Judit Monclús
,
18/01/2018
Música

Xarim Aresté: “La música i la poesia són bruixeria perquè són una eina per interpretar el nostre propi subconscient”

Parlem amb el músic de Flix que acaba de presentar el seu darrer disc, ‘Polinèsies’
Xarim Aresté

Foto: 

Cedida
Xarim Aresté
Més rodó, confortable d’escoltar i amb unes cançons més assequibles. Aquesta era la premissa que Xarim Aresté (Flix, 1983) es va proposar a l’hora de cosir les cançons que formen part de ‘Polinèsies’ (Bankrobber, 2017), el seu darrer treball. Parlem amb el músic de Flix sobre aquest disc i del procés de creació que l’ha envoltat, així com del camí que ha recorregut fins arribar-hi acompanyant damunt dels escenaris a artistes de la talla de Maika Makovski, Paul Fuster o els Sopa de Cabra.
"És allò que diuen que un trauma no és l’accident en si, sinó la manera com el vius. Amb la cançó passa el mateix: no és la cançó, és la manera com la vius. És així per naturalesa"

- ‘Polinèsies’ són deu cançons escollides entre un centenar. Aquesta creació febril és constant en tu?
No segueixo un patró matemàtic que em digui quantes cançons he de fer però fer-ne m’ajuda a no pensar i a sentir-me bé. Quan no penso, em surten cançons. Quan em noto inquiet o de mal humor necessito espai, estar tranquil i sol i, de sobte, em van sortint cançons.

- És com una teràpia?
Sí, perquè quan componc mai tinc present que estic fent un disc. No ho faig en un sentit de conjunt. Jo vaig fent fins que me n’adono que tinc un munt de cançons i que podria fer un disc. Llavors potser sí que dic que em faltaria una mica de sal o de pebre i vaig veient el concepte. És com fer un trencaclosques en què les peces que falten cada cop són més fàcils de posar.

- De totes les que havies creat, com ha estat la tria per escollir-ne deu?
Ha estat el més difícil, la veritat. Suposo que perquè em sentia una mica desenganxat de les cançons. De fet, he hagut de demanar ajuda al meu equip, els músics amb qui treballo i a la discogràfica. Els productors Florenci Ferrer i Santos Berrocal de Blind Records m’han ajudat molt a escollir el tipus de disc que volia. La premissa, però, la vaig tenir clara: volia fer un disc de cançons menys ortopèdiques, que quedés rodó i fos confortable d’escoltar, que és una cosa nova en la meva carrera. Sempre havia buscat els tres peus al gat o almenys jo em sentia així. M’interessava l’accident i l’ortopèdia però aquest cop em feia gràcia que les cançons fossin més assequibles.

- Des que ha sortit al mercat, la crítica coincideix que és el teu millor disc fins a la data. Provoca vertigen aquesta afirmació o com t’ho prens?
Per a mi el millor disc sempre és el següent, el que vindrà. Però sí que he sentit unes pressions que abans no sentia perquè com que abans feia el mateix però ningú em feia ni cas no era una cosa que tingués en compte. Ara, de sobte, penso que això ho escoltarà algú i sí que m’afecta, però són coses de l’edat. Amb el temps, vas tenint responsabilitats que no pensaves tenir. Ara mateix és sentir que estic al món perquè a vegades penso que no hi sóc, que sóc un mer observador, com si no en fos partícip.

- Encetes el disc amb la cançó ‘Indomables’. En el context de la cançó, tu et consideres indomable?
En el context de la cançó, sí. En d’altres, no. En d’altres és una lluita constant i em falta força de voluntat per a certes coses a la vida. Però per aspectes com la música, sí que és veritat que sento que és una cosa anterior a mi, que li dec un respecte anterior a mi. Sempre he volgut ser fidel a una veu interna que no sé d’on surt i que tampoc qüestiono. Entenc que és una veu que ha de tenir raó perquè surt per si mateixa i tinc la sensació que la meva feina és protegir-la i ser-li fidel. Ser indomable, al final, és no tenir preu.

- Les teves cançons es caracteritzen per la seva càrrega poètica. És una tàctica per desdibuixar el significat de les lletres i que s’hi puguin incloure múltiples interpretacions?
Això forma part de la bruixeria. Per a mi, la música i la poesia són bruixeria perquè són una eina que tenim per interpretar el nostre propi subconscient. En això que dius tens raó, d’un dia per l’altre canvien de significat. Un dia et deixa la teva parella i, a la tarda, aquella cançó per a tu parla d’una altra cosa i et fa sentir coses diferents. El significat de les cançons no ens pertany, és un mirall. Si fa un dia assolellat veuràs el sol i si plou, veuràs la pluja. Com que el subconscient té tantes capes, això que dius que poden tenir molts significats és com que la vida en si té molts significats, els moments en si en tenen molts. És allò que diuen que un trauma no és l’accident en si, sinó la manera com el vius. Amb la cançó passa el mateix: no és la cançó, és la manera com la vius. És així per naturalesa. Encara que t’esforcis per fer que una cançó tingui només un significat, l’endemà en tindrà un altre i et sorprendrà.

- A ‘Polinèsies’ hi parles de dualitats, aïllaments i connexions. Ha estat un moment d’introspecció el que t’ha portat a buidar aquestes reflexions vitals?
Per a mi, la creació és una conseqüència de l’observació. Mirant enfora veus dins i mirant dins, veus enfora. I acaba sent tot la mateixa cosa.

- A part de les lletres, la riquesa del disc s’amplia amb les varietats musicals que el conformen. Cada cançó necessita el vestit adequat pel que hi vols transmetre?
Sí, per a mi és molt divertit això d’inventar-me vestits per a les cançons perquè així com els significats són infinits, els vestits possibles també ho són. Es tracta de fer els vestits amb els quatre pedaços de tela que tinc per casa. Com que estem en precari constantment, de sobte no és que la precarietat ens condicioni, és que al final estem abocats a treure partit del que sigui. A vegades tens molt i t’ofegues amb aquest molt, i a vegades amb molt poc pots construir alguna cosa. Suposo que el meu filtre va fent sense que jo me n’adoni ja que en realitat sempre penso que faig la mateixa cosa. No soc gaire conscient de si hi ha hagut cap evolució en els estils que faig. És un procés molt espontani per a mi, no li dono gaires voltes. El que sí és que, no sé si amb èxit o sense, intento sempre fugir de l’estil.

- Que no vols definir un estil concret, vols dir?
Exacte. Quan sento que estic trepitjant un estil massa concret em sento incòmode. Necessito sentir que estic fent una mescla. Per exemple, la rumba, el jazz o el rock’n’roll són coses molt hermètiques segons com. Cada estil té el seu purisme, la seva avantguarda i la seva fusió. Jo sento que no formo part de cap estil. Sempre m’han dit que he begut molt de la música americana, i és veritat, però sento que no em dirigeixo cap allà. La sento només com un punt de partida. Suposo que on m’estic dirigint és a l’origen. A tots ens passa, si anem a algun lloc, sempre anem a l’origen. És on ets més tu. Molts cops has de fer la volta al món per saber on és aquest lloc. Per sort, està més a prop del que ens pensem.

- Abans d’arribar a ‘Polinèsies’ has treballat al costat d’artistes com Maika Makovski, Paul Fuster, Sanjosex o amb els Sopa de Cabra. Què t’ha aportat aquest bagatge que has obtingut a l’hora d’elaborar aquest nou disc?
Per a mi és indestriable. És com dir que hagués sigut de la meva vida si no hagués llegit aquell libre o no hagués vist aquella pel·lícula. Totes aquestes col·laboracions que he fet han estat un aprenentatge que no puc dissociar de mi mateix i em sento súper afortunat d’haver pogut fer feina amb aquesta gent perquè han sigut mestres. M’han ensenyat a posar-me a la pell de l’artista perquè quan fas de músic t’hi has de posar. Has de fer la teva però d’alguna manera entres dins d’una ètica i una estètica concretes que molts cops es troben lluny de tu mateix. Aquesta cosa d’haver-me allunyat de mi algunes vegades, m’ha donat molt, m’ha fet veure món i m’ha fet veure’m també a mi mateix. Per a mi ha sigut clau. Més que els discos que vaig escoltar a l’adolescència, que segurament em van marcar la manera de tocar la guitarra, haver fet música amb en Paul, la Maika o amb els Sopa, em fa sentir que sense això no podria entendre el meu present.

- I amb tot, què en queda del noi que va començar a tocar rock i punk al seu poble amb grups com els Mala Sang?
Està sencer. Hi és tot. Sempre som aquell mateix nen que encara que sembli que ja no hi és. Doncs encara hi és. I és curiós perquè solem negar-nos. És típic negar parts de nosaltres mateixos quan ja les hem passat. De sobte, et fa vergonya. Però amb el temps me n’he adonat que estic allà mateix.

 

També et pot interessar