Jump to navigation
Amb la determinació de crear una realitat diferent a la que els envaeix, Moriu-vos de Cultura i Conflicte fa una clara denúncia al tracte que donem a la vellesa. A, citant les paraules de Joan Arqué (director) en el col·loqui posterior, una pobresa d’esperit en aquesta tasca tan important, un deure moral incomplert per la nostra societat. Una visió de persones que ja no són productives ni reproductives.
Durant dos anys, amb l’epicentre a Igualada de la zona zero de la pandèmia, l’equip de Cultura i Conflicte va visitar un gruix de residències i gent gran que es trobés en una situació de solitud i/o aïllament. Ja amb l’excel·lent Encara hi ha algú al bosc, relatant les vivències de dones violades durant la Guerra dels Balcans, la companyia entenia el teatre en 360º i ho va acompanyar d’una exposició fotogràfica i un documental.
En aquest cas, tot i no haver-hi un documental, s’hi afegeix la dansa coreografiada per Sol Picó, un gran encert tot i que al mateix temps un risc: si bé el repte d’explicar totes les implicacions del tractament de la vellesa i les seves repercussions ja és prou gran, més ho pot ser la seva combinació amb diverses arts escèniques. A Moriu-vos, el Jardí de Figueres en va sortir convençut, però probablement servidor no va ser l’únic en trobar una certa manca de ritme o repetició de conceptes i la manca d’altres, com la gestió de les despeses que impliquen dur un familiar a una residència, o les conseqüències de negar-se a fer-ho quan l’evidència és majúscula.
Al mateix temps, a l’escenari hi regnava la virtut d’unir les vivències farcides de metàfores en una residència i a casa d’una senyora molt solitària (interpretada per l’enorme Imma Colomer) i amb una dansa que força coses diu. Dansa que es permet incloure la verge Maria representant la salvació i la cura deambulant amb segway per l’escenari. Fins i tot hi ha lloc per altres idiomes (anglès i italià), per molt gratuïts que siguin.
Potser la producció podria tenir una continuïtat més a l’estil de la seva predecessora, on es comparava l’absurd de certs “problemes” amb la crua realitat de conflictes com la guerra. Una segona part on s’hi inclouria alguna mancança i també com es venera la gent gran en altres cultures, la saviesa i experiència de vida, o com simplement els impostos i la moral repercuteixen més en una fase de la vida que sembla que es pretén allargar però sense procurar fer-ho amb qualitat. I, de passada, una culleradeta del debat sobre l’eutanàsia. Almenys, permeteu-me que ho deixi caure.
L’endemà de Moriu-vos s’acaba amb Iaia la programació de la setmana dedicada a la vellesa, que ha inclòs també la projecció del fantàstic documental Fugir de l’oblit, en col·laboració amb el Cineclub Diòptria.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
