'L'estrany'

Aujourd’hui, maman est morte(Avui, la mare és morta). Aquest és el començament de L’Estrany (en francès i en original: L’Étranger, publicada el 1942), l’obra més cèlebre d’Albert Camus, guanyador del Premi Nobel de Literatura el 1957 i mort el 1960 en un accident de cotxe als 46 anys. Camus fou novel·lista, filòsof, periodista, assagista i dramaturg. Prolífic i profund. És per això que, per damunt de tot, Camus fou un pensador, un intel·lectual.

A L’Estrany hi trobem els temes habituals en la seva producció, que orbiten al voltant de l’existencialisme: l’absurditat del destí, la consciència del ser, el nihilisme, l’ateisme, la mort. El seu protagonista, el senyor Mersault, és un personatge absolutament apàtic, indiferent a la realitat que l’envolta, de la qual se sent retallat, i completament avorrit de l’existència que personifica. Aquesta indolència és tan forta que fins i tot es manifesta a l’hora d’abordar la mort, el concepte vehicular de la novel·la.

En efecte, la mort condiciona la vida de Mersault a partir de tres estadis contigus i condicionants: la defunció de la seva mare, al principi de la història; l’assassinat d’un home, a mitja trama; i la seva condemna a causa d’aquest assassinat, a la part final. Mersault narra en primera persona les seves impressions des que assisteix a l’enterrament de la seva mare fins que el condemnen al patíbul. Ho fa amb un llenguatge planer i transparent, però molt expressiu, malgrat la percepció laxa de les pròpies vicissituds. És un home alienat, escèptic, que descriu un enterrament i un assassinat amb impassibilitat i fredor, com si es tractessin de natures mortes, fent més atenció a la calor que tenia o a l’expressió d’un rostre que no pas a qualsevol noció sentimental o relacionada amb l’humanisme més o menys inherent (o inevitable) que es desprèn quan hom viu episodis relacionats amb la mort.

Però Mersault és especial, té una altra visió de la vida. Ell deixa passar la realitat, viu la seva rutina sense motivacions però també sense agonies, mantenint anodines i volàtils relacions d’amistat i de parella per omplir el temps, de la mateixa manera que l’omple fumant cigarretes o pujant i baixant l’escala. Quan passa els dies previs a la seva execució a la presó, Mersault reflexiona sobre la llibertat i els desitjos, i admet que troba a faltar certes comoditats o rutines d’home lliure com poder fumar, com el sexe. Reconeix sentir-se amb la necessitat de tenir alguna dona, però passat un temps això esdevé secundari. No és (només) que el temps ho cura (o ho posa) tot (a lloc); és que l’home, com diu Mersault, s’acostuma al que té. S’acostuma a tot.

En aquesta reflexió hi ha l’essència del personatge. Certament, Mersault es veu privat de les llibertats del ciutadà corrent, però és tal la seva passivitat que ni tan sols així (vivint a la presó i pendent d’una condemna a mort) es considera infeliç, argüint que hi ha persones que estan en una situació encara pitjor que la seva i ideant estratègies per passar el temps emparades en el record, en substitució de les seves rutines anteriors, com per exemple pensar en tots els objectes de la seva habitació. I conclou: “Vaig comprendre aleshores que un home que no hagués viscut més que un sol dia podria sense esforç viure cent anys en una presó. Tindria bastants records per no avorrir-se”. És a partir d’aquest raonament que podem plantejar-nos si Mersault, en el fons, no és molt més vitalista i enterament més comprensiu del que aparenta, fidel a la seva postura abúlica i al seu rebuig a l’acció.

El darrer aspecte que ens ajuda a comprendre la profunditat de la novel·la és la seva condemna. Mersault no morirà per l’acte en si (l’assassinat) sinó per no mostrar penediment per haver-lo comès. Malgrat admetre arbitrarietat i injustícia, no reacciona. És a dir: es mostra igual d’indiferent davant d’això que davant de la seva condemna. Ho accepta. I ja està (igual que la mort de la seva mare).

L’alineament del personatge és tan exagerat que és incapaç de sentir pena (per la seva mare, per l’home que mata o per ell mateix). En el cas de l’assassinat, no hi ha ni voluntat: el comet per absoluta espontaneïtat (perquè feia “molta calor”), sense pretendre-ho. En aquesta escena hi trobem el paroxisme de la filosofia de l’absurd, que més endavant desembocarà en el conformisme extrem d’un personatge tan fred com coherent, que es regeix en tot moment per l’acatament d’una realitat que li rellisca per totes bandes. La gran paradoxa és que sempre troba motius per viure, que no es planteja el suïcidi i que sempre afronta la vida tal com se li presenta, fins que s’encamina cap al prostíbul i, estranyant-se de si mateix –l’estrany­– experimenta una emoció, desitjant ser acollit amb crits d’odi per la multitud.

Inhumà i desnaturalitzat, Mersault representa el nihilisme abdicatiu, oposat a la voluntat nietzschiana de canviar el que hi ha per quelcom millor. Ni voluptuós ni transigent, desmarcat de valors, de significats i de tota transcendència, sense creure en res. Però sempre realista. Com la vida, com la mort. La complexitat de la nostra consciència i el seu destí (metafísic, religiós o del tipus que sigui) són temes centrals en l’obra de Camus, un home que va escriure tant sobre l’escepticisme i la filosofia de l’absurd que, precisament, va acabar esdevenint, sent-ho encara, un dels grans referents de l’humanisme i de l’anàlisi de la condició humana de l’època contemporània. L’Estrany hauria de ser una novel·la obligatòria per tot aquell que tingui alguna inquietud intel·lectual, tendència a l’escepticisme o dubtes teològics, antropològics o espirituals.