El vers de Sagarra enlluerna Figueres

No importa la veritat si la façana aguanta;

el que importa és la casa, la pedra i el llinatge.

Som els Muntanyola, i la gent ens mira i ens canta

el prestigi que hem guanyat en el nostre llarg viatge.

Escrita el 1930, un any abans de la proclamació de la primera república catalana i l’inici de la dictadura de Primo de Rivera, “La corona d’espines” de Josep Maria de Sagarra va omplir diumenge passat totalment el Teatre Jardí de Figueres, amb aquesta producció exhuberant del Teatre Nacional de Catalunya. 

Sagarra, un dels grans dramaturgs (també poeta i traductor) de la literatura catalana, va escriure en vers 40 de les 50 obres del seu palmarès, on s’hi inclouen joies com “Vida privada” o la també memorable i representada anteriorment en el mateix escenari, “Rambla de les Floristes”. Pel que fa a la traducció, és imprescindible destacar que Sagarra va ser precisament qui va fer arribar l’obra de William Shakespeare al català, pel que s’entén força aquest pedestal en el qual el tenim els amants del teatre del nostre país.

En un context com el segle XVIII i la revolució francesa esclatant, aquesta obra es troba en una contextualització òptima, amb la gran destresa de l’autor per mostrar la societat catalana amb tots els ets i uts, sense cap mena de vergonya i afrontant la sovint difícil acceptació de les seves creacions. I el més destacable, segurament, és que en la primera meitat del segle XX un home s’atrevís a denunciar el masclisme de la societat, encara que es referís a gairebé segle i mig enrere. Al mateix temps, és una dona la que fa referència a aquesta corona d’espines que ha de carregar, un fet que en el seu moment devia molestar a més d’un catòlic devot de qui es diu que la va dur.

No ploreu, senyor Ramon... No ploreu ara; 

que el vostre plor no em faci tremolar. 

Jo ja la sento, la corona d'espines, 

que m'heu posat al front amb la vostra mà!

Potser l’argument, destacat per un acord de matrimoni entre una pubilla i un jove sense pares, no és una gran sorpresa en aquest nostre món ple de continguts audiovisuals i teatrals que mostren històries segurament inspirades en “La corona d’espines”, però quan ja és una història en ocasions shakespeariana, en un vers amb una musicalitat inherent i expressions que malauradament anem perdent i t’expliquen que l’ús del vers en aquells temps es feia per arribar de la platea al galliner sense haver de veure de prop l’expressió facial dels i les intèrprets, llavors, li acabes de veure aquella grandesa que és l’obra de Sagarra.

Àngels Gonyalons i companyia, inclosos actors i actrius que debuten molt dignament amb l’encadenament endecasíl·labs i heptasíl·labs, es guarnien amb uns vestits de Marc Udina i Silvia Delagneau i un clavicèmbal -que sovint feien sonar- que omplien l’escenari set-centista gràcies a la direcció de Xavier Albertí. Una direcció que hom podria considerar sota un pes d’una corona d’espines, però que els mateixos actors van afirmar, als sempre celebrats col·loquis post-funció, que Albertí va donar al vers una contemporaneïtat que Sagarra havia pensat en un sentit absolutament poètic. Tant si és noble com burlesc, tant si és vulgar com heroic. 

Ara bé, sí que en més d’una crítica s’ha considerat el paper del senyor de Bellpuig, interpretat per Abel Folk, com massa caricaturesc en més d’un moment, com si es volgués abusar d’aquells moments satírics o s’hagués de buscar un to diferent. Però ho perdonarem, perquè volem més Sagarra a Figueres. I volem més vers!