,
11/11/2024
Crítica cultural
Foto:
Pablo Lorente

Prima Facie o com (deixar de) ser botxí

Suzie Miller ja fa temps que ha dotat d’un indiscutible exitós recorregut amb Jodie Comer (Killing Eve) per explicar-nos bàsicament què passa quan un botxí esdevé víctima. La consciència de la inconsciència d’un sistema jurídic amb fonaments masculins esdevé doblement dur quan qui el viu com a víctima es una advocada que s’ha guanyat la vida defensant -i amb èxit- agressors sexuals.

I d’això anava Prima Facie, representada ahir al Teatre Jardí de Figueres. Victòria Luengo ha deixat de ser la Vicky que anàvem veient a la petita pantalla, per passar a consolidar el que ja era prou evident: unes dots interpetatives de primer nivell. Tess és una advocada que ens mostra totes les seves vulnerabilitats i emocions des que veiem com interroga víctimes d’agressions sexuals i exposa els seus dubtes, contradiccions i incongruències, malgrat una falsa sororitat que si ajuda a evitar-li la condemna al seu agressor, la responsabilitat recau en la fiscalia per no fer-ho prou bé i perdre el cas arribar segona. 

La segona meitat d’aquest crescendo que retrata la diabòlica realitat jurídica del nostre sistema, no deixa de ser un esbudellament de la veritat. La “veritat jurídica” que xoca totalment amb la realitat. La pressió d’ésser preguntat davant de qui t’ha violat i el procés de tornar a ser víctima. La part més interessant d’aquesta segona part és com l’estratègia arracona la protagonista, qui alhora combina la descripció dels detalls dels fets a un públic –il·luminat com si fos part del propi judici- amb els plors, els atacs d’ansietat i els crits del personatge de Luengo.

Si ja ella mateixa afirma haver d’anar al fisioterapeuta un cop per setmana degut al dolor d’esquena que li provoca físicament aquest paper, a Figueres la tira que li cobria les cervicals encara li va fer demostrar la vocació per deixar-se la pell -i els músculs- a aquesta producció dirigida per Juan Carlos Fisher. 

Sap greu que una producció que ja va estar un mes instal·lada al Poliorama de Barcelona, per bé que vingui del Teatros del Canal madrilenys -on la Victòria és ja una institució-, no es pogués veure en català. Malgrat la dificultat d’aprendre’s les 98 pàgines de guió, un text així mereix una adaptació i gira per tot els teatres de Catalunya. Cal seguir evidenciant com un sistema massificat i creat per homes no pot oferir igualtat de condicions a víctimes dones que precisament són agredides per homes. I no en trobarem pas més, de peròs. Figueres es va rendir a una dramatúrgia de 100 minuts de monòleg, que no havia vist excel·lir tant des d'Història d'un senglar.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

08/02/2020
A Figueres potser no hi teníem les floristes, de la Rambla barcelonina i els seus trets modernistes. Però també hi tenim Rambla, amb plataners i que de flors plena n’és cada diada de Sant Jordi.
03/11/2019
66 butaques que he comptat i hi són. Així és com Guillamino va estrenar aquest recull de concerts amb noms prou ben parits com Ernest Crusats, Joana Serrat o Ferran Palau. Però d’això ja en parlarem aviat.
09/08/2019
L’home i la natura: diàlegs cèltics. Irlanda, Escòcia, Bretanya, Galícia i el País Basc.
06/08/2019
Els barris afrourugaians de Montevideo van veure com l’elit blanca prohibia l’any 1808 uns ritmes atronadors produïts per uns grups compactes que desfilaven pels carrers de la ciutat.
08/07/2019
[...] com aquells músics que comencen amb l'Hallelujah i acaben amb La Bamba.
16/06/2019
Secretly hoping you catch me looking (“esperant dissimuladament que em pesquis mirant-me”) dóna nom al segon disc que Pavvla va presentar dissabte a la Sala Cotton de Peralada per cloure els Concerts
27/05/2019
Foggy-Folk és com categoritzaven les cançons de Joana Serrat a la sala Dan’s Silverleaf de Denton, Texas.