La versió oriental de Cadaqués

A la vora de Xiamen, a més de 10.000 quilòmetres de casa, s’hi està construint un projecte d’allò més singular: es diu Kadakaisi i pretén ser una rèplica de la vila empordanesa

Laura Cortadellas

15/01/2017

Entorn

Tot plegat va començar el 2012 i, a dia d’avui, ja gairebé està enllestit. Només fa falta ultimar un parell de detalls i aquest complex turístic obrirà portes. Ara per ara, és un espai de 800.000 metres quadrats fantasmagòricament desconcertant: cases de parets blanques i teulades vermelles, construccions amb motius dalinians i una església calcada a la cadaquesenca. Hi manca, però, el cel de Cadaqués: blavíssim i clar cortesia de la tramuntana. En el cas que ens ocupa, l’atmosfera ens mostra una de les seves versions més pol·luïdes. L’espai és custodiat per uns guàrdies convenientment guarnits de cowboys. Són els encarregats de vetllar pel benestar de les botiges, ara tancades i tapiades amb fotos de locals clàssics de la iconografia barcelonina (Quimet & Quimet o Granja Viader, per exemple). Mentre desenvolupen aquesta solitària tasca, els fa companyia un fil musical, permanent i immanent.

D’aquesta estrafolària història se n’ha fet ressò el figuerenc Lluís Galter al documental "La substància"

D’aquesta estrafolària història se n’ha fet ressò el figuerenc Lluís Galter al documental La substància. Galter, en primícia, ha visitat Kadakaisi de la mà de Tingting, una jove de Xiamen que és propietària d’un apartament a la versió oriental de Cadaqués. Durant un cap de setmana han pogut pul·lular pel complex, cosa que ha permès que Galter reflexioni sobre la comunicació que s’estableix entre rèplica i original. Aquesta estada, comentava en una entrevista recent, l’ha fet rumiar sobre la salut de la vila empordanesa. Si subvertim conceptes, “què té d’original l’un i de rèplica l’altre?”. Kadakaisi es caracteritza per l’aïllament i la solitud, cosa que fa pensar en el Cadaqués d’abans del boom turístic més que no pas en l’actual: desnaturalitzat i gentrificat. Allò en què potser més s’assemblen és en la manca d’autenticitat. L’un per raons òbvies, l’altre per la massificació que el fa semblar un mer aparador. Sobretot a l’agost, quan atreu tantes i tantes mirades que a vegades s’hi ha de restringir l’accés.

Això de Kadakaisi no és pas la primera clonació europea que es fa a la Xina. Aproximadament a 900 quilòmetres al nord de Xiamen, hi trobem Tianducheng, semblant a París si fos assolat per un apocalipsi. El lloc, pensat per acollir 10000 habitants, n’alberga poc més de 2000. Aquesta inquietant versió de la ciutat de les llums està una mica en crisi des de la seva obertura, el 2007. Però no totes les còpies són tan míseres, virant cap a un altre continent trobem Cadaqués Bayahibe, a la República Dominicana, una altra rèplica de la vila empordanesa. Això, més que no pas un complex, és un hotel que pretén recrear l’essència de Cadaqués. Tot plegat permet gaudir la vida mediterrània entre platges d’aigua turquesa i aromes caribenyes. Per experimentar-ho més vívidament, desplaceu-vos-hi i expliqueu-nos-ho. Aquesta gent vénen trencant esquemes des del 2010.

Ras i curt, queda clar que això de la clonació, més o menys completa i/o veraç, no és pas res nou. En els darrers vint-i-cinc anys, el sòl urbà s’ha triplicat. La voràgine constructiva ha afavorit l’aparició de llocs cada vegada més genèrics (centres comercials, recintes esportius, centres culturals, etc.). Aquests edificis, més que no pas espais, són enunciats que apunten un significat. La moda de la reproducció, passada de taca d’oli, arriba fins a ciutats completes. La deriva homogeneïtzadora i globalitzadora pròpia dels nostres dies assolant també els paisatges originals.