'Crim i càstig'

Crim i càstig, escrita per Fiódor Dostoievski, és una excepcional novel·la que planteja les circumstàncies del sentiment de rebel·lió i els dilemes del seu protagonista per trobar-hi algun sentit que justifiqui les seves conseqüències. El nihilisme és el concepte latent que estructura el rerefons de la història, que penetra a la ment d’un personatge tan complex com contradictori.  

La novel·la fou publicada per primer cop l’any 1866 en un diari anomenat El missatger rus, i és un referent indiscutible de la literatura russa i de la novel·la psicològica. En aquest escrit, Dostoievski va plasmar-hi, com en gairebé tota la seva obra, aspectes de la seva concepció vital, estretament vinculats amb l’esmentat nihilisme, la transcendència de la consciència, la rebel·lió, el fàstic vital i, com a conseqüència inqüestionable de tot ells, la paradoxa, que posa de manifest la impotència humana davant la transcendència.

L’argument tracta sobre els problemes existencials del seu protagonista, Raskòlnikov, un jove estudiant de Dret que té serioses dificultats per subsistir. Els problemes econòmics que pateixen ell i la seva família, juntament amb un terrible sentiment de rebuig i desemparament vitals, el condueixen a cometre un crim.

Raskòlnikov assassina una vella i mesquina usurera i, a partir d’aquest moment, tota la història se centra en el seus conflictes interns per el fet d’haver executat aquest crim. Aquesta és la trama principal, si bé entremig van apareixent altres temes secundaris, tots relacionats amb la figura de Raskòlnikov, amb la irrupció de diferents personatges, cada un amb una psicologia molt definida i profunda.

La clau de la novel·la no és l’assassinat pròpiament, sinó els seus perquès i les seves conseqüències, enteses des d’una complicada concepció de la moral, de la condició humana i de Déu. El protagonista no comet el crim per obtenir diners (com després es comprova), sinó més aviat perquè jutja que la vella, una dona vil i menyspreable, és un ser humà menor, i que la seva existència és irrisòria, prescindible. Com que el món és injust i cruel, Raskòlnikov creu que hi ha una sèrie de persones que tenen la potestat de cometre el crim si aquest produeix un benefici per a la societat.   

La seva acció, però, sols aconsegueix provocar-li un major desassossec, empitjorant la seva condició i la relació amb aquells que l’envolten, incapaç de suportar la gran qüestió, que no és altra que la pròpia vida, sense dissort i amargor.  

El final de la història és obert, tota vegada que Raskòlnikov pren una determinació. Aleshores s’observa si ha estat capaç de trobar una pau i de quina manera hi ha influït l’amor, personificat per un personatge femení tan colpidor i malaurat com ell mateix.