Laura Cortadellas
,
06/11/2019
Entorn

Abans, tot això eren estanys

Temps era temps, el paisatge empordanès estava ocupat per una dilatada superfície d’estanys i maresmes

Foto: 

Mikipons
Aquesta estampa pertany a un Empordà ancestral, de fa ben bé milers d’anys. Ha plogut molt des de llavors, però no pas suficient: de tot plegat, en queden resquícies. Amb tot, de manera gradual, la majoria de les zones humides varen ser dessecades. Com era? Quan es va anar reduint? I per què? Posem-ho una mica en clar.
Ens parlen d’estanys, dimonis i dones d’aigua i d’un Empordà que a vegades sentim poc nostre

A vegades les imatges fan més sentit que no pas les paraules, però mirem massa enrere i no en trobaríem pas. Tenim un mapa que ens indica on hi va haver, en algun moment, aquestes zones humides. Mirem la figura i utilitzem la imaginació. Hi veiem estanys i aiguamolls arreu: Sant Pere de Rodes, Bellcaire, Pals, Ullastret, Boada, etc. D’entre tots, quins emergien vigorosament? En un pla altempordanès, destacaríem el de Castelló: gros i importantíssim. Diuen que era gairebé tan extens com els límits actuals del polígon nord del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Si mirem més cap avall, caldria mencionar Ullastret. Aquesta zona, fins no fa pas tant, és trobava permanentment inundada. L’any 1849, amb el beneplàcit dels veïns, se sol·licità la dessecació. El revulsiu que la zona necessitava, deien llavors. Avui, ja sabem la fila que fa.

En l’època actual, el panorama ha canviat radicalment. Aquest procés de dessecació, però, no fou pas ràpid, ans el contrari. El pas del temps i la intervenció humana, de forma gradual però constant, va anar modificant la zona. Reconstruir un paisatge, un de tan antic i volàtil, no és cosa fàcil: les maresmes estan en constant transformació. Ens hi aproximarem, però, en la mesura que puguem. Hi ha textos, cartografia antiga i estudis històrics que permeten fer una espècie de composició del lloc.

Remuntem-nos als inicis de tot plegat. L’explotació humana d’aquestes zones comença cap al final de l’edat del bronze. En algun punt entre el 1200 i 650 aC, els nostres avantpassats prenen consciència del profit que poden treure d’aquests estanys i maresmes. L’inici de la voràgine transformadora, que diríem. És l’època dels poblats ibèrics, com el d’Ullastret que, estratègicament, se situa ben a la vora d’un d’aquests estanys. La cosa segueix més o menys igual durant l’etapa romana: anar explotant estanys tranquil·lament. Poca modificació, per ara.

L’edat mitjana, però, s’erigeix en punt d’inflexió: la societat inicia el drenatge de les zones humides. Primeres dessecacions, primers prats inundables, i vinga a conrear. Des de llavors, les transformacions a la plana empordanesa s’accentuen. Sobretot prenen embranzida durant el segle XIX. En aquesta època, tecnològicament més potent, s’eixuguen grans estanys, per exemple Ullastret i Vilacolum. El procés segueix al llarg del segle XX. La massificació turística, entre d’altres canvis, promou l’assecament de les zones que ara ocupen Santa Margarida i Empuriabrava.

Al final de tot plegat, ens plantem al segle XXI i al panorama actual. De tot allò que un dia fou, en tenim un diluït record col·lectiu en forma de llegendes i narracions fantàstiques. Ens parlen d’estanys, dimonis i dones d’aigua i d’un Empordà que a vegades sentim poc nostre. 

                                                         

També et pot interessar