Jump to navigation
Continuem amb el cicle dedicat a l´Homeopatia. En aquesta segona entrega us acostem als seus orígens i al seu creador.
Samuel Hahnemann es va llicenciar en Medicina per la Universitat de Leipzig el 1779 i poc després va començar a publicar una sèrie de llibres de medicina i química. El 1791, la seva investigació en el camp de la química va fer que entrés a una Acadèmia de Ciències.
Es va casar i tenir fills i tenia bona reputació com a químic i metge però se sentia insatisfet. Va renunciar a la pràctica de la medicina “per a no continuar arriscant-me a fer mal”, va escriure a un amic, i es va dedicar exclusivament a la química i a ocupacions literàries (va continuar traduint obres de medicina). Podria haver portat una vida molt confortable exercint com a metge però va preferir la pobresa abans que sotmetre's a un sistema els errors i dubtes del qual el neguitejaven.
Quan estava traduint una obra mèdica del professor Cullen de la Universitat de Londres sobre l'acció terapèutica de l'escorça peruana (d'on s'extreu el que avui es coneix per quinina, tractament de la malària) es va sentir tan insatisfet per l'explicació que va decidir fer un experiment. Va prendre unes quantes dosis d'escorça peruana per veure què passava. Va descobrir en la seva experiència personal que un medicament per a curar la malària produeix els mateixos símptomes quan el pren una persona sana. Molts haguessin considerat aquest fet com un fet excepcional. No obstant, Hahnemann era un veritable científic empíric. Per a ell el que comptava era l'observació mateixa, independentment de si s'ajustava o no als dogmes vigents. Va continuar fent més experiments, que van demostrar que aquesta observació casual era una llei de la Naturalesa: una substància que produeix símptomes en un individu sa, cura aquests símptomes en un individu malalt.
El 1810 va publicar a Torgaou, una petita ciutat alemanya, l'obra titulada “Organon del arte de curar”. Hahnemann era un notable metge i escriptor d'aquell temps, motiu pel que l'aparició d'un altre dels seus llibres va generar un automàtic interès. No obstant, un cop llegit el llibre, es va generar un gran rebombori entre la classe mèdica europea, ja que en ell es presentava una medicina completament nova i radical, fonamentalment oposada a la medicina convencional d'aquella època. Hahnemann va donar a aquesta nova medicina el nom d'homeopatia, terme provinent del grec omeos (similar) i pathos (malaltia). Homeopatia significa, doncs, curar amb alguna cosa que produeix un efecte similar al de la malaltia.
Quan l'obra de Hahnemann es va publicar per primera vegada va ser durament atacada pels metges que encara receptaven sangries, purgants i diaforètics. Hahnemann no es va desanimar per aquesta incomprensió. Molts altres metges es van interessar i van acompanyar-lo a continuar experimentant. Van continuar descrivint amb detall els símptomes que anaven tenint amb cada medicament que prenien. Va anomenar “experimentació” a aquest procés. Després de varis anys d'experimentació Hahnemann va tornar a l'exercici de la medicina, però ara practicava l'homeopatia.
No obstant, Hahnemann no es creia el descobridor d'aquesta llei essencial de l'homeopatia. Cita altres persones que, segons ell, l'havien enunciat o suggerit molt abans (Hipòcrates, per exemple, es referia a dos tipus de curació: pels “oposats” o pels “similars”). A la Mekilta, que es remunta al temps de l'Antic Testament, diu: “ Veniu i veieu. La curació de l'Altíssim, beneït sigui, no és com la curació de l'home. L'home no cura amb la mateixa cosa amb la que fereix. Fereix amb un ganivet i cura amb un emplast. Però l'Altíssim, beneït sigui, no ho fa així. Ell cura amb la mateixa cosa amb la que fereix”.
Leire Vallmajó, Metgessa i Homeòpata de Centre Geo
www.centregeo.com
Sóc l'Anna Parellada, Tècnica Superior en Medicina Tradicional Xinesa i Llicenciada en Administració i Direcció d'Empreses. Empordanesa d'adopció des de fa 10 anys, practico l'Acupuntura en persones i gossos, a través de Centre Geo i Acupcan, des d'on intentem posar a l'abast de tothom mètodes no invasius, on menys és més, acompanyant els processos naturals de defensa del propi cos, millorant la capacitat d'autocuració que tots tenim de manera innata.