Jump to navigation
El Ticket to ride: Bach, Beatles, Glass i Bowie de la GIO Symphonia es presenta com un viatge entre mons influents en la història de la música, amb l’acompanyament de la magnífica veu d’Elena Tarrats. Si bé la imatge promocional del concert era aquella bastida amb els músics distribuïts de manera espectacular a l’escenari davant la batuta del director, no és el que ens vam trobar quan vam arribar al Teatre Jardí, amb la formació estàndard d’orquestra simfònica. L’escenografia no ho és tot, així que res, trobar-hi un clavicèmbal ja era una festa.
J.S. Bach, els Beatles, l’Starman Bowie i Philip Glass són referents indiscutibles. Francesc Prat, director de la formació, explicava, un cop acabada la part purament barroca de Bach que va introduir el concert, que bé que ens va identificar la música en calaixos, en etiquetes. Si Bach és barroc, els Beatles i Bowie són rock (amb els seus matisos). Però també ens va parlar de Luciano Berio, un dels grans compositors del segle XX, avantguardista que experimentava amb nous camins reescrivint aquests calaixos. Combinant cançons dels Beatles amb el barroc de Bach. I com ell féu, la GIO va combinar-ho amb Michelle, Ticket to ride i Yesterday.
I és clar, un precedent es va crear. Aprofitant aquest camí, la formació ens va regalar la indiscutible millor part del concert: aquesta barreja de calaixos (amb una instrumentació ja allunyada del barroc) amb dues cançons i els seus nous i notables arranjaments, que ràpidament es van convertir en clàssics de Bowie i de la música en general. Space Oddity i Life on Mars, que com Elena Tarrats deia, amb una molt encertada reflexió, són intents (en aquest cas amorosos) elevats en tots els sentits, per sort nostra i del geni Duc Blanc que les va crear.
Per acabar, la part menys encertada del concert va ser la peça d’un mític col·laborador de Bowie: Philip Glass. Music in similar motion, segurament de bon combinar amb imatges fílmiques en la versió original electrònica, no va servir per tancar el concert que s’havia anat convertint en un crescendo. El bis tampoc va ser espectacular, repetint les dues peces de Bowie que feia ben poc s’havien sentit, va deixar el setlist una mica coix, en el qual també s’havia repetit la Michelle dels Beatles.
Ara bé, el mèrit no hi deixa de ser. La veu de Tarrats ens recorda ja aquelles primeres vegades que la vèiem destacar en una banda a la sèrie Ventdelplà o en clàssics com el Mar i Cel de Dagoll Dagom, la GIO Symphonia s’atreveix amb Bach i en combinar-lo amb els Beatles emulant a Berio.
Per més concerts així, tancant la setmana en horari europeu, que ens fan arribar fins a Mart i tornar als orígens barrocs que va crear l’incomparable J.S. Bach.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
