,
02/04/2018
Crítica cultural

Festival Còmic, un doble i necessàriament crític retrocés

Dos energúmens antiprocessistes de la comarca, servidor i Esteve Robleda, han decidit assistir a dues de les convocatòries del Festival Còmic de Figueres. Ha estat una decisió terapèutica entre tanta disbauxa feixista i autonomista. Per una banda ens hem trobat amb una proposta nostàlgica capitanejada per tres mascotes i per l’altra un necessari oxímoron: parlar de llibertat en l’indret on hom n’és privat.

Cobi, Curro, Naranjito

Sabíem qui anàvem a veure, no era una aposta “arriscada”. The Feliuettes les vam descobrir formant part de Verdaguer. Ombres i Maduixes, una obra mestra de musical dels estimats Obeses. Es notava molt la unió entre na Laia Alsina, Laura Pau i Maria Cirici

El passat dissabte 31, segon dia del festival. Aquest any, amb el Teatre Jardí tancat (com altres edificis i elements arquitectònics que no haurien de ser similars a un decorat de pel·lícula apocalíptica) el festival ha hagut d’improvisar amb escenaris nous. Un exemple n’és l’antiga presó, on s’ha celebrat un parell de convocatòries amb la llibertat d’expressió com a teló de fons. Cagar-se en els Borbons sense patir les conseqüències de Valtonyc o Pablo Hásel com a exemple més clarivident.

Mario Bros, Sonic, Comecocos, anuncis de Coca-Cola i Colón, èxits de la llista “del 40 al 1” (quan encara enllistaven peces dignes), etc. s’interpreten en quatre veus i un piano que els converteixen en un molt elaborat “popurrí” que a servidor li van provocar una nostàlgia pel que realment no havia viscut -als noranta encara no m’afaitava”.

 

“Busque, compare y si encuentra algo mejor… Pónselo!”

Però “Cobi, Curro, Naranjito” va més enllà de les anècdotes inicials i de la nostàlgia d'èpoques finides. El pas del temps i la sensació de tornar sempre al mateix lloc sense haver avançat, és una mena de força tel·lúrica que impregna tota l'obra. Es tracta d'aquell fenomen més conegut com “el dia de la marmota”. Us sona oi?

I es que la vida (social, personal, cultural i a tots nivells) es troba penetrada de cap a cap per moments d'aquesta naturalesa. Els conflictes polítics irresolts, o irresolubles, en són un bon exemple i a l'obra no se n'escapen. Més si pensem en el context actual on les coordenades espai-temps són més relatives que la llei de la relativitat, –valgui la redundància- i ja no sabem si vivim a l'any 1978, als anys 80, 90, a la post-autonomia o a la pre-independència. I és que ja ho diuen que qui espera desespera, com les protagonistes que cerquen un pare que les va abandonar i les va deixar a l'estacada, fent de mascota de varis esdeveniments oblidats. Un pare al qual no saben si odiar a mort o perdonar-li la seva absència, a veure si comprenen o completen part de les seves vides. No serem nosaltres, espectadores i espectadors, com elles? Tenim clar el que volem? Tenim clar en quins moments de la nostra pròpia història ens hem quedat enclavades? Què en farem del passat? El resolem i tirem endavant? O ens quedem atrapats llepant-nos les ferides…?

“Cobi, Curro, Naranjito”, parla de tot això, i més, sense embuts i com ho fan les grans creacions artístiques: amb idees fines, treball de fons i sense donar-ho mastegat. Intentem que no sigui un “timo” (com la Trobada Internacional de Mascotes Oblidades de l’obra) i puguem parlar del passat sense por i cap endavant!

Visca les Feliuettes i visca la llibertat d’expressió ideològica! Perquè l’humor i el riure no estan renyits amb la crítica social i l’alliberament popular!

 

“Una trobada [la TIMO] que arriba tard, més tard que la independència”

 

A la presó parlant de llibertat

 

Dilluns de Pasqua, últim dia del festival, va ser precisament el dia més especial. De la veu de Jair Domínguez, Valtonyc, Cassandra Vera, Jordi Pesarrodona, Alexandra Rodríguez i la moderació d’Anna Punsí van sortir preguntes i -sobretot- respostes. Quins són els límits de la llibertat d’expressió? Quan xoquen amb els drets fonamentals, potser? Quan s’enalteix el terrorisme? I quin acte enalteix al terrorista i qui es veu amb l’autoritat i legitimitat de jutjar cada un d’aquests actes?

Billy el Niño no entrarà a presó per les tortures que va cometre però Valtonyc sí. Per “injúries a la corona”. Tanmateix, el raper va afirmar que el seu delicte era ser d’esquerres i independentista. En definitiva, una persecució ideològica. Jordi Pesarrodona, l’home de la foto amb el nas de pallasso va afegir la seva parafrasejant Grouxo Marx: “ell va dir que sortia del no res acabar en la més absoluta de les misèries; jo per acabar a la presó”. Jair Domínguez va reblar el clau afirmant quina merda de gent que som si no podem disparar remolatxa contra un retrat del rei, com va fer en el malauradament polèmic programa “Bestiari il·lustrat”. Na Cassandra Vera va continuar, tot afirmant que el major terrorisme que hi ha hagut a Espanya fou el d’Estat (referint-se al franquisme) i la Fundació Francisco Franco seguir rebent subvencions i no ser il·legalitzada. “Ara ens assemblem a Turquia, però el proper pas és assemblar-nos a Arabia Saudita.”

Més enllà de totes aquestes declaracions i interpel·lacions a un estat categoritzat com a feixista (perquè ens enganyarem, els que firmem aquestes línies també ho creiem), hi ha un pensament crític. Una demostració de dignitat. Potser la solució és la proposta de Valtonyc: que la gent no pateixi tant per perdre 100€ per una vaga quan cada any que passa el seu sou és més mal pagat. “Que totes ses persones hagin de donar un poc i no uns pocs ho hagin de donar tot”.

Prenem nota i si cal ens trobem en una presó de nou, potser a la nova de Figueres. O Estremera. O Soto del Real. O Alcalá Meco. O Alcatraz.

 

*Crònica escrita a quatre mans amb n'Esteve Robleda.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

27/04/2019
El Preu d’Arthur Miller omplia el Teatre Jardí. Figueres a Escena no ha de patir quan Rosa Renom, Pere Arquillué, Ramon Madaula i Lluís Marco trepitgen un escenari i Sílvia Munt els dirigeix.
10/03/2019
“Crec que en realitat tots som la mateixa persona; si ho entenguéssim tots, tot seria més fàcil”
05/01/2019
Diguem-ho clar: mai fa basarda tenir un bon amic que en sap un colló de música. D’aquells que et diuen 300 noms dels quals en coneixes un 1% i te’n sona un 9%.
17/11/2018
No us enganyaré: sempre m’han costat els concerts massa despullats. Ha de ser un/a artista que capti suficientment l’atenció i/o el hype com perquè servidor es desplaci fins a una convocatòria d’aquest caire.
28/10/2018
Qui no coneix Moby Dick, avui en dia? Qui no ha sofert algun mal que li ha propiciat una certa dèria? Una espina clavada. Doncs precisament és aquest el propi leitmotiv de l’adaptació capitanejada per Josep Maria Pou.
20/10/2018
Quan ets fill dels 90, poca cosa pots haver viscut de la Movida. Tampoc d’una de les seves bandes insignes, dissolta quan qui us escriu aquestes línies encara no sabia ni què volia dir afaitar-se.
14/10/2018
Fa mesos que Daniel J. Meyer va escriure en una (!!) nit el text d’una obra que es capitanejaria amb la direcció de Montse Rodríguez i la interpretació d’Albert Salazar.