Jump to navigation
Si creus en els límits de l’humor, més val que no vagis a cap proposta d’El Soterrani. Ni tampoc a la majoria de propostes humorístiques, ja que, mai millor dit, es perd la gràcia.
Càmping Caravàning Cubelles és, precisament, el pretext perquè humoristes de l’alçada d’Oye Sherman, Manel Vidal, Marc Sarrats i Josep Català facin monòlegs sobre la catalanor al Paral·lel 62. Anava a dir poca broma, però en realitat molta. Al Teatre Jardí també hi va arribar aquesta “caravana” de monòlegs que va explotar al màxim un dels temes estrella a casa nostra: el victimisme.
L’amagar el cap sota l’ala o fugir d’estudi sobre allò que volem aconseguir (Procés), l’etern plany sobre fets que potser ni tan sols ens han succeït (Enric Marco), el signar manifestos per dissimular la deriva espanyolista (Serrat) i nombrosos altres temes van omplir l’escenari de proclames àcides, incòmodes, contundents i al mateix temps necessàries. Afirmacions que et feien sorprendre quan et veies rient de la naturalesa victimista del teu poble.
Però caram, que per humor fàcil i “còmode” ja tenim masses opcions, com els programes electorals que aviat tindrem a les bústies (prenguin nota, soterranis, els podria servir). I per incomoditat, la interacció amb el públic va consistir en l’atracament de Marc Sarrats amb els quiz a persones del públic apuntats per una càmera. I abans de finir, la votació popular de la persona més victimista de Catalunya: Joan Coscubiela, per davant d’Enric Marco i Joan Manuel Serrat. I amb resultat vinculant (aquest cop sí).
La pantalla va servir també de demostració d’escenes esperpèntiques com la recollida del premi a millor disc urbà de l’any en català, els vergonyosos tuits de Jordi Puigneró o el suposat talent de Manel Fuentes fent tribut a Bruce Springsteen.
En definitiva, pobrets de nosaltres, víctimes també del nostre victimisme, només ens queda (per ara), enriure’ns-en. I d’això, camarades, en sabem un tros. Llarga vida al Còmic.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
