,
25/11/2024
Crítica cultural
Foto:
Sílvia Poch

Si no poden ballar, no és la seva revolució

Un segle abans de la Primera Guerra Mundial, després de la primera derrota de Napoleó, va tenir lloc un encontre amb una pretensió implícita que no deixava d’ignorar l’elefant de l’habitació: feia quatre dies de la Revolució Francesa, què fer perquè no n’hi hagi cap altra? Com eternitzem les monarquies absolutistes? L’efemèride en què es basa Le congrès ne marche pas és el Congrés de Viena. El mapa polític Europeu s’havia de repartir, i Rússia, Àustria, Prússia i Anglaterra es van dedicar a fer el que seguim veient en tantes cimeres d’avui dia: ballar valsos sense parar.

El Festival Temporada Alta ha programat novament en equipaments culturals de la província, com l’Espai Ter de Torroella de Montgrí. La Calòrica hi va presentar aquesta nova proposta farcida de detalls que fan un humor afilat del que de fet no fa gràcia. Eppur si muove. Els ministres i presidents ballen, alguns són putxinel·lis que no cal un actor per representar-los. De tant en tant, l’ambaixador espanyol es deixa caure à la Rajoy, sense entendre un borrall del que diuen i de la seva inutilitat en aquell conclau. I és que la llengua dels protagonistes del Congrés de Viena fou precisament el francès, malgrat també ser l’idioma de Napoleó.

L’hora i mitja d’aquest congrés que balla contenia els diàlegs en francès i uns sobretítols i veu en off del narrador en català. Una aposta per ésser fidels a la naturalesa de l’encontre, però un esforç innecessari que han de carregar els espectadors. Malgrat aquest fet, va ser innegable el domini de l’idioma per part dels intèrprets, on també s’hi va sentir més d’un diàleg en rus, alemany i un discurs en anglès. Discurs de Margaret Thatcher, brillantment interpretat per Roser Batalla i, al mateix temps, ofert de manera tan exhaustiva que més d’un va mirar l’hora. 

La darrera part d’aquesta proposta ens porta a dos moments més contemporanis que ens fan veure com la història tendeix a repetir-se i que, parafrasejant Emma Goldman, si no podem ballar, no és la nostra revolució. Un discurs treient pit de les retallades d’una primera ministra conservadora i un vernissage amb persones menys conegudes però amb la particular tirania capitalista contemporània tanquen aquesta nova producció menys rodona que les dues anteriors, però no menys mereixedora dels reconeixements que li està donant la crítica.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

18/03/2023
La calidesa d’un espai com la Sala Toni Montal de la Cate es va fer encara més evident ahir, entre les peces despullades d’artificis, com ens té ben acostumats en els seus discos l’eivissenc Miquel Serra.
25/02/2023
Amb la determinació de crear una realitat diferent a la que els envaeix, Moriu-vos de Cultura i Conflicte fa una clara denúncia al tracte que donem a la vellesa.
31/07/2022
L’emperador Adrià i Antínoo. Antínoo i l’emperador Adrià. Robert Mapplethorpe i Jörn Weisbrodt. Jörn Weisbrodt i Robert Mapplethorpe. La mort de Sondheim i aquell buit. La música i Rufus Wainwright. Rufus Wainwright i Peralada.
30/03/2022
Europa Bull planteja: “És, Europa en si, un acudit? Ens hauria de fer pixar? O ens hem de cagar?”. I no cal ser gaire europeu per entendre que la pregunta és retòrica.
21/03/2022
Björk, Lorca, dones pashtun afganes, la Verge Maria, visions de Hildegarda de Bingen i poesia de Safo de Mitilene són algunes de les veus que van sorgir en boca de Tarta Relena i la seva instrumentació electrònica embolcallada l
30/01/2022
“El meu regne per un espectador intel·ligent”, rebla el Joan Carreras nascut del text de l’uruguaià multi-premiat Gabriel Calderón. Un Joan molest per no semblar prou “mascle” pel fet de ser actor.
16/01/2022
“Onde otros ven penes yo veo alegríes”, diu la bio de l’asturianu que es va ficar Figueres a la butxaca des del primer minut de concert.