Jump to navigation
Ha tornat l’època de processons, escapades setmanals, i a Figueres també significa temps del consolidadíssim Festival Còmic. Incorporant espais particulars com el Casino Menestral i repetint pels carrers del centre, alguns dels millors i més divertits humoristes ens han fet riure tota la setmana, encara que en part sigui de les nostres pròpies misèries. L’Obès Musical (o potser ja hauríem de dir cultural) no s’ho ha perdut, com en edicions prèvies, i ha assistit a un parell de les propostes.
Judit Martín és garantia assegurada, i quan dedica un espectacle sencer a la improvisació, amb dependència total dels “pongos” que el públic dugui a l’espectacle, només pot anar bé. Amb l’acompanyament de Mónica Ballesteros, també experta en la improvisació, Pongo va ser un èxit que va omplir la Cate de Figueres, tot i que hagués omplert el Teatre Jardí sencer si s’hagués fet allà. Coses de la organització, suposo. No cal ser mainstream per omplir sales, i menys en festivals que les omplen totes.
Es veu que al món hi ha dos tipus de persones: els que saben deixar enrere les coses innecessàries (ja siguin físiques o digitals), i els que no. Dit d’altra manera: els que pateixen la síndrome de Diògenes, i els espartans. Fins i tot, els que no les saben acabar de deixar anar, aquestes rampoines, es van fer veure. Les mestresses de cerimònia Pongo van donar l’oportunitat al públic de recuperar de l’exposició ben diversa de rampoines a l’escenari. I sí, es van recuperar una lepatata (resulta que en català es diu així vuvuzela) de l’època del Mundial de futbol masculí i tres gerres de cervesa de l’Oktoberfest de Munic, amb justificació en directe dels seus propietaris.
El show no es va limitar a descobrir històries rere les rampoines del públic, sinó que van ser de facto l’objecte d’improvisació de nombrosos gags de l’espectacle, ben retratats per càmeres que els enfocaven en directe: hamburgueses de plàstic, esquelets en miniatura, figures de ceràmica, obridors en forma d'home, figures en forma d'ocell per bufar i imitar-ne el so, etc. van ser objecte d'escenes en llocs inversemblants des d'Estats Units fins a cementiris remots.
I és que, segurament, la millor utilitat que pot tenir una rampoina que no saps on recoi ubicar a ca teva (o a qui regalar-la) és, segurament, l’explicació de la història que té al darrere o la invenció d’una de nova per la reina d’aquest art, sense cap mena de dubte. Llarga vida a Judit Martín! (i probablement millor que certs espectacles de guions que puguin bloquejar els seus intèrprets).
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
