Jump to navigation
Un segle abans de la Primera Guerra Mundial, després de la primera derrota de Napoleó, va tenir lloc un encontre amb una pretensió implícita que no deixava d’ignorar l’elefant de l’habitació: feia quatre dies de la Revolució Francesa, què fer perquè no n’hi hagi cap altra? Com eternitzem les monarquies absolutistes? L’efemèride en què es basa Le congrès ne marche pas és el Congrés de Viena. El mapa polític Europeu s’havia de repartir, i Rússia, Àustria, Prússia i Anglaterra es van dedicar a fer el que seguim veient en tantes cimeres d’avui dia: ballar valsos sense parar.
El Festival Temporada Alta ha programat novament en equipaments culturals de la província, com l’Espai Ter de Torroella de Montgrí. La Calòrica hi va presentar aquesta nova proposta farcida de detalls que fan un humor afilat del que de fet no fa gràcia. Eppur si muove. Els ministres i presidents ballen, alguns són putxinel·lis que no cal un actor per representar-los. De tant en tant, l’ambaixador espanyol es deixa caure à la Rajoy, sense entendre un borrall del que diuen i de la seva inutilitat en aquell conclau. I és que la llengua dels protagonistes del Congrés de Viena fou precisament el francès, malgrat també ser l’idioma de Napoleó.
L’hora i mitja d’aquest congrés que balla contenia els diàlegs en francès i uns sobretítols i veu en off del narrador en català. Una aposta per ésser fidels a la naturalesa de l’encontre, però un esforç innecessari que han de carregar els espectadors. Malgrat aquest fet, va ser innegable el domini de l’idioma per part dels intèrprets, on també s’hi va sentir més d’un diàleg en rus, alemany i un discurs en anglès. Discurs de Margaret Thatcher, brillantment interpretat per Roser Batalla i, al mateix temps, ofert de manera tan exhaustiva que més d’un va mirar l’hora.
La darrera part d’aquesta proposta ens porta a dos moments més contemporanis que ens fan veure com la història tendeix a repetir-se i que, parafrasejant Emma Goldman, si no podem ballar, no és la nostra revolució. Un discurs treient pit de les retallades d’una primera ministra conservadora i un vernissage amb persones menys conegudes però amb la particular tirania capitalista contemporània tanquen aquesta nova producció menys rodona que les dues anteriors, però no menys mereixedora dels reconeixements que li està donant la crítica.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
