La mimesi jazzística de Núria Graham

Veient com darrerament alterna concerts entre Estats Units i Europa, Núria Graham ens va presentar gairebé per primer cop a Girona el seu nou disc Cyclamen, amb una aura de jazz i un protagonisme del piano, encerclat d’una formació totalment diferent a la que ens tenia acostumats. A Figueres, uns mesos després, ha aterrat amb la mateixa proposta, un xic més íntima sense la presència de la bateria. El concert, això sí, ha tingut una rebuda especial: l’arpista Anna Godoy actuava a casa, i es va notar. Ens vam trobar en el concert més destacat del cicle 66Butaques, en col·laboració amb Figueres a Escena, ampliant aforament a la sala gran de la Cate. Ara bé, novament l’espai de la sala no va fer justícia a la proposta, un meló que avui no obrirem.

Pels que la seguim des del primer disc, podem entendre que Núria Graham ha arribat a les sonoritats que li agraden escoltar. Només cal estar atent a les xarxes o entrevistes, per comprovar referents –entre molts altres- de l’alçada de Miles Davis, Charlie Mingus, Jon Martyn, Kate Bush, Björk, Billie Holiday, Tom Waits, Sarah Vaughan, Milton Nascimento, Joni Mitchell o Carole King. Sonoritats jazzístiques i gèneres que no cerquen entretenir o quedar-se en la zona de confort de qualsevol orella, músiques d’altíssima qualitat sense marge de discussió.

Des de llavors, l’hem vist enlluernar-nos amb la veu, per passar més endavant a mostrar tècnica en guitarra (sobretot aquella de 12 cordes) i arribar al piano i el baix. Gravant al teatre de ca l’Eril i rebent la producció de Joan Pons, el contacte amb el “pop metafísic” ens va portar fins al Marjorie, ja donant pistes de cap on podíem arribar. Segueixo creient que és el millor que li hem sentit. Amb Cyclamen, podríem dir que abandona la zona de confort que pot donar-te una formació elèctrica per abraçar aquestes influències jazzístiques. De Connemara a Nova Orleans, amb els paisatges illencs de Procida.

Si bé el directe pot ser impactant com el propi nou disc, el girasol verinós, el volcà, el peix daurat, els homenatges a amistats i l’inici del catalitzador ens porten el “Catalan-English” a nous paisatges sonors, molt ben recolzats pels vents de Marcel·lí Bayer, les cordes d’Anna Godoy (adorable arpa) i l’Eril Jordi Matas. Un canvi que haurem de saber encaixar, però que sembla agradar als estatunidencs omplint sales que estan acollint per primer cop la proposta d’aquesta meravellosa artista que ha sabut recollir els aires irlandesos en el seu hàbitat, ja combinant Osona amb l’Empordà.

Com a novetat, a Figueres va caure del setlist una peça de Does it ring a bell? per incloure-hi una novetat inèdita i sense títol. Em sumo a que la novetat en tant que banda no demostra, de moment, aquell engranatge perfecte de discos anteriors i que la durada de les cançons es fa notable al directe, que per la bellesa de les pròpies peces també redueix la llargada que servidor consideraria acceptable per un concert.

I al mateix temps ho hem de perdonar, en pro d’una grandíssima qualitat, l’atreviment per fer allò que vol i que, afortunadament, els seus seguidors sabem valorar i recolzar. Quan s’acaba el concert, saps que és quan s’ha d’acabar.