,
28/02/2021
Crítica cultural
Foto:
Oriol Casanovas

Encara hi ha algú i és fosc: 25 anys d'oblit als Balcans

Genocidi: exterminació d’un poble, d’un grup ètnic, etc. (Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans).

“A la guerra, es fa servir la violació per destruir certs grups racials o ètnics”. article del Population Reference Bureau.

Quan la memòria i l'art van de la mà

Divendres vam sortir colpidíssimxs del Teatre Jardí de Figueres. Si bé algunes persones poden recordar com van sortir amb Jauría, per allunyat que sigui en lloc i temps, no vaig poder evitar tenir més piloereccions en recordar les víctimes del conflicte als Balcans que una situació internacional massa poc penalitzada. Aquesta contradicció segurament es deu a la complexa producció del Teatre Nacional de Catalunya i el col·lectiu Cultura i Conflicte d’Encara hi ha algú al bosc. En una instal·lació fotogràfica a l’Auditori Caputxins, durant aquesta setmana se’ns presenten imatges i context al voltant de l’Ajna, l’Alen, la Lejla, la Meliha, la Nevenka, la Milica i les desenes de milers d’afectats que exposa el documental homònim i també completa un intens projecte, 25 anys després de les ferides que segueixen obertes i heretades en un tros d’Europa que encara tenim oblidat.

"Fa 26 anys, la meva mare va patir uns fets que no desitjaria mai a ningú: Va sobreviure les violacions de guerra i em va parir a mi. Ha viscut i viu en una societat que la considera culpable pel que li va passar, una societat que encara avui no està preparada per acceptar-la.", discurs a la seu de l'ONU, a Nova York, de l'Ajna, presidenta de l'associació Nens Oblidats de la Guerra

El mot alemany “Traum” significa somni. Podríem entendre-hi connotacions negatives, en aquesta curiositat idiomàtica? Un trauma és que una escissió o una ferida provocada per un xoc o un impacte físic sobre un cos, un significat psicològic i emocional que al final no difereix massa d’un somni. Quan a la vida patim experiències adverses, podem desenvolupar un trauma emocional que “parteix” del nostre sistema psíquic i de retruc tots aquells aspectes que hi han estats relacionats. Les relacions socials amb el nostre entorn, la percepció d'aquestes i, molt important, la repetició pertorbadora de les vivències i sensacions ocorregudes encara que s'hagin acabat. I aquest fet requereix tractar-ho, comprendre-ho, sanar-ho, tancar-ho i molt sovint, justícia i reparació. Desgraciadament, a vegades, fem tard.

L’any 1992 el relacionem immediatament amb els Jocs Olímpics de Barcelona, per molt petits que fóssim. Un “tingladu” que també va eclipsar, en el mal sentit del terme, al món i després se’n van recordar aspectes com l'especulació urbanística o la repressió “antiterrorista”. Tanmateix, en el nostre propi continent hi van passar altres coses, quan començaven els "jocs".

Sempre anem tard, això en el cas que ho fem

A Encara hi ha algú al bosc, el temor dels protagonistes reals als Balcans, se’ns presenta aquest permanent contrast entre les esquenes que encara girem a tots aquells associats per ajudar tantes afectades i afectats per les violacions i famílies trencades o enterrades, encara avui. Un exemple flagrant de quan no es fa memòria històrica, de perquè ho seguim veient arreu del pobre planeta que habitem. Les actrius i els actors, destacant na Montse Esteve, feien tots els papers de l’auca: interpretaven als personatges i la seva persona, canviaven l’escenografia del bosc, controlaven les projeccions, càmeres en directe també projectades i sons de l’obra i es deixaven guiar per la batuta compartida i multi instrumental de Pep Pasqual. El mèrit del resultat és gairebé majúscul.

Tot el que es va fer va ser un treball pensat i sistemàtic. Així s’esborra el passat i la gent ja no torna, perquè no té on tornar. –Meliha Merdžić

Un any després de la ressaca olímpica, mai millor dit, el mal anomenat conflicte dels Balcans tenia molt més ressò i semblava que començava a preocupar a l'Europa dels pobles. Semblava que farien quelcom. “Europa ens mira”. Però només ho semblava: a la recent proclamada República de Bòsnia-Herzegovina, no hi havien recursos naturals que tinguessin importància ni tenia massa interès geo-estratègic (ves que no anés bé que aquells pobles “balcànics” s'esbatussessin entre ells, així s'esvaïa definitivament l'ombra de l'antiga Iugoslàvia federal socialista). A l’escola, a alguns se’ls va demanar escriure llavors postals a infants bosnians, però no sabien què escriure, imaginant tot el patiment que sofrien. Desgraciadament, a vegades no és que –en això també- anem tard, sinó que no hi anem.

No puc obviar el relatiu error de pensar massa en escombrar cap a casa pel fotoreporter Jordi Pujol Puente, tot i la rellevància del seu cas com a primer periodista mort en el conflicte, pel fet d’allunyar-se una mica el missatge principal de la producció. Ara bé, les escenes musicals d’humor negríssim –que també s’acompanyaven de la inoblidable banda sonora en directe- i les dobles pantalles contrastant Jocs Olímpics i celebracions del nostre més proper circ futbolístic amb el patiment per la integritat vital i mental d’un poble, ho deixen bastant en segon pla. La rematada també molt cínica i significativa la vaig trobar al Vilina Vlas, un camp de violacions reconvertit després de la guerra en hotel i spa, com si res, sense mai aconseguir ni tant sols una placa en honor a les seves 200 víctimes.

I és que vivim en un món fragmentat i dispers on només sembla que puguem ser solidaris, si abans la nostra existència i la nostra diversió segueix assegurada. I passava a la guerra de Bòsnia, passa ara amb Síria i seguirà passant fins que no ens fiquem al cap que vivim en un planeta finit de recursos naturals i global on tothom està relacionat amb tot. I estaria bé començar per revisar els nostres privilegis. Especialment els homes blancs, de països “desenvolupats”, cis heteros, etc. I iniciar una estratègia de justícia reparativa. 

*Nota: aquest article no hagués estat possible sense la col·laboració amb qui m'ha acompanyat en presenciar Encara hi ha algú al bosc: l'amic, psicòleg i visitant del territori de la guerra dels Balcans Esteve Robleda.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

10/04/2023
Si creus en els límits de l’humor, més val que no vagis a cap proposta d’El Soterrani. Ni tampoc a la majoria de propostes humorístiques, ja que, mai millor dit, es perd la gràcia.
09/04/2023
Ha tornat l’època de processons, escapades setmanals, i a Figueres també significa temps del consolidadíssim Festival Còmic.
18/03/2023
La calidesa d’un espai com la Sala Toni Montal de la Cate es va fer encara més evident ahir, entre les peces despullades d’artificis, com ens té ben acostumats en els seus discos l’eivissenc Miquel Serra.
25/02/2023
Amb la determinació de crear una realitat diferent a la que els envaeix, Moriu-vos de Cultura i Conflicte fa una clara denúncia al tracte que donem a la vellesa.
31/07/2022
L’emperador Adrià i Antínoo. Antínoo i l’emperador Adrià. Robert Mapplethorpe i Jörn Weisbrodt. Jörn Weisbrodt i Robert Mapplethorpe. La mort de Sondheim i aquell buit. La música i Rufus Wainwright. Rufus Wainwright i Peralada.
30/03/2022
Europa Bull planteja: “És, Europa en si, un acudit? Ens hauria de fer pixar? O ens hem de cagar?”. I no cal ser gaire europeu per entendre que la pregunta és retòrica.
21/03/2022
Björk, Lorca, dones pashtun afganes, la Verge Maria, visions de Hildegarda de Bingen i poesia de Safo de Mitilene són algunes de les veus que van sorgir en boca de Tarta Relena i la seva instrumentació electrònica embolcallada l