,
14/05/2023
Crítica cultural

Al final, les redempcions

Llàtzer Garcia va estrenar divendres per primer cop fora de Barcelona Al final, les visions, producció de la Sala Beckett i el Festival Grec. Si això no era prou convincent, s’hi afegia la presència al protagonisme de l’inefable Joan Carreras, que ens té terriblement ben acostumades a veure’l menjar-se qualsevol teatre. L’acompanyaven els figuerencs Joan Marmaneu i Xavi Sáez, juntament amb Laia Manzanares.

Amb l’argument inicial d’una parella que s’instal·la en una masia propera a Girona, just davant de l’únic solitari veí que cada nit ajupit a terra, mig nu, es mira de manera obsessiva la seva nova llar, converteix l’obra en un regne dels silencis. Moments terriblement difícils de mantenir en escenaris com els del Jardí de Figueres. L’enigma que plantegen aquests silencis és el catalitzador de la història rere la banda Bolongo, que ens introdueix en Marcus, el seu únic supervivent.

I és aquest el moment que comença a alliberar-se la tensió generada a una primera part, una carrera de fons entre el buit i la redempció. Entre aquests dos moments i els silencis, ens trobem també amb la parella que formen la Sara i l’Adri, que com més avancem més els veiem projectant els desapareguts membres de Bolongo, que tenen una relació directa amb l’obsessió de l’Àlex, el veí misteriós, per la casa del davant.

Com pot un sentiment de culpabilitat arribar tan endins d’algú, per fer-lo el teu únic company de vida? La finestra d’aquella casa pren protagonisme i ens mostra la mort més viva que mai, mentre que la música de la banda que assajava en aquell local del pis superior, segueix més viva que mai.

Els diàlegs hiperrealistes de Llàtzer Garcia mostren una naturalitat rarament vista, que et fa sortir totalment de la visió dels actors com a intèrprets, per arribar a, com mencionava Joan Carreras al col·loqui, uns paisatges que es va pintant l’espectador que més endavant es transformen en teories obertes amb una resolució parcial de la història.

Al final, Al final […] és un exercici d’honestedat envers com ens enfrontem a la realitat, i tot el camí que hem de recórrer per assimilar-la. Que tinguem sort, per arribar-hi!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

10/03/2019
“Crec que en realitat tots som la mateixa persona; si ho entenguéssim tots, tot seria més fàcil”
05/01/2019
Diguem-ho clar: mai fa basarda tenir un bon amic que en sap un colló de música. D’aquells que et diuen 300 noms dels quals en coneixes un 1% i te’n sona un 9%.
17/11/2018
No us enganyaré: sempre m’han costat els concerts massa despullats. Ha de ser un/a artista que capti suficientment l’atenció i/o el hype com perquè servidor es desplaci fins a una convocatòria d’aquest caire.
28/10/2018
Qui no coneix Moby Dick, avui en dia? Qui no ha sofert algun mal que li ha propiciat una certa dèria? Una espina clavada. Doncs precisament és aquest el propi leitmotiv de l’adaptació capitanejada per Josep Maria Pou.
20/10/2018
Quan ets fill dels 90, poca cosa pots haver viscut de la Movida. Tampoc d’una de les seves bandes insignes, dissolta quan qui us escriu aquestes línies encara no sabia ni què volia dir afaitar-se.
14/10/2018
Fa mesos que Daniel J. Meyer va escriure en una (!!) nit el text d’una obra que es capitanejaria amb la direcció de Montse Rodríguez i la interpretació d’Albert Salazar.
15/08/2018
Era ple. Noa no ho va aconseguir, en Pau sí. Perquè dimarts era més Pau que Jarabe, a Cadaqués. Tot i que també era molt Jarabe pel repàs de repertori d’aquells 50 Palos.