,
09/08/2019
Crítica cultural
Jordi Savall, Andrew Lawrence-King, Frank McGuire i Carlos Núñez
Foto:
Oriol Abulí

Savall i Núñez. Diàlegs cèltics i subtropicals a la Porta Ferrada

L’home i la natura: diàlegs cèltics. Irlanda, Escòcia, Bretanya, Galícia i el País Basc. Tradicions antigues, històriques i modernes. Amb aquest títol se’ns va proposar als espectadors d’una de les dues sessions del festival Porta Ferrada a Sant Feliu de Guíxols.

Podríem estar enumerant la quantitat de premis que Jordi Savall i Carlos Núñez han guanyat, coincidint en els propis Grammy Awards (per molt poca gràcia que em facin avui en dia), però això ja ho teniu a la Viquipèdia. El fet és que dues eminències van coincidir al Teatre-Auditori Narcís Masferrer juntament amb Andrew Lawrence-King a l’arpa irlandesa i saltiri i Frank McGuire al Bodhran (percussió cèltica) i el seu kilt. El gallec va utilitzar gaita gallega, pastoral pipes (cornamusa barroca britànica), la flauta dolça irlandesa i alguna més no mencionades al programa que se’ns va oferir als espectadors. Savall es va quedar amb dos instruments: la viola de gamba soprano de Nicholas Chapuis i la viola de gamba baixa. Amb la de major tamany (no pregunteu quina de les dues, que prou feines hi ha per arribar a descriure tant nivell) el propi artista mencionà com havia canviat la posició de la quarta i cinquena corda, un fet mencionat en uns escrits anglesos del segle XVII.

Un altre detall important del concert va ser la manca de micròfons i altaveus. El potent so dels instruments d’aquests diàlegs cèltics va fer innecessària l’ampliació del seu bell timbre. Des d’aquell inici amb gaita des de la part posterior de la platea fins al final d’aquells 90’ amb unes quantes afinacions per trobar el so idoni, el final del concert el va tancar Núñez amb un agraïment cap a Savall.

 

“Fa 20 anys vaig venir a Catalunya amb els irlandesos Chieftains i vaig conèixer en Jordi. Les músiques celtes agraeixen aquest descobriment, que gran que ets!” (fa reverència)

 

Tanmateix, la nit no va ser tan afortunada com la música que ressonava al teatre municipal de Sant Feliu. El major problema fou el propi lloc on es feu el concert. Una calor exagerada va fer que, sense exagerar, la meitat de l’audiència hagués de ventar-se i l’altra meitat ens faltés poc per treure’ns més roba de la poca que ja portàvem. Un dels moments del concert, a la segona meitat, es va engegar l’aire acondicionat i el convertí en un nou “instrument” que entorpia el so. Jordi Savall no va esperar ni cinc minuts per anar al backstage per demanar que s’apagués. Fet comprensible, com el propi fet de seguir sofrint una calor d’un lloc mal triat per un concert d’aquest tipus.

Servidor ha vist Carlos Núñez a la Basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries, al festival de Cadaqués i algun que hem deixi. El festival fa bé per obrir-se a nous indrets on programar els concerts, però no en un forn. Llàstima, ja que la proposta era deliciosa. Tampoc va ser massa ben pensat en el pantejament del propi espectacle una pràcticament nul·la interacció amb el públic i una sòbria posta en escena sense cap decoració que ajudés a entretenir la vista dels seus suats espectadors.

Diàlegs cèltics van passar inesperadament per alguna part subtropical, però tot i així em quedo amb poder dir que he presenciat Jordi Savall en directe i acompanyat del geni gallec que mai deixa de delectar al seu públic arreu del món. I en Jordi ho sabia prou bé convidant-lo, aconseguint que ni tan sols ell pugués fer-li ombra. Sláinte!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

26/04/2025
El 1908, la companyia Teatre Català estrenava al Romea “L’aranya”, d’Àngel Guimerà.
23/03/2025
Fa aproximadament una setmana, Txell Feixas estrenava programa a 3Cat mostrant dones afganeses regalant llibretes i bolígrafs a talibans, com quan a Portugal regalaven clavells també a soldats del règim.
16/03/2025
Imagina’t no haver de buscar sonoritats de James Blake o Mogwai, ni tan sols sortir de l’Empordà per sentir teclats com els que toca Clara Peya.
03/03/2025
David Mamet va escriure el 1999 Boston Marriage, en la qual Anna i Claire, juntament amb la minyona escocesa de la primera, exposen una sèrie de fets que exploren les relacions de poder entre una dues dones benestants i
27/02/2025
Diu Wajdi Mouawad que “la vérité n’est pas une propriété”, i diu Oriol Broggi que les veritats són el gran tema del libanès afincat a Canadà: com les rebem?
20/01/2025
Des que anava a la universitat un relativament llunyà 2009, en Peyu feia fins i tot agradable l’anada amb la Renfe des d’El Fricandó Matiner amb trucades il·lustres com la que va fer a la Guardia Civil per donar l’adreça
02/12/2024
L’ésser humà, per la seva condició racional, té una capacitat de crear la seva pròpia realitat mitjançant la mentida. Aquest, segurament, fou el que va fascinar més a Emmanuel Carrère per escriure L’Adversari.