Bruno Vari

Bruno Vari, com molts joves, havia passat la seva infància somiant en ser un jugador de futbol professional i rodejar-se d’estrelles ,però per res s’imaginava que un cop assolir-ho es trobaria en aquesta pèssima situació. Mobbing futbolístic. Per què?

Bruno és culte, és un amant d’internet i les seves possibilitats i no només perquè li permeten acabar els partits i pujar fotos a l’instant no. Ell va més lluny, el que el fa estimar aquests avenços és la capacitat  que tenen d’eliminar tota barrera geogràfica entre ell i les seves possibilitats a l’hora de formar-se. Ara no hi ha desplaçament a camp rival, llarg viatge ni gira que ofegui les seves ganes de créixer. Així que cada cop que s’acosta una gira de pretemporada Bruno ja es frega les mans, sap que aquesta serà la seva oportunitat d’aprendre un altre idioma, fer un curs, o aprofundir en els seus estudis universitaris. No obstant la il·lusió que això li desperta, sap que malauradament aquests seran els dies en que més riotes rebrà dels seus companys i que més el portaran a qüestionar-se que fa allà amb aquella colla.  A més a més, rebutja festes a casa dels seus companys, no té interès en prostitutes, mansions, glamur ni moda. Per ell la gorra encara és quelcom que evita que el sol et toqui a la cara. I és que Bruno és capaç de veure l’essència de la vida.

Però la gota que vessà el got fou el curs que l’ensenyà a parlar en públic, això marcà una diferència abismal entre Bruno i el seu equip. Per una banda, és des de llavors que alguns mitjans desitgen entrevistar-lo, ell és capaç de fascinar-los, d’arribar al final de moltes qüestions; gràcies al seu ampli vocabulari els mitjans de comunicació poden allunyar-se dels tòpics dels quals la resta dels seus companys abusen. Per altra banda, molts mitjans l’eviten, no els agrada la seva habilitat d’escapar-se de preguntes compromeses, i és que Bruno no té ganes de proporcionar cap titular de forma gratuïta, els periodistes detesten també les seves llargues respostes que molts cops sols els porten a estats de confusió màxima. Ara bé, és des de la seva millora a l’hora de comunicar-se que les riotes i el mobbing futbolístic ha arribat més lluny, i és que ara fins i tot l’entrenador l’escarneix. Bruno sap que es tracta d’enveja, ja que el punt fort del seu entrenador no és precisament la retòrica. De fet encara es pregunta quin és el punt fort del seu entrenar.

Malauradament són poques les ocasions en què Bruno es deixa anar lliurement i ens obsequia amb aquestes anècdotes, ja que, com us podeu imaginar, es veu obligat a amagar molts aspectes de la seva vida. Tot i això, potser amb el temps som capaços d’esbrinar més anècdotes; com per exemple la del dia en què anà amb un company d’equip a comprar-se un cotxe.

4transferencies@gmail.com