Jump to navigation
[...] com aquells músics que comencen amb l'Hallelujah i acaben amb La Bamba.
Marc Parrot ha estat sempre un músic que ha demostrat un gran sentit per la inquietud. L’Obès Musical, com bé indica el seu nom, no podria sentir altra cosa que admiració per la seva figura, en tant que addicte al consum musical. I quan es tracta de directes, encara més.
El directe que el barceloní va portar a Ullastret va ser diferent dins de la diferència que ja porta un directe del seu ram. No és qualsevol escenari, el del poblat ibèric més gran de Catalunya. Un entorn d’aquells que pots entonar el “si aquestes pedres parléssin…” però que no cal fer-ho si t’ho expliquen en visites guiades prèvies al com es proposava des del festival Ítaca. I dels guies vam passar als acomodadors i acomodadora que ens esperaven dins una instal·lació tan autèntica com la que serveix per fer girar aquest Refugi del particular Marc Parrot: una iurta.
Aquella tenda originària dels pobles nòmades mongols d'estructura circular recoberta amb feltre, amb parets verticals i sostre cupular (Termcat dixit) es convertia en una mena de carpa de circ que encabia un espectacle on tots els racons eren aprofitats. 80 persones compartien grada amb els propis músics: Marc Parrot a les veus, guitarra i llanternetes; Lluís Cartes a la bateria, percussió, segona guitarra, baix i cors; una noia el nom de la qual no he aconseguit esbrinar substituïnt a l’habitual Dani Ferrer als teclats; dos tècnics, un dels quals, en Marcel, supervisava des de tots els racons que no faltés res per continuar amb el show.
Un punt mongol, un punt teatral, un punt ibèric, un punt grec (Ítaca) i un punt filosòfic en els propis interludis. Però sobretot musical. Hi van sonar èxits de tota la seva discografia en català, com Cinc caps, Als núvols, Terriblement blanc o Misteriosament feliç.
“Ens passem la vida fent plans del que ens agradaria que passés, i després no passa.”
La iurta va servir de refugi, i el Refugi es va encabir en una iurta. “En en un refugi pots imaginar-te que ets a qualsevol lloc… Jo què sé, un poblat ibèric!”.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
