,
14/05/2023
Crítica cultural

Al final, les redempcions

Llàtzer Garcia va estrenar divendres per primer cop fora de Barcelona Al final, les visions, producció de la Sala Beckett i el Festival Grec. Si això no era prou convincent, s’hi afegia la presència al protagonisme de l’inefable Joan Carreras, que ens té terriblement ben acostumades a veure’l menjar-se qualsevol teatre. L’acompanyaven els figuerencs Joan Marmaneu i Xavi Sáez, juntament amb Laia Manzanares.

Amb l’argument inicial d’una parella que s’instal·la en una masia propera a Girona, just davant de l’únic solitari veí que cada nit ajupit a terra, mig nu, es mira de manera obsessiva la seva nova llar, converteix l’obra en un regne dels silencis. Moments terriblement difícils de mantenir en escenaris com els del Jardí de Figueres. L’enigma que plantegen aquests silencis és el catalitzador de la història rere la banda Bolongo, que ens introdueix en Marcus, el seu únic supervivent.

I és aquest el moment que comença a alliberar-se la tensió generada a una primera part, una carrera de fons entre el buit i la redempció. Entre aquests dos moments i els silencis, ens trobem també amb la parella que formen la Sara i l’Adri, que com més avancem més els veiem projectant els desapareguts membres de Bolongo, que tenen una relació directa amb l’obsessió de l’Àlex, el veí misteriós, per la casa del davant.

Com pot un sentiment de culpabilitat arribar tan endins d’algú, per fer-lo el teu únic company de vida? La finestra d’aquella casa pren protagonisme i ens mostra la mort més viva que mai, mentre que la música de la banda que assajava en aquell local del pis superior, segueix més viva que mai.

Els diàlegs hiperrealistes de Llàtzer Garcia mostren una naturalitat rarament vista, que et fa sortir totalment de la visió dels actors com a intèrprets, per arribar a, com mencionava Joan Carreras al col·loqui, uns paisatges que es va pintant l’espectador que més endavant es transformen en teories obertes amb una resolució parcial de la història.

Al final, Al final […] és un exercici d’honestedat envers com ens enfrontem a la realitat, i tot el camí que hem de recórrer per assimilar-la. Que tinguem sort, per arribar-hi!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

06/08/2018
Moltíssimes referències a la comunió popular que porta un fòrum romà, així com els crits dels assistents manifestant la seva procedència (des d’Uruguai fins a Rússia) i els instruments de corda protagonistes d’aquest fi de gira
23/07/2018
Dissabte es va ajuntar pràcticament tot el que els sentits d’un humà poden voler satisfer. Per la vista, un entorn inigualable en plena posta de sol i crepuscle a l’entorn de Vilajuïga i les seves vinyes des de Mas Espelt.
10/07/2018
Tot i la ressaca de les havaneres el rom cremat, diumenge no s’havia desmuntat l’escenari de Calella. La de Palafrugell, és clar. Una ocupació de la platja, no ho negarem pas.
09/07/2018
Ho he de reconèixer: quan vaig seure per esperar que comencés el concert, no em va fer gaire gràcia veure un sol piano i una guitarra. Em van trencar expectatives el fet de no veure Rufus Wainwright amb la seva banda.
02/04/2018
Dos energúmens antiprocessistes de la comarca, servidor i Esteve Robleda, han decidit assistir a dues de les convocatòries del Festival Còmic de Figueres. Ha estat una decisió terapèutica entre tanta disbauxa feixista i autonomista.
26/03/2018
“Terra Baixa i Cyrano tenen aquesta vocació de teatre popular en essència”, anunciava Lluís Homar, protagonista indiscutible de la nova adaptació del clàssic que és Cyrano de Bergerac i que completa una trilogia de pesos