Jump to navigation
Algunes vam fer una associació directa amb Figueres en veure com, al començament de Cobertura, Clara Segura i Bruno Oro ens presentaven la inauguració d’un antic cinema recuperat com a motiu pel qual el públic també era públic al Teatre Jardí. En aquest cas era la segona sessió, que va coincidir amb els actes de les recuperades Festes de la Santa Creu 2021, covid edition. La cultura a Figueres està essent tot un bàlsam i més si comparem situacions amb 6 o 12 mesos enrere. Perquè la cultura ens salva i s’hauria de fer molt més per agrair-ho. Doncs bé, a Figueres la recuperació d’un antic cinema encara està pendent, i la casualitat (o no) no podia ser més adient com a teló de fons per aquest ball de tants i tants personatges que van encarnar Oro i Segura.
Alguns encara recordem amb nostàlgia el que va ser Vinagre a la televisió, tot i una curta i no prou valorada duració. I també recordem els vídeos d’en Jacobo de Bruno Oro que ens ajudaven a afrontar el confinament. El fet de veure retornar aquests personatges en un escenari teatral, si més no, ja fou terapèutic.
La història de Cobertura gira entorn de Roxana i Guillermo, actriu influencer i director planer, que es coneixen per la filmació d’una pel·lícula que guanya l’Òscar. Després d’això, s’allunyen les carreres i la Roxana és la que consolida el seu èxit, però ell no i també hi afegeix problemes de salut.10 anys després de la pel·lícula, “Quiero nadar en tus ojos”, s’homenatja a Guillermo.
Si bé Cobertura, com a peça apta pel consum de les masses i un seguit de gags divertidíssims que no fan altra cosa que analitzar-nos com a societat, va fer riure gairebé tota l’estona, se li pot criticar un cert abús de la pantalla que acompanyava els personatges i una qualitat d’humor menys intel·ligent i amb més tòpics que el que ens va oferir prèviament i per partida doble la companyia La Calòrica.
Potser en aquest format teatral s’hagués agraït més una aportació de menys personatges en favor de la presència dels actors a l’escenari, incorporant més aportacions de Marc Serra (qui deu fer molt més del que ens imaginem fora d’escena i quasi sempre es queda en regidor). Ara bé, a mesura que es va avançant, la sensació és precisament aquesta: els personatges es van mostrant més i la pantalla es fa menys evident.
La història de Roxana i Guillermo es barreja amb un fet clau que molt té a veure amb la cobertura, però també evidencia que la història és el que menys excel·leix en aquesta producció que ha procurat prioritzar el valor humorístic als gags (que no són pocs) però no ha arribat a convèncer del tot com es podria esperar de dos artistes d’aquesta categoria.
El millor de tot, però, és que tothom hi haurà trobat el seu moment de riure desacomplexat i difícilment es quedarà amb una decepció general. La Clara i en Bruno van obrir Vinagre el 2008 a la TV, però difícilment s’esvairà l’olor a èxit.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
