Jump to navigation
“Onde otros ven penes yo veo alegríes”, diu la bio de l’asturianu que es va ficar Figueres a la butxaca des del primer minut de concert. Rodrigo Cuevas porta el seu “Manual de cortejo” als escenaris amb el “Trópico de Covadonga”, un recull de cançons, històries que les contextualitzen (amb les seves subordinades corresponents), videoprojeccions, balls, folklore asturianu i molt d’art.
La presència escènica de Cuevas és indiscutible i ja som moltes les que rarament oblidarem un directe tan potent, que no agitava el Jardí des de Maria Arnal i Marcel Bagés amb el seu Clamor. I, ves per on, són probablement el més significatiu que podem trobar al nostre folklore avui en dia, encara que altres grups com Roba Estesa o Obeses treballin per mai deixar perdre les arrels.
Per posar-nos en context, a més dels esclops d’en Rodrigo, els acòlits Mapi Quintana (panderetes, cors, picar de mans, vocòder, contrabaix), Juanjo Díaz (percussions), Rubén Bada (guitarres, pandereta, efectes, cors) i Tino Cuesta (sintetitzadors, cors, programacions, acordió) el feien brillar mentre no contava històries o valorava l’actual món, entre d’altres, del “cortexu”.
Ens trobem en un nou “trópicu” de renaixement de la música tradicional que no pot ser altra cosa que positiva. Si bé fa anys que tenim Carlos Núñez per reivindicar des de Galícia i tota l’òrbita cèltica, actualment no són pocs els exemples de músics que de recordar les arrels de la música d’arrel de les seves terres, la porten als seus repertoris i encara a vegades ens pensem que són invencions. Cuevas ha triat fugir de l’hegemonia de la gaita per anar al ball i la pandereta asturians, amanint aquesta música amb lletres que reivindiquen referents com Rambal o Milia la Miruxana. No tot és Rosa Parks.
Califato ¾, Tanxungueiras, les properament nostrades Tarta Relena (properament al 66 Butaques figuerenc) són altres noms que haurien de sonar i sonar-nos més. Per això, espero que puguem seguir trobant aquestes propostes a la cartellera figuerenca. Afirmacions dures però realistes com aquesta, convé trobar-les més sovint a la premsa cultural:
La música indie, el rock i el pop són un desastre per tot del que van renegar d’una part tan interessant de la cultura pròpia i es van quedar a la nord-americana”.
Volem més sardanes, més sacs de gemecs i més català als altaveus de les nostres ràdios, discoteques, soundsystems i streamings. I, a partir d’avui, sempre voldrem ballar temassos, xiringüelus i muñeiras de Rodrigo Cuevas. Puxa Cuevas!
“Un teatru enteru a 1000 km de casa glayando ¡L’asturianu llingua oficial!”, paraules literals i reals del que va ser la fi d’un concert indiscutiblement apoteòsic.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
