Jump to navigation
Diu Wajdi Mouawad que “la vérité n’est pas une propriété”, i diu Oriol Broggi que les veritats són el gran tema del libanès afincat a Canadà: com les rebem?
Uns dies després de que la gira de Tots Ocells aterrés a Figueres, alguns encara no hem digerit l’aterratge de La Perla 29 amb la direcció d’Oriol Broggi en un Teatre Jardí ple, que durant 3 hores i mitja va acollir aquest text dramàtic (en tots els sentits) de Wajdi Mouawad. Precisament per això, i quatre dies a posteriori de l’obra del passat dissabte dia 22, el seu director va protagonitzar una conversa a un Auditori Caputxins pràcticament ple.
Més enllà de Mouawad, Broggi creu en el teatre com un art escènic popular que no li haurien de demanar mai la raó per la qual ha traslladat un text a un escenari. I potser és per això que s’han entès tant autor i director, després de 6 obres amb els seus noms a la fitxa tècnica: per adaptar certes veritats (a Tots Ocells amb realitats incloses) que ens incomoden. Les veritats ofenen incomoden. I en aquest “primer món”, ho creiem necessari. I no, això no té perquè fer-nos més o menys wokes.
Però quins són aquests ocells? S’ha dit que aquests dos personatges àrab i jueu que s’enamoren à la Romeu i Julieta comencen mostrant des de Nova York una tragèdia que a Israel hi troba el punt bíblic, i que després esdevé grega amb aires d’Èdip. Fins i tot el desenllaç se l’ha vist bonista. Potser tenen raó: potser es mostra una tragèdia a la que ens hem acostumat a retrobar quotidianament i que curiosament fou escrita el 2019, just abans de la nova fase del conflicte després de l’auge de Hamas. I aquest text tan bo, però alhora dens i ple grandiloqüències religioses, acaba per ser massa equidistant en el seu contingut.
En el que tothom coincideix és en la forma i la tècnica: és una peça enorme de literatura dramàtica que ofereix una escenografia molt cinematogràfica en constant transformació. Fins i tot en un mateix diàleg veiem el treball d’anar endavant i endarrere. La llargada no espanta i el ritme no perd força. Amb moments puntuals d’humor, actors de la talla de Joan Carreras, Clara Segura, Marissa Josa, Xavier Boada i l’actriu revelació Miriam Moukhles ens porten per les seqüeles d’un conflicte de més de 70 anys, amb l’Holocaust al retrovisor i les vicissituds d’un personatge digne de tesi, Lleó l’Africà, creuades amb una veritat tant o més incòmoda que la pròpia realitat dels palestins. El que fan les religions i l’afany de possessió.
Uns mesos enrere, Mouawad i Broggi van conversar al CCCB amb el títol “Volar amb ales ferides”, pel teatre com a experiència de cura i emancipació en una societat on la violència és present cada dia. I parafrasejant-los, en aquests temps gloriosos pels assassins, el teatre és el nostre bàlsam, farcit de veritats incòmodes.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
