Jump to navigation
L’emperador Adrià i Antínoo. Antínoo i l’emperador Adrià. Robert Mapplethorpe i Jörn Weisbrodt. Jörn Weisbrodt i Robert Mapplethorpe. La mort de Sondheim i aquell buit. La música i Rufus Wainwright. Rufus Wainwright i Peralada. Entre nius de cigonyes i arbres de jardí afrancesat van arribar divendres a les més delicades orelles i retines notes interpretades pel cor i orquestra del Teatro Real, compostes pel cada cop més estiuejador empordanès Rufus Wainwright, que ja ens havia acostumat a la bellesa d’allò aparentment senzill el 2018 amb un concert de piano, guitarra i veu.
Ben sopat a Peralada, poc després de nadar a la platja de Garbet, el gran músic canadenc va portar la reivindicació contemporània que portava gairebé una dècada preparant: Hadrian, un crit a la llibertat, entre edats, classes, religions i fotografies sense filtre (visca el cos humà i la llibertat de desitjar i estimar a qui et plagui) embolcallades en un libreto semi-escenificat que no podia atrevir-se a fer ombra a la fotografia de Mapplethorpe ni a la música de Wainwright. No apte per a tots els públics.
Situem-nos a la Roma d’Adrià, en la que les relacions homoeròtiques s’acceptaven (!) només quan l’objectiu era la instrucció carnal entre un home adult i un jove que era esclau i estava sotmès al seu amo. Però el grec Antínoo no era una aventura, i la mateixa divinitat Plotina se’n va adonar una mica massa tard abans de trair-lo per por, així com Turbo, comandant del seu exèrcit.
En aquesta òpera de Daniel MacIvor (libreto) i Cori Ellison (dramatúrgia), s’hi enfronten el monoteisme i els fonaments d’un imperi politeista per un amor entre dos homes. Un abisme entre classes aparentment insalvable es trenca amb el seu enamorament, excel·lentment interpretats per l’il·lustre Thomas Hampson i Santiago Ballerini, amb aparicions estel·lars com la celebrada soprano Vanessa Goikoetxea, la muller no estimada d’Adrià, i l’”altaveu” espaterrant del cor del Teatro Real madrileny.
L’embolcall de la fotografia, part de l’escenografia ideada per Jörn Weisbrodt (i també marit de Wainwright), que òbviament va espantar algunes retines cavernàries, jugava amb la reivindicació contracultural. Una lluita encara actual tot i venir de captures dels anys 70 i 80, va fer que potser algunes persones decidissin no tornar després de l’interludi. Gimme 5 per l’aposta, senyors del Festival! A les antípodes d’aquestes desercions, alguns lamentàvem l’aparició fugaç dels textos inicials que resumien els actes (altres també lamentarien que aquests només fossin en anglès). Tot això sense deixar de valorar aquest bri d’aire fresc a un gènere que, tot i seguir essent econòmicament inaccessible a la majoria de la societat, sembla ser el precedent d’una nova contemporaneïtat.
Wainwright i el llibret que l’acompanyava, es mostra antibèl·lic, contracultural, tan gai com els elements operístics li ho permeten i tan desacomplexat com ens té acostumats, valgui d’exemple el recital amb banda al Liceu el 2019. De tantes capes, alguns espectadors es poden mostrar desconcertats per l’argument o selectes amb la seva única interpretació. Tots marxaran amb el seu Hadrian. Però Rufus, Si només hi ha un déu (amb d minúscula, no fos cas), que sigui l’amor i no el dòlar.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
