,
14/11/2021
Crítica cultural

El monòlit de Kubrick també apareix a Figueres

Com si fos un monòlit, aquesta darrera setmana Figueres s'ha vist tocada per la genialitat de Stanley Kubrick i, qui ho sap, potser per aixecar una mica el cap com a ciutat? En tot cas, mentre l'efecte no sigui el de la tècnica de Ludovico ja podríem respirar.

Un quintet de metalls i percussió acompanyat d’una veu ha tancat aquest dissabte el Cicle Kubrick, a La Cate de Figueres. El cicle que va començar (i acabarà el dia 16 d’aquest mes) a la Biblioteca (amb b majúscula) de Figueres i el seu aparador dedicat al director del setè art, s'ha acompanyat també de propostes en format de facto cinèfil, expositiu i performàtic.

Qualsevol adorador de l’obra d’un dels directors més celebrats de la història del cinema (mal que els pesi als que no li van voler donar gaires prèmits) haurà trobat el seu moment aquesta setmana. La vam començar dimarts amb els estimats companys del cineclub Dioptria amb la projecció als Catcinemes de la versió original subtitulada (en castellà, el català ja sabeu que en coses fins i tot així de grosses no arriba) de 2001: a Space Odyssey, i la seva repetició el dijous. Tot seguit, dimecres, una conferència sobre la seva figura a càrrec de Jordi Dorca (Museu del Cinema). Divendres va tocar l’espectacle de dansa contemporània It’s a wrap (Kubrick is dead) amb La Intrusa, abans d’aquest repàs d’alguna banda sonora de l’obra de Kubrick.

Tornant al concert, és de celebrar la visita de l’Orquestra Simfònica del Vallès, que servidorx ja havia tingut el goig de veure al mateix escenari que Sting en el seu Symphonicities Tour, i tot el seu bagatge i reputació que tenim goig de comprovar sovint en aquestes terres. Llàstima que el concert es faci tan curt, no només per ser malauradament curt de duració (45 minuts), sinó pel goig de conèixer tan bé la majoria de les peces que s’hi van sentir i que podrien combinar-se amb alguna menys coneguda de films més desconeguts de Kubrick com The Killing. Alguna peça menys habitual, com la principal de Barry Lyndon o la que obre The Shining, poden destacar, això sí. I, perquè no dir-ho, la veu narradora de Carlos Megías ha estat tot un encert en donar context a la majoria de peces, especialment la de l'esbroncada del general Hartman a Full Metal Jaquet (tot i parlar mentre els músics les interpretaven, que no venia d’allargar uns minutets!).

Divendres va ser el torne de l’espectacle de dansa contemporània al teatre Jardí. No sé com van sortir els espectadors aquella vetallada, però dijous algunes vam tornar a quedar embadalides per veure al cinema l’odissea espacial que va aterrar el 1968 a les pantalles per primer cop i la xerrada que ens va regalar Jordi Dorca a la sala petita de la Cate.

Com bé diu Dorca, algunes peces poden envellir més o menys bé, tot i que relativitzo el cas de l’estètica de Clockwork Orange (a tothom li agrada el vintage), però Kubrick seguirà influenciant i, per desgràcia, rebent continuacions o versions d’alguna de les seves obres. Aquell marrec que corria lluny de l’escola amb la seva càmera de fotos i tard o d’hora acabaria canviant per la claqueta de rodatges no podrà mai deixar de reivindicar-se.

Quan veiem qualsevol dels seus films, ens tornarem a fixar en l’omnipresència dels taulers d’escacs, la perspectiva simètrica dels seus plans, la seguretat de les músiques dels grans compositors clàssics que els reforcen. Ens agradarà sentir-nos incòmodes, violentades, excitats, impressionades, fins a l’última fila dels crèdits.

D’això, Figueres a Escena et al., quin serà el proper director/a per fer-ne un cicle?

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

05/01/2019
Diguem-ho clar: mai fa basarda tenir un bon amic que en sap un colló de música. D’aquells que et diuen 300 noms dels quals en coneixes un 1% i te’n sona un 9%.
17/11/2018
No us enganyaré: sempre m’han costat els concerts massa despullats. Ha de ser un/a artista que capti suficientment l’atenció i/o el hype com perquè servidor es desplaci fins a una convocatòria d’aquest caire.
28/10/2018
Qui no coneix Moby Dick, avui en dia? Qui no ha sofert algun mal que li ha propiciat una certa dèria? Una espina clavada. Doncs precisament és aquest el propi leitmotiv de l’adaptació capitanejada per Josep Maria Pou.
20/10/2018
Quan ets fill dels 90, poca cosa pots haver viscut de la Movida. Tampoc d’una de les seves bandes insignes, dissolta quan qui us escriu aquestes línies encara no sabia ni què volia dir afaitar-se.
14/10/2018
Fa mesos que Daniel J. Meyer va escriure en una (!!) nit el text d’una obra que es capitanejaria amb la direcció de Montse Rodríguez i la interpretació d’Albert Salazar.
15/08/2018
Era ple. Noa no ho va aconseguir, en Pau sí. Perquè dimarts era més Pau que Jarabe, a Cadaqués. Tot i que també era molt Jarabe pel repàs de repertori d’aquells 50 Palos.
06/08/2018
Moltíssimes referències a la comunió popular que porta un fòrum romà, així com els crits dels assistents manifestant la seva procedència (des d’Uruguai fins a Rússia) i els instruments de corda protagonistes d’aquest fi de gira