Història d’un triomfador enfant terrible (o alguna cosa de metateatre)

“El meu regne per un espectador intel·ligent”, rebla el Joan Carreras nascut del text de l’uruguaià multi-premiat Gabriel Calderón. Un Joan molest per no semblar prou “mascle” pel fet de ser actor. Un enfant terrible envoltat d’artistes que “no li arriben als turmells”. A qui se’ls ha de faltar el respecte, perquè “no faltar-los al respecte seria una falta de respecte al propi respecte”. A Figueres, com a la resta de Catalunya, coneixem bé en Joan pel teatre i la televisió (servidor ja des de Temps de silenci). Però recentment Carreras va interpretar al propi massa nostrat Salvador  Dalí. Ara diu, amb gran encert, que prefereix centrar-se en el teatre. És el que més l’omple. I per primer cop ho fa amb un monòleg. Ja fa ben poc recordàvem la seua destresa interpretativa fent d’assetjador a Com si fos ahir, avui ho fa en una Cate que li ha semblat de les mides justes, encara que no sigui massa estimada pels espectadors.

Retardada i gairebé inexistent per l’estimada covid, Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard) fou estrenada per Temporada Alta la tardor passada. Amb una destacable escenografia de Laura Clos, homenatjant els teatres antics amb les seves característiques cordes i llums indicadors de l’acte pels actors i actrius. No és estrany que la mateixa escenògrafa ens impactés fa un temps al Jardí amb La Rambla de les Floristes. En ambdós casos, aquesta va significar una part de l’enorme seguit d’aplaudiments i elogis del públic figuerenc.

Una successió de personatges entonen un cant desesperat al teatre; posen en qüestió l’atenció i intel·ligència de l’espectador amb cacofonies i ritmes veloços de parts versades, a qui es convida a llegir més, tot i no esperar que tingui massa idea de qui podria ser Ricard III o el propi Shakespeare. Aquest canvi constant de personatges és un joc, una manera d’explicar la història i empatitzar amb nosaltres. Ara bé, si l’altre Joan Carreras no fos un “gilipolles integral”, un “pobre desgraciat que està sol en el seu trosset de pastís”, un “home que desafina” (paraules de Carreras al col·loqui post-funció) quina gràcia tindria?

“Em conviden a

protagonitzar Ricard III

[...]. M’ho mereixo. Anys i

anys de remar en piscines

de llet merengada amb

actors mediocres, papers

secundaris o protagònics

en obres de pacotilla fins

que, un dia, algú posa un

esglaó a l’alçada de les

meves molt destacades

possibilitats.”

Que algú tan misògin com el solitari personatge que ens interpel·la estigui bojament enamorat dels personatges femenins ja demostra la destresa de Calderón per construir relats que sempre troben el camí de l’èxit, com ja ho féren “Mi pequeño mundo porno” i “Tal vez la vida sea ridícula” amb el premi nacional de literatura. També ho fa el metateatre que aporta i significa la construcció matriòixquica de Ricard a Ricard III a Història d’un senglar; la relació de Joan Carreras amb el Joan Carreras que interpreta; aquesta expressa recerca de l’autor per injectar-nos l’enganyós sentiment que tot ho podem i tot ho estimem i tot és possible; una traducció de l’ànsia de poder a una certa actualitat, que és el que Shakespeare va trobar en el dèspota i efímer monarca; en un moment de la vida de Carreras, i cito, “amb prou gruix d’autoestima per suportar-me a mi mateix”.