Cristina Mongay
,
07/02/2019
Música

Antoni Tolmos: "La música és la manera que he triat de comunicar-me amb el món"

Parlem amb el pianista, compositor i conferenciant Antoni Tolmos
Antoni Tolmos

Foto: 

Surtdecasa Ponent
La música és la seva passió. Sense cap mena de dubte. I això que entrà sense adonar-se’n a la seva vida, sent molt i molt jove. Encara ara, afortunadament per totes i tots, segueix sent el timó en el seu dia a dia. Tant que, a banda de ser el seu eix vertebrador formatiu, s’hi dedica professionalment en múltiples esferes. Inquiet, curiós i atrevit, conversem amb el pianista, compositor i conferenciant lleidatà Antoni Tolmos!
Sempre dic que estic casat amb el piano, però que la meva amant és la guitarra

- Com vas començar en el món de la música?
M’inicio de la manera més normal. Vinc d’una família on la música sempre hi ha estat molt present. Tenia unes tietes que eren mestres de música, i de petit anava a concerts amb elles. Cap als 6 o 7 anys vaig començar al Conservatori, una edat que avui pot semblar relativament tardana –perquè ara els infants amb 1 any o 2 ja estan a les escoles de música– però que llavors era l’habitual. Vaig començar a fer solfeig, com era costum, i als 9 anys vaig començar a tocar el piano.

- Vas entrar en contacte amb la música perquè t’hi van apuntar, però aviat la seva passió es va despertar en tu com una flama.
La música, com l’esport, és una carrera que acostuma a iniciar-se sent molt petit, i és llavors quan vas experimentant amb alguns moments de la vida del músic, com els recitals o els concerts. Entre els 14 i 15 anys vaig començar a tocar en grups de música d’amics –era la meva època rockera–, amb grups de versions, on tocava la guitarra, que sempre l’havia vist tocar al meu pare a casa. Sempre dic que estic casat amb el piano, però que la meva amant és la guitarra (riures). Vaig viure intensament aquesta etapa semiprofessional, però als 18 anys, havent acabat COU, vaig decidir que volia continuar amb la música de manera més seriosa.

- Deixaria de ser una afició molt i molt dedicada.
Exacte! Els companys d’escola em prenien sempre com el músic de la classe, perquè llavors no hi havia tants alumnes que s’apuntaven a música. La música com a disciplina sempre ha anat acompanyada popularment d’una certa incerta, d’un ‘sí, fas música, però amb què et vols guanyar la vida de veritat’. Tantes vegades sents aquests dubtes en veu alta, que la gent te’ls fa plantejar. Els meus pares, fins i tot, em preguntaven si no havia pensat en un pla B. Però en realitat, si anava a Barcelona i feia el Grau Superior de Música, aquesta formació s’equivalia a una Llicenciatura i, per tant, acadèmicament s’equiparava a fer Agrònoms o Magisteri. Vaig decidir fer únicament música, dedicar-me totes les hores que podia. I, paradoxalment, la vida m’ha portat fa més de vint anys a fer de professor d’educació musical, primer al Conservatori de Reus, i després a la Facultat d’Educació, Psciologia i Treball Social de la Universitat de Lleida. 

- Temps després, deixes el món dels grups musicals i apostes 100% pel teu projecte propi.
Amb vint-i-dos anys vaig prendre l’important decisió que volia dormir a la nit, i treballar de dia, i vaig deixar la música de ball i de versions. I vaig apostar pel meu projecte propi, pels meus concerts, les meves gravacions, etc. Jo sempre havia compost i m’havia preguntat si tenia quelcom a dir. Vaig començar a viatjar, a mostrar les meves habilitats a gent de referència que no em coneixien, i em deien que tenia fusta i que calia que treballés. Això va fer que cregués realment en mi. A part del meu projecte com Antoni Tolmos, entre disc i disc, faig produccions i direccions musicals d’altres músics, com Spring Riot, Círculo d Borneo, Marc Marzenit o Meritxell Gené; he fet música per teatre, música per televisió, etc. En cap moment m’he plantejat fer una altra cosa que no fos música.

- Certament ets una persona molt inquieta que viu per la música, i que vol transmetre-la i contagiar-la a tothom. Entre d’altres, destaques com a Director Musical del No Surrender Festival, Director de l’espectacle Mamapop, Director de l’Orquestra Music Down, ets el creador del projecte Nadales Tolmos, etc.
Ho he parlat de vegades amb joves músics de 18 o 20 anys que s’inicien en el món de la música de forma professional, i que em comenten que volen seguir els meus passos. Jo els dic que, el que jo he fet, no ha estat una carrera que puguis triar. Al final, com tot a la vida, es tracta de marcar-se una estratègia assolible, i anar treballant molt i molt. Les habilitats són importants per tirar endavant amb la teva formació, però amb les habilitats i la formació només no tens res. Cal moure’s molt per dedicar-se al que de veritat t’apassiona, cal fixar-se reptes assolibles.

- Ens reveles un secret per compondre?
No existeix cap fórmula, però sí que hi ha una necessitat física que et mou. El dia que estàs inspirat, tot surt de la millor manera. Aquesta necessitat física, en el meu cas, sempre és a conseqüència d’un estat anímic, sigui positiu o negatiu. La creativitat no és una cosa d’oficina, no és controlable; ara bé, quan ja tens la idea, cal treballar-la, aplicar-li uns recursos i donar-li mil tombs fins a obtenir el que vols escoltar. Just unes dècimes de segon abans de trobar aquesta inspiració, el teu cervell experimenta un moment absolut de felicitat i de pau. Cal provocar els moments de pau i de felicitat, el clima perfecte d’inspiració. A mi em funciona caminar de nit, o freqüentar espais en silenci.

- Estarem d’acord en el fet que la teva manera de fer música és diferent, és exigent i alhora vol sorprendre el públic per fer-lo vibrar, quelcom t’ha obert moltes portes.
La veritat és que he assumit molts reptes, cosa que porta molta feina, molts neguits i molts sacrificis. Entre els últims, he tingut l’honor d’exercir de padrí de graduació de força promocions d’estudiants universitaris o batxillerat, organitzant autèntics shows per connectar amb els estudiants i les seves famílies. Això porta moltíssima feina, molt desgast físic i emocional, però després, vius moments de satisfacció grandíssims, i aquests no tenen preu.

- Pregunta obligada: què és per tu la música?
Per mi és la manera que he triat de comunicar-me amb el món. És una passió molt gran. Ara no sabria dedicar-me a res més, ni avocar tant temps a altres feines que no fossin ella.

- Parla’ns dels teus altres fills, els teus discos.
En porto onze a l’esquena. L’’Energy’ (2016) –el número deu– tot i no ser el darrer disc és el que segueixo portant en concert arreu. Pràcticament tots han estat només en format piano, en algun vaig incorporar algun instrument de cambra o bases musicals. Però bàsicament hi sona el piano. El darrer, ‘Universe’ (2018), l’he gravat al meu estudi, i el piano hi és present però no és l’únic instrument que hi sona. Hi toco, per exemple, la guitarra, quelcom deixa una mica descol·locadala gent perquè potser ja em tenen una mica encasellat com pianista i de vegades costa de veure algú fora del seu lloc habitual (riures). No obstant això, ja estic pensant en un nou disc de piano sol, que probablement gravaré a la tardor.

- A hores d’ara és inevitable preguntar-te: quina és la teva cançó?
No en tinc cap dubte de quina és ‘What a wonderful world’, de Louis Armstrong. A més a més, en la seva versió original. Té un punt molt màgic.

- Envia un missatge a totes les nostres lectores i lectors!
Més que un missatge, els faig una proposta. Si no ho tenen per costum fer-ho, haurien d’emocionar-se una vegada com a mínim cada dia. Hi ha gent que ho fem moltes vegades al dia, d’altres no. I crec que és molt important. És molt important tenir la connexió sensible present per veure el món d’una altra manera. Això et fa ser més empàtic, més conscient, més real.

Més informació: 

També et pot interessar