Veritats que maten

L’ésser humà, per la seva condició racional, té una capacitat de crear la seva pròpia realitat mitjançant la mentida. Aquest, segurament, fou el que va fascinar més a Emmanuel Carrère per escriure L’Adversari. Tota una vida tapant una mentida amb una altra fins a veure’s desemmascarat, però mai davant els ulls de la seva família, a qui va assassinar pel temor a la veritat. Un metge que no fou mai metge. Un marit que també tenia una amant. Una amant que, com tants amics i familiars, es pensaven que invertia i feia créixer els diners que li confiaven. Un impostor que recorda a aquell nostrat Enric Marco que hem vist a la gran pantalla, però sense acabar amb un crim múltiple. Una altra realitat que supera a la ficció.

Jean-Claude Romand es passava les hores en estacions de servei i als boscos de Jura. Però eren precisament aquests boscos els que no deixaven veure el mar d’arbres que el formaven. Cadascun d’aquests arbres eren víctimes de les seves mentides, algunes finalment de la seva escopeta. Carrère es va obsessionar durant anys amb el seu cas. En va trigar 7 a escriure-ho. Si Romand no hagués fracassat en treure’s la vida un cop perpetrat els crims, aquell cas no hauria forjat una de les obres més ben valorades de principis d’aquest segle. 

Els que han llegit Carrère i Capote insinuen que L’Adversari podria ser una evolució o inspiració d’A sang freda. Servidor coneix l’obra de Capote i es nota la diferència, però només la fa diferent de la més recent. 40 anys entre l’escriptura d’una i l’altra també hi fan. Simplement Carrère es va veure tan obsessionat en el cas, que assistint a totes les vistes del judici va acabar decidint que seria co-protagonista del seu propi llibre.

El Teatre Jardí va participar d’aquest joc que és el teatre. Com Anna Lizaran, Pere Arquillué és perfectament conscient del que a Figueres van veure els espectadors, en una escenografia parcialment claustrofòbica i una part superior amb projeccions d'imatges en directe dels personatges. El Jardí és un espai públic on es va culminar aquella catarsi col·lectiva dirigida per Julio Manrique, on aquest debat constant combinat amb el relat de la vida de Romand i el judici que el va condemnar a cadena perpètua. I és que el començament de la vida de l’assassí protagonista, com bé manifesta Carles Martínez a la seva pell, els seus pares li van recomanar no dir sempre la veritat, pel seu propi benefici. Però potser no ho va acabar d’entendre. La pregunta més recent és si els religiosos van caure de nou en una nova mentida de Romand: el seu penediment. Probablement això també el va ajudar a aconseguir la condicional el 2019.