Jump to navigation
Anar a un espectacle d’en Peyu és per anar a riure-se’n de tot. I això, amb tot el que implica. No queda cap sense tallar, per això hi ha la llibertat d’expressió. És complicat respectar el secretisme que s’exigeix a l’inici, com qualsevol truc de màgia, però deixaré anar alguna píndola del que va succeir dissabte a l’escenari del Teatre Jardí.
Una d’elles, és la crítica a aquesta condemna que hem fet els catalans a la comèdia teatral, la qual es veu que és “segona divisió”. Recordo haver-li sentit dir en altres ocasions, potser en aquell Gallardo Español amb un memorable col·loqui. Per desgràcia, no som prou conscients de com n’és de seriós el “backstage” de tota comèdia ni dels mateixos orígens del teatre a l’antiga Grècia amb la seva mescla amb el drama.
L’Il·lusionista és, tal i com textualment se’ns presenta, la màgia del teatre, la fugida de la immediatesa. Qui mínimament hagi seguit en Peyu, al marge de les seves aparicions i seccions televisives i els seus inicis radiofònics, sabrà que no és mag. Almenys fins abans de començar aquesta gira. Quan s’abaixa el teló de L’Il·lusionista, hem descobert que en Peyu també pot fer màgia, i és un valor afegit al que ens podia tenir més o menys acostumats.
Amb un seguit d’elements de màgia que van apareixent entre reflexions i gags sobre situacions del dia a dia, gairebé dues hores d’espectacle amb moments més lúcids i intensos que d’altres, es manté una mena de “stand-up comedy” espectacularitzada d’un humor cuidat, mordaç i que interpel·la a totes les edats. Encara que la llargada fa perdre l’atenció en algun moment de la segona meitat i alguns dels temes que tracta poden punxar sensibilitats com l’animalisme de servidor, venen ganes de marxar del pragmatisme de la societat i pensar en, per exemple, perquè coi els sabaters també fan còpies de claus.
En Peyu tornarà al Jardí el proper febrer amb la gira d’El Búnquer per analitzar la figura de Putin i, pel que sembla, poques entrades queden a hores d’ara. Bona senyal, oi?
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
