Joanjo Bosk: "Amb la creació plàstica omplo les sequeres creatives de la música"

L’artista empordanès s’estrena en les arts plàstiques amb l’exposició ‘Letargia’, mentre en paral·lel continua creant música amb la publicació del disc ‘Fàcil’

Núria Mora

26/03/2025

Arts

Joanjo Bosk (Figueres, 1976) conegut per la seva trajectòria en el món de la música, ha obert un nou camí creatiu amb ‘Letargia’, la seva primera exposició d’arts plàstiques que es pot visitar fins al 13 d’abril a la sala Can Viola de Maçanet de Cabrenys. Aquesta nova faceta li ha permès explorar una expressió més lliure i visceral, influenciada per les avantguardes del segle XX i carregada de simbolisme. Paral·lelament, aquest procés creatiu en les arts plàstiques també ha donat impuls al seu nou treball discogràfic, ‘Fàcil’, un disc que neix amb la voluntat de tornar a l’essència de la seva música i que ve carregat d’emoció i d’intenció. En aquesta entrevista, Bosk ens parla sobre com conviuen aquestes dues formes d’expressió, el diàleg entre les arts plàstiques i la música, i la seva constant recerca artística.

- Què et va inspirar a començar a experimentar amb les arts plàstiques tenint en compte la teva trajectòria artística en el món de la música?
Era una inquietud que tenia des de fa anys i de fet ja havia fet alguna incursió amb alguna obra, amb el disseny de portades d’àlbums, com ‘Cançó per Elna’ on la portada i la contraportada les vaig fer jo i amb el disc ‘Figueres-Gernika’ amb un collage que també és obra meva. Sempre havia tingut aquesta inquietud, però mai l’havia acabat de desenvolupar, fins a l’any passat, que em va sortir tot. També per això l’exposició l’he anomenat ‘Letargia’, perquè és com una pulsió artística que ha estat en repòs durant molts anys i ha acabat sortint ara.

- Què ha despertat amb aquesta exposició?
Expressar-ho amb paraules no és fàcil. Amb la música hi ha text, una lletra, una història més o menys intel·ligible, tot i que moltes vegades parlem amb codis poètics que són molt oberts, mentre que amb el tema artístic i plàstic és difícil posar-hi paraules perquè és un art molt visceral, molt emocional, molt simbòlic, i el que acaba expressant, pel que veig del resultat de l’obra i també pel que comparteixo amb el públic que l'ha pogut veure, és com un conflicte amb el món real i l'he expressat a través d'aquestes obres. Jo no soc un erudit de l'art, però m'agrada molt, sobretot els corrents del segle XX, les avantguardes, l'expressionisme, el cubisme, el surrealisme, i d'alguna manera hi ha una certa influència.

- Com ha estat el procés de creació de les obres que formen part de ‘Letargia’? Què busques expressar?
La figura humana sempre hi està present. Hi ha algunes obres que sí que és cert que són més abstractes, però en general hi ha aquesta matèria representada, entenen la matèria com a vida, com el cos humà. Veig que és una reflexió entorn de l'existència humana. És difícil posar-hi paraules perquè és una forma de crear molt més lliure que fer música. Tota obra té un títol, i a vegades amb el títol ja poses una mica en context en què et situes i el que vols dir, però amb l’art és una economia de paraules total, n’utilitzes una o dues. Amb la música, en canvi, és diferent perquè les cançons inevitablement les fas perquè agradin a un determinat públic, més enllà que ho facis per tu mateix perquè jo componc i escric per mi, però evidentment penses a compartir la música. L’art també, però amb menor mesura. Sincerament, les obres que he fet no estan pensades per agradar ni per desagradar, senzillament vull que provoquin una reacció a qui les mira, que provoqui una reflexió, una emoció. És una forma de comunicar-me amb la gent, però d'una altra manera.

- Creus que tot aquest recorregut que tens com a músic influeix també en la teva manera de treballar aquesta expressió plàstica, entre la música i la pintura pots establir un diàleg?
M’agradaria pensar que sí, però no n’estic segur perquè primer faig i després analitzo. Veig que la meva obra musical i l'obra gràfica ara per ara són bastant diferents, però alhora potser també complementàries. Amb la música tendeixo a buscar més les melodies, l'afinació, la bellesa, l’harmonia... En canvi, amb l'art que estic fent, no estic segur d'estar buscant això, és potser una mica més agressiu, més violent en alguns aspectes.

- La música va dirigida a un públic que ha d’escoltar, li ha d’agradar, després ha de comprar un disc i anar a un concert. Amb l’art tens més sensació de llibertat, que cadascú entengui el que vulgui?
Exacte. D’alguna manera també intento tenir un retorn, però aquest retorn és molt ampli i tampoc l’espero. Passo moltes èpoques que, francament, no tinc ganes de fer música ni d’escriure cançons i aquesta és la realitat, però amb la creació plàstica he trobat una forma d’anar omplint aquestes sequeres creatives en la música, omplint-les amb la part plàstica i aspirar a crear un diàleg. De fet, el single que vaig treure l’any passat, ‘Cançó de repòs’, és un diàleg amb la poesia a partir d’un poema de Rosa Leveroni i vaig fer una obra que va ser la portada del single. En certa manera es va crear aquest diàleg, el que passa és que soc poc reflexiu i després pensant li acabo de trobar el sentit.

- Hi ha alguna obra en particular de ‘Letargia’ que et resulti especialment significativa?
‘Cançó de repòs’ va ser una mica el tret de sortida, l'excusa per desenvolupar tot el que ha vingut més tard. També vaig fer una obra en serigrafia que es diu ‘Animal que es busca’, que té lligams amb la poesia de Josep Palau i Fabre, que també he musicat. I obres amb diverses tècniques perquè amb el tema plàstic soc un aprenent. Estic començant, però he anat picotejant diverses tècniques: pintura acrílica, serigrafia, gravat, collage... Ara estic buscant on m'expresso millor.

Joanjo Bosk | Foto: Gaspar Morer
- Deies que la creació plàstica et servia per a aquestes èpoques més de sequera creativa musical i l’exposició ha vingut acompanyada de la publicació del nou disc 'Fàcil'. Com ha estat aquest treball artístic a dues bandes?
Es pot dir que tot el treball de ‘Letargia’, em va fer venir ganes de tornar a agafar la guitarra, paper i llapis i tornar a escriure. A vegades quan deixes de banda una cosa et venen ganes de reprendre-la i ha passat així. El disc l’hem titulat ‘Fàcil’ entenent que no hi ha res fàcil en aquesta vida. Però els humans tendim a complicar-nos-la i amb aquest disc la idea era fer-ho el més fàcil possible i el més ràpid possible, i així ha estat. Estic supersatisfet del resultat, perquè amb l’impuls de l’exposició i del tema plàstic ha acabat sortint aquest disc. El disseny de la portada és meu i a més el disc físic inclou a dins una làmina d’una obra original meva. És el primer cop que ho faig, és un gravat a l’aiguafort. Avui en dia que costa tant vendre discos, és com una forma de donar-li un valor artístic afegit.

- En aquest apartat artístic musical, què has volgut expressar amb les composicions del disc?
Les lletres són el que més m’ha costat i amb les músiques tenia algunes cançons ja compostes amb melodies de veu que hem treballat mà a mà amb l’Albert Serrano, que ha estat un dels compositors del disc, guitarrista i productor. Les lletres han costat, però han acabat sortint i són en la meva línia, potser existencialistes, emocionals... També he recuperat una mica la mala llet, la reivindicació en cançons com ‘Roda que roda’, ‘Com les utopies’ o ‘Sentit’ que és una cançó que defensa el dret a morir dignament. Hi ha una mica de contingut social i ideològic, que feia temps que no l'abordava però sempre amb un llenguatge no pamfletari. És un disc molt personal i emocional de cançons aparentment inofensives, però que algunes estan molt carregades de mala llet i d'intenció.

- A banda de les teves composicions, també hi ha una versió en català de Neil Young, ‘Hey Hey My My’.
Aquesta és una de les primeres cançons on el concepte de cantautor em va volar pels aires, perquè quan era molt jovenet aquí a Catalunya teníem la idea dels cantautors dels anys 60 i 70. Els cantautors catalans de final del franquisme, d'influència francesa. Autors com Bob Dylan, i sobretot per a mi, Neil Young li van donar una volta. El vaig descobrir a principis dels noranta, quan feia incursions amb el món del rock, amb les bandes del rock alternatiu nord-americà, del grunge amb Pearl Jam... Tot això em va marcar molt, és una cançó que li tinc molt d’afecte i penso que sintetitza prou bé el que ha estat la meva carrera inicialment en el rock més dur i en aquests moments en terrenys més acústics, més relaxats.

- També has fet una versió de la cançó 'Una décima de segundo' d'Antonio Vega. Què et transmet?
L'Antonio Vega és un univers molt potent, molt intens i a mi m'agrada molt. Tenia ganes d'incloure en el disc una cançó en castellà. De fet, la primera part de la meva carrera cantava en castellà, la meva llengua materna és el castellà i el vaig parlar fins als deu anys. Vaig pensar que era una cançó interessant i a més va coincidir que amb Corada, un projecte musical que vam fer amb l’Albert Serrano i que vam gravar un disc el 2023, havíem tocat en directe ‘Una décima de segundo’ i la vaig voler recuperar per aquest àlbum. És una cançó molt personal d’Antonio Vega, que està inspirada en els seus anys d'estudiant, fa referències a la física, a la poesia... És una mica críptica, és el seu univers, però a mi m'agrada. És una cançó que no controlo per a res, perquè té un sentit que se m'escapa, però a l'hora d'interpretar-la em fa sentir molt bé.

- ‘Letargia’ segueix el seu camí amb l’exposició a Maçanet de Cabrenys i ara en comences un altre amb el disc. Quan arrenca la gira?
Sí, ‘Letargia’ estarà exposada a la sala Can Viola de Maçanet de Cabrenys fins al dia 13 d’abril i el disc acaba de sortir i la primera presentació en directe és el 5 d’abril al Foment de Girona. La següent data és el 10 de maig al Castell de la Bisbal a la Bisbal d'Empordà i el 22 de maig al Harlem Jazz Club de Barcelona. Ara per ara tinc aquests tres concerts i ja estem tancant coses per a més entrada la primavera i l’estiu i també de cara a la tardor. És complicat tocar i més amb aquest tipus de propostes, però espero que pugui presentar el meu treball arreu.

- Alguna proposta que fusioni exposició amb concert en un format potser més petit?
Estaria bé i de fet ja m'ho han proposat, però ara mateix estic una mica reticent, prefereixo separar les dues coses. Amb l’exposició és molt més lliure, no has d’esperar que ningú t’aplaudeixi, que vingui molta o poca gent... Però sí que és veritat que segurament en algun moment estarà bé fusionar-ho d’alguna manera.