. Tant protagonistes com personatges secundaris tenen en comú que amaguen un secret o altre que els nega l’etiqueta de bones persones. Tenen consciència, però al mateix temps oposen resistència a canviar. I contràriament al que ens ha acostumat la indústria de Hollywood, no trobem redempció al final del camí. A més de semblar-me un element catàrtic, crec que Rojals s’ha entestat a construir personatges rodons que, al llarg de l’acció, evolucionin i vagin descobrint-­nos més coses dels seus “jos” interiors. I ho ha aconseguit. D’altra banda, m’ha semblat especialment interessant l’estructura narrativa. El narrador omniscient ens porta amunt i avall en la línia temporal sense ordre ni concert. No hi ha cap marca de puntuació, ni cap canvi de capítol que indiqui clarament que estem viatjant cap al passat de la protagonista. Amb aquesta tècnica, l’autora teixeix davant el lector un tapís vital que ens permet conèixer de primera mà els traumes, les fílies, les fòbies i, en definitiva, la capacitat d’afrontar el futur de l’Anna, la protagonista. I tot, ben lligat per un embolcall molt propi dels temps que corren: la CRISI. Però no només la crisi econòmica, sinó també la crisi dels pre­quaranta que afecta la Nona i en Nel (l’edat dels quals contrasta amb els seus noms en diminutiu), el buit provocat per l’excessiu ús de les noves tecnologies, la crisi de valors... Llegiu-­la amb l’estòmac buit, però llegiu-­la.

  • imatge de control 1per1

 

Empatia absoluta (Roser Royo)

Llegir L’Altra és com una mica de ventet fresc per a les neurones. No es tracta de cap gran obra mestra de la literatura, però sí d’aquelles novel∙les que s’assaboreixen amb delit perquè el que expliquen és quotidià i real com la vida mateixa i ho expliquen des d’una contemporaneïtat que fa feredat. La dels jóvens no tan jóvens que es pensaven que estudiar els proporcionaria un futur estable. Una altra vegada, la Marta Rojals ha aconseguit una empatia gairebé absoluta amb el meu jo de lectora. Ja ho va obtenir amb Primavera, estiu, etcètera. Potser aquí rau en gran part el seu èxit d’escriptora en què els seus personatges són creïbles, humans, imperfectes i plens de clarobscurs i això fa que els lectors s’hi identifiquen. Les comparacions són odioses però amb L’Altra ha aconseguit uns personatges més complexes que amb els de la primera novel∙la. La crisi hi és més present, tant l’econòmica com l’existencial. També l’estructura narrativa és més complicada: cronològica però a la vegada plena de salts temporals. El que no varia és el seu llenguatge literari: fresc, agosarat, espontani, gens ple de floritures però precís com una agulla. I el millor de tot, els diàlegs. Els personatges de la Rojals parlen com la gent del carrer i no com dicten les normes de l’estàndard. A Primavera..., plasmava magistralment la parla de la gent de la Ribera d’Ebre i a L’Altra reflecteix aquell parlar infestat de castellanismes que fan servir certs parlants de la capital. Per posar els pèls de punta als lingüistes més talibans.

 

Un remolí absorbent (Judit Monclús)

Assumim-­ho. Els que vam gaudir de la primera novel∙la de la Marta Rojals, esperàvem en candeletes més pàgines per devorar. “Pagaria per no haver llegit el llibre i poder-lo tornar a assaborir”, em va dir una amiga abans que jo passés la primera pàgina de Primavera, estiu, etcètera. Per això, quan va arribar L’Altra, ens hi vam abocar. A primer cop d’ull, L’Altra no amaga cap misteri: un retrat actual d’una generació centrat en el personatge de l’Anna, que sobreviu a l’ombra d’una crisi que sembla que s’hagi instal∙lat en tots els aspectes de la seva vida d’una manera latent i constant. Ras i curt. L’empatia que ens genera és lògica si molts de nosaltres, d’una manera o d’una altra, hi podem compartir reflexos de la nostra existència. I aquest és, precisament, l’ham que enganxa el lector. La facilitat amb què entenem les protagonistes dels llibres de Rojals a conseqüència d’aquesta proximitat que fa que les històries que expliquen no les veiem llunyanes, ni en el temps ni en la forma de ser viscudes. A partir d’aquí, el “ras i curt” desapareix. La quotidianitat i els seus alt i baixos s’enllacen amb introspeccions necessàries que l’autora ens regala en el moment oportú, en records que es colen al marge de l’ordre de calendari amb què ordena el relat i que esdevé una manera de marcar l’evolució dels personatges. Aquí és on pensem que realment estem descobrint “l’altra” que buscàvem des d’un principi, on emergeixen els secrets i les raons de tot, on sospitem que hi trobarem el fil que ens conduirà al desenllaç del llibre. Però al final, arriba el cop d’efecte, el que et fa trontollar l’empatia del principi, el que et fa arribar a l’última pàgina, agafar aire i reflexionar. És el mateix cop que decanta la balança i et fa adonar que ha valgut la pena. Els bons llibres són aquells que et sacsegen i et regiren quan menys t’ho esperes i Rojals, un cop més, ho aconsegueix.

  • imatge de control 1per1

 

Realisme contemporani (Albert Guiu)

La psicologia d'Anna és una troballa, l'amplitud del seu retrat una obra d'art. L'estona a estona de les seves veus i sobretot dels seus silencis una originalitat perfumada d'alta literatura. L'obra ens presenta un personatge tan sòlid com paradoxalment vulnerable, una titellaire per intel·ligència i una titella per instint, un personatge inoblidable que deixa un regust d'humanitat amb bones dosis d'ironia, de febleses, de virtuts, d' incerteses... Un realisme contemporani que parla de la immediatesa de les comunicacions; de la variabilitat del verb "sentir" i del verb "estimar"; dels canvis que provoquen les coneixences íntimes en les percepcions de les hores humanes; "el ser o no ser" hamletià dut a l'època dels missatges d'ales d'ocells vertiginosos i reiteratius. L'Altra és una peça d'orfebreria per als que volen entendre i entendre's dins l'època que vivim; una obra sense més romanticisme que el que marca el mateix institnt de viure, l'amor per la vida, definit per una recerca callada de circumstàncies vitals que es troben sense voler­ho del tot, de circumstàncies vitals que s'accepten sense voler-­ho del tot... La vida és allò que ens passa mentre fem plans per fer altres coses, Lennon dixit. Tots els personatges no és que siguin ben retratats, és que són radiografiats en totes les seves petiteses i grandeses, alegries i tristors, dubtes i certeses, capricis i negligències... cap personatge s'allibera de dir al lector, així sóc, amb el mestratge de l'autora com a presentadora de tot l'eixam humà i la societa contemporània i urbana on tot passa. L'Altra que es multiplica a l'espill amb allò de l'immens Borges "Al otro es al que le ocurren las cosas, yo me dejo vivir...".

  

A

També et pot interessar