Jump to navigation
- Acabes de publicar 'Lluís Roura, 80 anys de memòries'. Com ha estat el procés de posar totes aquestes vivències i la trajectòria d’una carrera sencera en un llibre?Aquestes memòries volen ser un testament d'un temps viscut. I també una mena d’exemple que pogués servir a la gent que a vegades es troba desencisada, perquè les coses són difícils.
- De fet, vens d’orígens humils. Com recordes aquells primers anys a Sant Miquel de Campmajor?Vaig néixer en una casa de pagès de les més modestes del poble. Amb els anys d’esforç, treball i sacrifici va anar sorgint tot aquest món pictòric que ha arribat fins avui. Vaig néixer en un dia de molt mal temps, el 5 de desembre del 1943, més mort que viu. Hauria necessitat una incubadora, però en aquella època no n’hi havia, perquè la gent llavors naixia i moria a les cases. La meva era una casa perduda entre barrancs i males carreteres. El metge, el doctor Miquel Berdeguer, se li va ocórrer agafar quatre teules i escalfar-les vora el foc. Quan van ser calentes, em van embolicar amb cotó fluix i em van posar entre les teules. Allà vaig passar quinze dies i així vaig sobreviure en aquest moment tan delicat. Potser per això soc un pintor sorgit de la Terra i pinto els paisatges i els fruits de la Terra.
- Les teves primeres pintures són d’aquest món de pagès que et va veure néixer.Puc assegurar que si aquella època hi hagués hagut mòbils, jo no seria pintor, de cap manera. Perquè amb el mòbil hi ha una feinada que no s'acaba mai i m'hagués pogut entretenir molt. Jo amb nou o deu anys ja feia de pastor, guardava el bestiar de les cases de pagès. Per no avorrir-me, un dia vaig portar un bloc i vaig dibuixar el gos, una casa, un arbre... I així vaig anar fent cada dia. Fins que un dia, al cap d'un temps, la meva germana es va fer un xicot que tenia una carrera d'estudis superiors. Vaig fer el que fa la mainada quan arriba una persona i forestera: ensenyar la joguina, ensenyar una cosa. Jo ensenyava els meus dibuixos. Ell es va quedar sorprès amb aquells dibuixos. I em va dir: “Ostres, saps que això està molt bé? Saps que podries ser pintor?” El primer que li vaig preguntar, devia ser una mica murri, va ser: “Quant guanya un pintor?” I em va respondre: “Passaràs molta fam”.
- Tenia raó?En part. És veritat que l'any 63, quan vaig anar a viure a Barcelona i a aprendre a la Llotja, em vaig quedar quasi un any sense poder sopar els vespres. Però, això de no sopar o passar-ho una mica malament sembla que queda bé amb els escriptors, els músics, els pintors, tota aquesta vida bohèmia, però també hi ha notaris, advocats, metges que també han passat aquestes èpoques de nits sense sopar perquè s’havien de pagar els estudis o les famílies no podien del tot.
- Vas saber que pintaries paisatges des del principi?Em va portar amb el pintor de Banyoles, Joan de Palau, que era un gran paisatgista. Jo hi anava dos cops per setmana, des de Sant Miquel a Banyoles, que hi ha uns deu quilòmetres, amb bicicleta. Arribava a casa a les onze de la nit i tothom era dormir. Però era una vida sana i alliberada, perquè si a mi no m’haguessin deixat marxar a les classes a Banyoles jo no hauria fet gran cosa. A aquesta època vaig començar a pintar el primer quadre. Vaig pintar la casa on vivia. Vaig estar tot un temps pintant les coses que m’envoltaven, les feines de pagès. Unes feines de les quals nosaltres, la gent de vuitanta anys, en som els últims testimonis. Des de l'edat mitjana que s’havia treballat la terra exactament com es feia a aquests anys, a finals dels 1950. I són unes feines que ja s’han perdut.
- Després els teus horitzons es van ampliar, quan vas marxar a Barcelona.Sí, volia estudiar Belles Arts, però com que no tenia el batxillerat, vaig anar a l'escola de Llotja. Allà va començar tot un procés de dibuix i de molt de treball… Eren temps molt dificultosos perquè tot el que jo portava fet de l'època de pagès, allà poc em servia. A Barcelona hi havia una altra pintura. Vaig començar a veure altres pintors, altres estils, i vaig deixar tota aquesta vida que representaven els meus quadres. També em va portar molts dubtes. Vaig veure per primera vegada obres de Van Gogh i vaig començar a agafar pinzellades i a evolucionar cap a altres temes. El 1968 vaig participar en un concurs de pintura ràpida a Hostafrancs i vaig guanyar el primer premi. A partir de llavors, allò va començar molt bé i amb un grup de pintors vam anar pintant per tot Catalunya.
- I després de tanta feina van venir els primers reconeixements.El 1974, em van oferir fer una exposició a l’hotel Melià de Madrid. Era un hotel dels més importants de la ciutat i hi ha una sala d'exposicions magnífica. Va ser el meu èxit. Des d'aquell dia, gairebé mai he pogut acabar els quadres que m'han demanat. Ha estat una carrera salvada, un temps fantàstic. Recordo que a la inauguració va venir Joan Gich Bech de Careda, que era delegat nacional d’Esports. Va venir acompanyat el Rafael Anzón, que era el director general de Televisió Espanyola. Em van comprar un quadre cada un. I em van fer un reportatge de més de dos minuts al telediari. D’allà em van demanar quadres des de Galícia, de València, del País Basc, d’Andalusia… Va ser tot un èxit. I va suposar la meva arrancada.
- A banda de pintar el paisatge d'aquí, també has pintat els d’arreu del món. Quins llocs t’han marcat més?Un dels viatges més importants, sobretot pictòric, va ser el de Terra Santa. De jove, a aquesta època de l’any [Setmana Santa], sentia a parlar de l’Hort de Getsemaní i tenia una profunda il·lusió de pintar-lo. Al catecisme t’explicaven la història sagrada i per mi arribar a Betlem va ser com arribar al poble veí d'on vius perquè era molt, molt proper. A vegades em sap molt greu que a les escoles no s'ensenyi la història sagrada. No per qüestió de fe, que això cada un té la que té, però sobretot perquè és una base cultural important molt grandíssima.
- I algun altre lloc del món que t’hagi marcat?La Polinèsia, recordo pintar uns nenúfars a Tahití, un paisatge meravellós. Hi ha un eslògan que diu: primer viatja pel món i deixa la Polinèsia pel final perquè després d'això ja no t'agradarà res més. És contundent, però és cert. Vaig pintar també algunes vegades a Monument Valley. Allà on s’havien rodat les pel·lícules de John Wayne, aquells penya-segats que els vèiem com a escenaris al cinema. També recordo una travessia de Califòrnia fins a Nova York amb cotxe per la Vall de la Mort a 51 graus el 3 d'agost. Terrible!
- Ara que parles del cinema, a banda de pintar, també t’agrada la fotografia. Com la vius?La fotografia és molt important. Hi ha fotografies que són instants irrepetibles. A vegades m'he passat de velocitat a la carretera per arribar a aquell punt, per trobar aquella llum quan veig que s’escapa la posta de sol. La fotografia és també un patiment, una ansietat. No és només fer un clic. M’ha permès enviar fotografies a mitjans i al Temps de TV3. És apassionant poder-ho plasmar, transmetre i que la gent ho gaudeixi a les ciutats, on potser no s’entretenen a veure paisatges. Al llibre també li he dedicat una secció. Les fotografies estan acompanyades de poemes de la Núria Esponallà, l'Anna Rispau, la Dolors Vilamitjana i la Maria Rodríguez.
- El 2017 vas rebre la Creu de Sant Jordi. Què va suposar?La vaig rebre amb molt d'orgull i amb molt d'efecte. Perquè, a més a més de tot el que he pogut pintar, veure, viure i viatjar, veus que la gent t’ho retorna i t’ho agraeix. Em sento molt afortunat, sobretot perquè hi ha molta gent que ha fet sacrificis i ha treballat molt i no ha tingut l'oportunitat de gaudir-ne. I tot això és el que he volgut recollir al llibre.
Web Lluís Roura Facebook Lluís Roura
