,
09/08/2019
Crítica cultural
Jordi Savall, Andrew Lawrence-King, Frank McGuire i Carlos Núñez
Foto:
Oriol Abulí

Savall i Núñez. Diàlegs cèltics i subtropicals a la Porta Ferrada

L’home i la natura: diàlegs cèltics. Irlanda, Escòcia, Bretanya, Galícia i el País Basc. Tradicions antigues, històriques i modernes. Amb aquest títol se’ns va proposar als espectadors d’una de les dues sessions del festival Porta Ferrada a Sant Feliu de Guíxols.

Podríem estar enumerant la quantitat de premis que Jordi Savall i Carlos Núñez han guanyat, coincidint en els propis Grammy Awards (per molt poca gràcia que em facin avui en dia), però això ja ho teniu a la Viquipèdia. El fet és que dues eminències van coincidir al Teatre-Auditori Narcís Masferrer juntament amb Andrew Lawrence-King a l’arpa irlandesa i saltiri i Frank McGuire al Bodhran (percussió cèltica) i el seu kilt. El gallec va utilitzar gaita gallega, pastoral pipes (cornamusa barroca britànica), la flauta dolça irlandesa i alguna més no mencionades al programa que se’ns va oferir als espectadors. Savall es va quedar amb dos instruments: la viola de gamba soprano de Nicholas Chapuis i la viola de gamba baixa. Amb la de major tamany (no pregunteu quina de les dues, que prou feines hi ha per arribar a descriure tant nivell) el propi artista mencionà com havia canviat la posició de la quarta i cinquena corda, un fet mencionat en uns escrits anglesos del segle XVII.

Un altre detall important del concert va ser la manca de micròfons i altaveus. El potent so dels instruments d’aquests diàlegs cèltics va fer innecessària l’ampliació del seu bell timbre. Des d’aquell inici amb gaita des de la part posterior de la platea fins al final d’aquells 90’ amb unes quantes afinacions per trobar el so idoni, el final del concert el va tancar Núñez amb un agraïment cap a Savall.

 

“Fa 20 anys vaig venir a Catalunya amb els irlandesos Chieftains i vaig conèixer en Jordi. Les músiques celtes agraeixen aquest descobriment, que gran que ets!” (fa reverència)

 

Tanmateix, la nit no va ser tan afortunada com la música que ressonava al teatre municipal de Sant Feliu. El major problema fou el propi lloc on es feu el concert. Una calor exagerada va fer que, sense exagerar, la meitat de l’audiència hagués de ventar-se i l’altra meitat ens faltés poc per treure’ns més roba de la poca que ja portàvem. Un dels moments del concert, a la segona meitat, es va engegar l’aire acondicionat i el convertí en un nou “instrument” que entorpia el so. Jordi Savall no va esperar ni cinc minuts per anar al backstage per demanar que s’apagués. Fet comprensible, com el propi fet de seguir sofrint una calor d’un lloc mal triat per un concert d’aquest tipus.

Servidor ha vist Carlos Núñez a la Basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries, al festival de Cadaqués i algun que hem deixi. El festival fa bé per obrir-se a nous indrets on programar els concerts, però no en un forn. Llàstima, ja que la proposta era deliciosa. Tampoc va ser massa ben pensat en el pantejament del propi espectacle una pràcticament nul·la interacció amb el públic i una sòbria posta en escena sense cap decoració que ajudés a entretenir la vista dels seus suats espectadors.

Diàlegs cèltics van passar inesperadament per alguna part subtropical, però tot i així em quedo amb poder dir que he presenciat Jordi Savall en directe i acompanyat del geni gallec que mai deixa de delectar al seu públic arreu del món. I en Jordi ho sabia prou bé convidant-lo, aconseguint que ni tan sols ell pugués fer-li ombra. Sláinte!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

18/10/2020
“La sàtira de terror sobre la societat catalana” és com descrivia TV3 a Llibres a l’atac el 2013 arran de la publicació de T’estimo si he begut.
28/09/2020
Canta, canta no dejes de cantar. Si dejas de cantar, te mo-ri-rás!
01/03/2020
Aquesta última setmana hem tingut l’oportunitat de donar-li una crítica constructiva a la societat en el marc d’un tema molt present a Figueres: el turisme.
08/02/2020
A Figueres potser no hi teníem les floristes, de la Rambla barcelonina i els seus trets modernistes. Però també hi tenim Rambla, amb plataners i que de flors plena n’és cada diada de Sant Jordi.
03/11/2019
66 butaques que he comptat i hi són. Així és com Guillamino va estrenar aquest recull de concerts amb noms prou ben parits com Ernest Crusats, Joana Serrat o Ferran Palau. Però d’això ja en parlarem aviat.
09/08/2019
L’home i la natura: diàlegs cèltics. Irlanda, Escòcia, Bretanya, Galícia i el País Basc.
06/08/2019
Els barris afrourugaians de Montevideo van veure com l’elit blanca prohibia l’any 1808 uns ritmes atronadors produïts per uns grups compactes que desfilaven pels carrers de la ciutat.