Jump to navigation
Les Tertúlies no volen ser un espai restringit en el qual un expert faci una dissertació sobre alguna de les vessants de l’ensenyament. Ben al contrari: volen ser un espai de reflexió i diàleg, d’intercanvi d’experiències i d’opinions, a partir de les vivències personals de convidats curosament escollits que aporten la seva mirada més íntima sobre els seus aprenentatges vitals. I la sala familiar del Centre Fraternal, amb les seves taules quadrades vestides amb rams de mimosa groga, s’han convertit, durant el mes de febrer, en l’espai idoni per facilitar i convidar aquesta conversa.
La dinàmica de les Tertúlies ha estat sempre la mateixa: parlen primer els convidats explicant la seva experiència personal, després és moment de fer una petita pausa tot berenant un deliciós pica-pica elaborat pels alumnes dels cicles formatius de Cuina de l’Institut Baix Empordà, mentre es debat amb els companys de taula els temes tractats pels tertulians, i finalment la conversa s’eixampla a tota la sala. En David Galceran i l’Albert Niell s’encarreguen de conduir la vetllada.
Dos punts en comú entre els sis convidats d’enguany: la família –pare, mare, avis- han estat per a tots i cada un d’ells un puntal fonamental i imprescindible per al seu creixement vital. I el nom d’un mestre gravat a la retina i al cor de tots ells com a referent clau en la seva vida que els va transformar com a persona. La família i l’escola; l’escola i la família.
Tres tertúlies, sis històries Però no només ens van parlar dels pares i dels mestres, els tertulians. Sinó que ens van parlar d’ells i dels aprenentatges que els han marcat la vida.
En la primera Tertúlia, la del dia 5 de febrer: la Maria Caner, treballadora familiar del centre geriàtric de Palafrugell, i en Xavier Garcia Balda, biòleg i entrenador d’hoquei. La Maria va anar a l’escola a Calella, on la van fer baixar dos cursos degut a les seves dificultats amb l’aprenentatge. D’ella deien que era una mala estudiant, però és que la seva dislèxia no li va posar gens fàcil. On es sentia còmoda i feliç era amb la seva part més artística i creativa. Ja de gran, un dia es va trobar una antiga mestra que li va preguntar perquè no havia estudiat més si sempre havia sigut una bona alumna? I la va animar a posar-se a estudiar. “Una bona alumna?”. I s’hi va posar: va estudiar i es va fer treballadora familiar. “Som el pensament que tenim”, diu la Maria amb els ulls humits d’agraïment a qui va saber despertar en ella unes capacitats que no creia tenir. I així va ser com ha pogut dedicar tota la seva vida a la seva autèntica vocació.
En Xavier ens parla de les seves dues grans escoles: l’esport i les colònies parroquials a Puigpardines. Primer com a participant, i després com a monitor i com a entrenador, ha viscut en pròpia pell el fet de rebre i, després, transmetre valors com la responsabilitat, el respecte, el compromís, el companyerisme, l’autonomia... Perquè a les colònies, a part de passar-s’ho bé, s’aprèn a rentar plats, a cuidar l’entorn, a preparar les motxilles. I a la pista de hoquei no només s’hi va a guanyar, s’hi va a aprendre a compartir, a demanar perdó, a rectificar quan cal. En Xavier no concep la feina del monitor i de l’entrenador sense aquesta vessant educadora. Perquè ell no vol que els joves del seu equip siguin només bons jugadors, vol que siguin millors persones.
En la segona tarda de Tertúlies, dos convidats amb una característica en comú: tots dos són uns lluitadors. Són la Awatef Ahmittach, estudiant universitària, i en Dani Rebollo, actor i director teatral.
L’Awatef ens parla d’identitat i de les contradiccions que viu una nena que amb onze anys arriba del Marroc i s’instal·la a viure en un petit poble de l’Empordà. Aquesta jove de poc més de vint anys ens parla de feminisme, ens expressa la seva impotència en veure i viure les diferencies tan reals entre homes i dones. I ens explica que el seu somni ja de ben petita era poder canviar el món. La frustrava veure que ella sola no podria, fins que un dia va llegir una frase: “a vegades sentim que el que fem és tan sols una petita gota en el mar, però el mar seria menys si li faltés una gota” de la Mare Teresa de Calcuta. I va pensar i es va proposar que seria a partir dels petits actes del dia a dia que podria deixar empremta. Volia fer medicina, volia ajudar la gent, però no va poder ser. Ara estudia química, i no ha parat de llegir, d’estudiar i d’aprendre amb un únic objectiu: aconseguir la independència personal que la farà lliure.
En Dani ens proposa un joc, que tanquem els ulls i que escoltem els sons màgics del teatre: el xiuxiueig de darrera l’escenari abans d’una funció, el silenci de quan s’obra el teló, la música, la intensitat dels actors, i els aplaudiments finals. Ens confessa que de petit va tenir cert complexa intel·lectual perquè acadèmicament no era massa bo. Fins que va descobrir el teatre i va poder començar a brillar. “Hi ha tants camins com persones”, reflexiona. I per a ell el teatre és llibertat: llibertat de ser, de fer, de pensar, de crear i de construir el que es somií. I és també una escola: una escola d’esforç, d’autoconeixement, d’acompanyament... Una escola on ell ara té el privilegi d’ensenyar als nous aprenents a volar i a somiar.
L’últim dilluns de Tertúlies, el dilluns 26 de febrer, el van amenitzar l’Albert Teixidó, estudiant de Batxillerat, i la Montserrat Tura, metgessa, exalcaldessa i exconsellera de la Generalitat.
La Montserrat Tura va viure una infància feliç a pagès, i va passar de dret a una joventut compromesa i militant en organitzacions clandestines que s’oposaven al règim franquista. És una dona que s’ha passat la vida prenent decisions: com a metgessa a l’Hospital Clínic, com a directora de l’Hospital de Palamós, com a alcaldessa de Mollet del Vallès, i com a Consellera d’Interior i de Justícia. Conscient de que totes les seves decisions, tant mèdiques com polítiques, tenien sempre una única finalitat: millorar les condicions de vida de les persones. D’ella ens n’enduem dues idees: prendre decisions genera amistats i també enemistats, però no per això no s’han de deixar de prendre. I que “quan més greu està el pacient, més serè et necessita”. Consell que li va regalar el Dr. Borràs i que es pot aplicar a tots els àmbits de la vida.
L’Albert tot just té disset anys però té les idees molt clares. El pare, la mare i l’avi li han transmès els valors de l’esforç, la lluita pel que estimes, l’aprendre a aprendre. Ha sigut i és un alumne excel·lent. Va anar a una escola petita i acollidora, però quan va arribar a l’Institut va haver de fer un aprenentatge que no s’estudia als llibres: va haver d’aprendre a conviure amb la diversitat dels nous companys amb els que compartia classes i passadissos. Confessa que els dos primers anys va patir molt, ell estava centrat en els estudis i no entenia la manera de fer del seu entorn. Però la vida li va fer aquest regal: aprendre a trobar l’equilibri entre la individualitat dels estudis i el respecte a la diversitat. Ara ha fet un munt d’amics, practica esports i és membre de l’Associació Excursionista de Palafrugell.
Hem de fer tota una volta al calendari per poder tornar a gaudir d’aquestes tardes de conversa al voltant de la vida i de l’educació. Mentrestant ens n’emportem un bon grapat d’idees, d’experiències i d’opinions amb les quals podrem reflexionar, aprendre i, sobretot, créixer. Tanquem el cicle contents i més convençuts que mai que tot i tothom educa, que no hem de deixar perdre cap oportunitat per créixer i que totes les nostres accions poden ser font d’aprenentatge cap als demés. A l’escola, al barri, al camp de futbol i a arreu. Siguem-ne conscients, perquè només l’educació ens farà lliures.
www.fundaciopallach.cat
