,
06/08/2019
Crítica cultural
Jorge Drexler
Foto:
Jose Irún, Ruben Irunsuelo

En el punto ciego de la pena: Jorge Drexler a Cap Roig

Els barris afrourugaians de Montevideo van veure com l’elit blanca prohibia l’any 1808 uns ritmes atronadors produïts per uns grups compactes que desfilaven pels carrers de la ciutat. Aquests ritmes porten per nom Candombe i l’any 1870 es van reincorporar oficialment al carnaval de la capital uruguaiana després d’anys d’impossibilitat d’aplicar aquesta prohibició. Trenta anys després, el carnaval capitanejat per la procesión de Las Llamadas ja tenia una participació majoritàriament de pell blanca.

I així és com van sonar les primeres notes de la banda de Jorge Drexler a Calella de Palafrugell. Fa prop d’un any, l’obesitat musical que caracteritza aquest bloc no deixava escapar l’uruguaià més ben parit del món. Va tenir lloc al Fòrum Romà d’Empúries i va permetre descobrir a aquest obès un talent com pocs d’un senyor que “per culpa” de Sabina va deixar de ser doctor per dedicar-se completament a la música. Haguérem llavors “Noche en el Foro”. El que havia de ser una de les darreres convocatòries silentes d’únicament veu i guitarra es va convertir finalment en un concert amb banda completa. El desig de Drexler per tancar en aquell espai privilegiat que són els Jardins de Cap Roig fou motiu per convocar amb una setmana d’antel·lació els companys de viatge.

“¡Fue como juntar las ocho bolas de dragón para traerlos hasta aquí!”

El concert va ser un seguit de dedicatòries. Començant amb el Candombe, continuant amb Madamme La Voisin per Todo se transforma, Joaquín Sabina per Pongamos que hablo de Martínez i Milonga del moro judío, Gossos per la versió que els va fer de Club Tonight, Leonard Cohen per Despedir a los glaciares, Bolívia i el seu gest amb els jueus per Bolivia i molt especialment la tan necessària ONG Proactiva Open Arms per Movimiento. Finalment una condemna també a la rivalitat entre nacions, especialment Argentina i Uruguai: “también me siento argentino, renuncio al narcisismo de las pequeñas diferencias”. Un altre record va ser per aquell dia que va guanyar l’Òscar a Los Angeles i va interpretar a cappella la cançó Al otro lado del río.

En definitiva, Catalunya és molt devota de Jorge Drexler. Entre els dos concerts mencionats en aquest bloc, el geni que ha portat la seva gira per numerosos països del món ha actuat al Palau de la Música Catalana i el Festival Cruïlla. Paula Valls, membres de Gossos, la directora de Canet Rock i un seguit de fans molt entregats també provinent de molts països diversos van degustar aquelles dues hores “en el punto ciego de la pena”, en referència a l’arxipèlag veneçolà on es formava una llengua de sorra blanca i va gaudir de la lluna de Rasquí per oblidar-se de qualsevol problema que pugués tenir. La luna de Rasquí tancà un setlist amb cançons com Sea, Mi guitarra y vos, Silencio o Bailar en la Cueva.

“Uno no viene a trabajar… de hecho a este mundo a buscar la perfección sino el movimiento de la emoción.”

El post-concert va ser igualment memorable, amb una dedicació als fans que volien saludar i agrair a Drexler la seva existència. No vam ser menys i la primera interacció amb en Jorge fou una disculpa. "Disculpen la demora, ¿de dónde son?". Aquest hòmen no té res més que bona fe i talent. Per molts més, ta!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

13/12/2020
Em permeto la típica expressió de final d’article: l’espera va valdre la pena per arribar a la presentació de Kevin de Ferran Palau a la Cate de Figueres.
18/10/2020
“La sàtira de terror sobre la societat catalana” és com descrivia TV3 a Llibres a l’atac el 2013 arran de la publicació de T’estimo si he begut.
28/09/2020
Canta, canta no dejes de cantar. Si dejas de cantar, te mo-ri-rás!
01/03/2020
Aquesta última setmana hem tingut l’oportunitat de donar-li una crítica constructiva a la societat en el marc d’un tema molt present a Figueres: el turisme.
08/02/2020
A Figueres potser no hi teníem les floristes, de la Rambla barcelonina i els seus trets modernistes. Però també hi tenim Rambla, amb plataners i que de flors plena n’és cada diada de Sant Jordi.
03/11/2019
66 butaques que he comptat i hi són. Així és com Guillamino va estrenar aquest recull de concerts amb noms prou ben parits com Ernest Crusats, Joana Serrat o Ferran Palau. Però d’això ja en parlarem aviat.
09/08/2019
L’home i la natura: diàlegs cèltics. Irlanda, Escòcia, Bretanya, Galícia i el País Basc.