,
14/05/2023
Crítica cultural

Al final, les redempcions

Llàtzer Garcia va estrenar divendres per primer cop fora de Barcelona Al final, les visions, producció de la Sala Beckett i el Festival Grec. Si això no era prou convincent, s’hi afegia la presència al protagonisme de l’inefable Joan Carreras, que ens té terriblement ben acostumades a veure’l menjar-se qualsevol teatre. L’acompanyaven els figuerencs Joan Marmaneu i Xavi Sáez, juntament amb Laia Manzanares.

Amb l’argument inicial d’una parella que s’instal·la en una masia propera a Girona, just davant de l’únic solitari veí que cada nit ajupit a terra, mig nu, es mira de manera obsessiva la seva nova llar, converteix l’obra en un regne dels silencis. Moments terriblement difícils de mantenir en escenaris com els del Jardí de Figueres. L’enigma que plantegen aquests silencis és el catalitzador de la història rere la banda Bolongo, que ens introdueix en Marcus, el seu únic supervivent.

I és aquest el moment que comença a alliberar-se la tensió generada a una primera part, una carrera de fons entre el buit i la redempció. Entre aquests dos moments i els silencis, ens trobem també amb la parella que formen la Sara i l’Adri, que com més avancem més els veiem projectant els desapareguts membres de Bolongo, que tenen una relació directa amb l’obsessió de l’Àlex, el veí misteriós, per la casa del davant.

Com pot un sentiment de culpabilitat arribar tan endins d’algú, per fer-lo el teu únic company de vida? La finestra d’aquella casa pren protagonisme i ens mostra la mort més viva que mai, mentre que la música de la banda que assajava en aquell local del pis superior, segueix més viva que mai.

Els diàlegs hiperrealistes de Llàtzer Garcia mostren una naturalitat rarament vista, que et fa sortir totalment de la visió dels actors com a intèrprets, per arribar a, com mencionava Joan Carreras al col·loqui, uns paisatges que es va pintant l’espectador que més endavant es transformen en teories obertes amb una resolució parcial de la història.

Al final, Al final […] és un exercici d’honestedat envers com ens enfrontem a la realitat, i tot el camí que hem de recórrer per assimilar-la. Que tinguem sort, per arribar-hi!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

25/02/2023
Amb la determinació de crear una realitat diferent a la que els envaeix, Moriu-vos de Cultura i Conflicte fa una clara denúncia al tracte que donem a la vellesa.
31/07/2022
L’emperador Adrià i Antínoo. Antínoo i l’emperador Adrià. Robert Mapplethorpe i Jörn Weisbrodt. Jörn Weisbrodt i Robert Mapplethorpe. La mort de Sondheim i aquell buit. La música i Rufus Wainwright. Rufus Wainwright i Peralada.
30/03/2022
Europa Bull planteja: “És, Europa en si, un acudit? Ens hauria de fer pixar? O ens hem de cagar?”. I no cal ser gaire europeu per entendre que la pregunta és retòrica.
21/03/2022
Björk, Lorca, dones pashtun afganes, la Verge Maria, visions de Hildegarda de Bingen i poesia de Safo de Mitilene són algunes de les veus que van sorgir en boca de Tarta Relena i la seva instrumentació electrònica embolcallada l
30/01/2022
“El meu regne per un espectador intel·ligent”, rebla el Joan Carreras nascut del text de l’uruguaià multi-premiat Gabriel Calderón. Un Joan molest per no semblar prou “mascle” pel fet de ser actor.
16/01/2022
“Onde otros ven penes yo veo alegríes”, diu la bio de l’asturianu que es va ficar Figueres a la butxaca des del primer minut de concert.
20/11/2021
Dijous tornava a aquell edifici modernista que havia vist córrer tanta sang fa uns anyets. I, vés per on, la cultura i el turisme és el que ara s’hi cou.