Foto: 

Cedida

Íngrid Castañé: "Som incapaços de generar espais culturals per a la comunitat que viu al lloc"

La Figa de Figueres encapçala el projecte de recuperació de la Sala Edison de Figueres
Arnau Margenet
,
03/03/2020
Espectacles
Ja fa més de 35 anys que els diferents actors culturals de Figueres viuen immersos en un debat intermitent que ara, un cop més, torna a posar-se sobre la taula. Un debat que té com a eix pivotant la gestió d'un espai cultural emblemàtic de la ciutat i de la província com ho és la Sala Edison (també conegut com el cinema Can Cusí), un espai que és part intrínseca de la memòria i l'imagineria figuerenca, que sembla viure en un etern estira-i-arronsa i en un deteriorament sense aturador. Ara, l'Associació La Figa de Figueres i l'Associació per a la Defensa Cívica del Patrimoni Cultural SOS Monuments reprenen el vell desig de recuperar aquest espai i posar-lo al centre de la vida cultural de les veïnes i veïns de la capital alt-empordanesa. Parlem amb Íngrid Castañé, historiadora d'art i membre actiu de La Figa, per conèixer una mica millor aquest projecte.
- La recuperació de la Sala Edison com a espai cultural és una vella lluita figuerenca. Quina importància té aquest espai en l’imaginari cultural de l’Empordà?
Les inquietuds per a la preservació de la Sala Edison de Figueres ja van començar a fer-se paleses des del seu tancament l’any 1984. En una època fosca per a les sales de cinema, el també conegut com Can Cusí va anar-se apagant fins a cessar la seva activitat de manera definitiva ara fa més de 35 anys. Quan a les seves cartelleres van començar a faltar les programacions estables i la celebració d’espectacles teatrals –i, val a dir, després d’arrossegar uns quants anys de decadència- algunes veus d’alarma es van alçar a través de la premsa local per expressar la seva preocupació envers el futur de l’espai. Hi ha algunes cartes al director i editorials realment sensibles al respecte, la majoria de les quals comparteixen una base comuna de records i certa nostàlgia. La memòria de les experiències viscudes al cinema-teatre constitueix una de les bases essencials de les diferents reivindicacions que s’han anat succeint en el temps –sobretot de les primeres-, i això vol dir que la Sala Edison fou un lloc intensament viscut.
 
 
Més enllà del valor material, d’una arquitectura singular al centre de la ciutat i de la signatura del mestre Josep Azemar als interiors, crec que és bo assenyalar que parlem d’un patrimoni forjat a través de vivències, col·lectives i personals –des de celebracions de grans actes a festejos entre parelles de joves- i que compta amb una importància històrica innegable. El cinema Edison va ser el primer de la província; això no és poca cosa. Com a auditori, acollí els concerts de l’Associació de Música de Figueres, fundada el 1924, amb personalitats tan destacades com Enric Montoriol i Camil·la Lloret –reputats músics figuerencs- i Xavier Cugat. Pel que fa els espectacles, hi actuà el mític Charlie Rivel i s’hi representaren els populars Pastorets, entre molts d’altres. I va viure una guerra! Sabem que durant la Guerra Civil fou incautada pel Comitè d’Espectacles Públics, el qual realitzava funcions i espectacles per tal de recaptar diners per finançar el front i la construcció de refugis antiaeris. També és probable que servís de refugi per a dues colònies infantils durant la retirada, segons el relat del llibre de memòries “Un hotel a la costa” de Nancy Johnstone; a la novel·la també s’hi explica que al teatre-cinema hi va tenir lloc una reunió d’urgència de voluntaris americans vinculats al moviment quàquer.
 
Una altra dada important a assenyalar és que, si actualment la Sala Edison és un edifici catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local i, per tant, emparat per la Llei Catalana de Patrimoni Cultural, és gràcies a un col·lectiu que engegà una campanya popular l’any 1989 per reclamar-ne la catalogació; la iniciativa va comptar amb més de 5.000 adhesions i va mobilitzar persones de sectors molt diversos. Podem afirmar, doncs, que la Sala Edison és una qüestió de ciutat.
 
- Malgrat la reivindicació històrica, la realitat és que la Sala Edison és una propietat privada i està pendent d’un projecte urbanístic que contempla la construcció d’un complex comercial. En quin moment es decideix reobrir la via alternativa i recuperar el sentit original de la sala?
La Sala Edison sempre ha estat de propietat privada. De fet, cal entendre que va néixer –i créixer i morir- com a negoci. Això no obstant, la societat figuerenca hi anà construint un lloc de trobada estretament lligat a la cultura, al cinema i als espectacles teatrals. Les veus –i creiem que algunes oportunitats- enfocades a la conversió de la titularitat de l’immoble en pública s’han anat succeint, amb més o menys regularitat, al llarg dels anys, i totes elles han apuntat a projectes de reconversió que no es desvien del fet d’entendre el lloc com un equipament cultural. Algunes d’aquestes propostes van ser difoses des del propi Ajuntament, tal com la premsa local indica. Una de les que va tenir més ressò va ser la possible acollida de la col·lecció de Tomàs Mallol a l’edifici: si les negociacions haguessin arribat a bon port, ara la Sala Edison podria ser el Museu del Cinema. També es va plantejar, cap a la dècada dels noranta i en diferents ocasions, usar l’espai com a prolongació del Museu Empordà. Una altra part d’aquesta història està protagonitzada per Genís Matabosch, qui va encapçalar una campanya –força mediàtica- per tal de portar-hi el Museu del Circ. En una altra ocasió, fins i tot es parlà d’ubicar-hi una mena d’espai museístic a l’entorn de la figura de Salvador Dalí. Ja més cap aquí, l’any 2016 un treball de final de Grau d’Arquitectura proposava una intervenció a l’antic teatre-cinema que el convertia en el Centre de Cultura Contemporània de Figueres.
 
 
En paral·lel, les diferents campanyes populars que s’han anat engegant fins ara han defensat sempre l’ús cultural de la Sala, tot i que sembla que no han arribat a fer quallar mai una proposta consolidada. L’any 2015, el col·lectiu de joves Volats per la Tramuntana organitzà unes jornades a la biblioteca pública de Figueres on convidà totes les persones interessades a dir-hi la seva a l’entorn de possibles nous usos del lloc –aquestes jornades de treball van ser precedides per una performance reivindicativa pel centre de Figueres que simbolitzava un enterrament, i que finalitzà amb la lectura d’un manifest al davant de la Sala i una ofrena de flors. Més tard hi hagué un col·loqui, tot plegat seguit amb interès pel mateix propietari, que es personificà a l’acte davant la sorpresa de tothom.
 
Una de les conclusions que vam poder extreure d’aquestes activitats fou, per una banda, l’interès latent de diferents col·lectius ciutadans en participar i “salvar” la Sala Edison i, per l’altra, la identificació d’una mancança d’espais d’ús col·lectiu a la ciutat que s’establia com un bordó continu en les diferents propostes posades sobre la taula (convertir-la en biblioteca, centre cultural, sala de concerts, sala d’exposicions, ateneu...). Entenem que el projecte que l’any 2004 presentà el propietari s’allunyava de manera alarmant d’aquesta essència i prioritzava un seguit d’iniciatives estrictament mercantilistes i, de retruc, per tal d’aconseguir-ho desfigurava la pròpia materialitat del lloc i feia perillar la preservació del mateix patrimoni. És interessant, en aquest punt, tenir en compte que les al·legacions al projecte van ser presentades pel Grup d’Estudi i Defensa del Patrimoni –qui duia la batuta aleshores en la reivindicació- i també per part de comerciants/es, veïns/es i ciutadans/es de Figueres. Una intervenció en un patrimoni col·lectiu ha de poder ser construïda en plural entre totes les parts interessades.
 
- Molta gent es pregunta el mateix: la construcció d’aquest centre comercial és incompatible amb l’activitat cultural? En aquest cas, quines accions es poden posar sobre la taula per evitar que la Sala Edison acabi convertint-se en un espai estrictament comercial?
Sabem que aquesta és una pregunta que porta cua. La dicotomia entre cultura i negoci ha estat una constant des que es va engegar el primer projecte de la mà de Carles Cusí de Miquelet, fins ara. El cinema Edison tancà perquè pels seus propietaris no era rendible econòmicament mantenir-lo i, lamentablement, no ha prosperat cap solució que doni viabilitat a l’equipament. La cultura no hauria de ser valorada en valors tangibles, però vivim en una societat capitalista en la qual es dóna per fet que, si no generes diners, no ets productiu. El fet cultural, en aquesta lògica, sempre tindrà les de perdre. Que avui en dia haguem de fer pedagogia amb una cosa que és tan fonamental ens mostra que les premisses capitalistes, que ens hem empassat tan coll avall, no ens deixen pensar la gestió cultural en altres termes més enllà dels econòmics i mercantilistes.
 
 
La qüestió de fons és que, des del temps en què la Sala tancà, tenim la percepció que tot el relatiu a la gestió de la cultura i la dinamització popular a la ciutat ha anat en decadència. Si mirem enrere veurem que a Figueres hi van poder conviure al mateix temps el Teatre Municipal (actual Museu Dalí), el Teatre Jardí, la Sala Edison, i la Catequística. Ara la capital alt empordanesa té un problema cultural: comptem amb centenars de persones que diàriament visiten un dels museus més importants d’Espanya i pensem molt en les infraestructures i serveis que facilitaran i promouran la seva estada, però som incapaços de generar espais culturals per a la mateixa comunitat que viu al lloc. Hi ha col·lectius que fan una feinada espectacular per intentar dinamitzar activitats culturals, però no hi ha prou espais que els acullin i, sovint, tampoc prou recursos que els recolzin. Això ens porta a reflexionar sobre com és Figueres aquest 2020 i a preguntar-nos com volem que sigui en el futur. En aquest sentit, els veïns i les veïnes i les persones que tenen un negoci al mateix carrer Sant Pau també mereixen dir-hi la seva pel que fa el futur de la Sala Edison, és evident. El debat sobre la conveniència d’un centre comercial al bell mig de Figueres pot ser llarg i hi afloren molts altres aspectes, i és per tot això que necessitem diàleg. Una de les accions més importants serà treballar perquè pugui fer-se efectiu un espai de debat i evitar una altra proposta estrictament unidireccional llançada des de la propietat –amb el vistiplau de l’Ajuntament, sí, però obtingut a través de reunions a porta tancada. 
 
- Amb tot, quina posició ha adoptat l’Ajuntament de Figueres en aquesta gestió? Hi ha predisposició a facilitar la recuperació de l’espai cultural?
No ens equivoquem si afirmem que tots els alcaldes i alcaldesses que hi ha hagut a Figueres, des del 1984, s’han reunit amb alguns -o gairebé tots- els protagonistes d’aquest conflicte. Com ja hem assenyalat, en el passat fou el propi consistori qui llançà propostes de recuperació de l’espai amb un sentit cultural, però res és més evident que hi ha hagut topalls insalvables -quins i per què, potser no ho arribarem a saber mai. Un dels batlles amb més protagonisme en tot aquest assumpte és Joan Armangué, qui governava la ciutat l’any en què s’efectuà la compra-venda de l’immoble: segons el mateix propietari actual, en unes paraules que ens dedicà durant la jornada reivindicativa de Volats per la Tramuntana, es va motivar per adquirir la Sala Edison –i uns quants edificis del carrer Sant Josep- després que Armangué l’animés a fer-ho “perquè que hi podria dur a terme el projecte que hi presentés”. Van ser les comissions territorials de Patrimoni i Territori i Urbanisme qui, administrativament, van fer fracassar la iniciativa. Per altra banda, el discurs que vam rebre per part de l’alcaldia l’any 2016, en una reunió mantinguda amb alguns dels membres de l’esmentada associació de joves, apuntava cap a la inviabilitat de fer res al respecte; una al·legació total a la falta de pressupost. Actualment a Figueres hi ha un govern nou i volem atansar-nos-hi, sota la bandera del diàleg i amb ganes de donar ales a una proposta consensuada, viable i construïda des de la col·lectivitat.
 
- El passat 15 de febrer va tenir lloc un cicle de conferències amb la participació de La Figa i SOS Monuments. A quines conclusions es van arribar?
La primera de totes les conclusions és clara i concisa: no volem que la Sala Edison torni a ser la Sala Edison. No pot ser així, de cap manera. El nostre objectiu és lluitar perquè no es perdi la història que el lloc carrega i es toqui de mort el seu sentit original, és a dir, el col·lectiu: un lloc viscut a través d’activitats culturals i ple de memòria. En consonància amb això, pensem que tant els elements culturals com socials, patrimonials i també de negoci, poden conviure. Per altra banda, coneixem la realitat en la qual s’inscriu Figueres, on un 47% de la població es troba en risc d’exclusió social. Som ben conscients de les prioritats d’un context com aquest i que el nostre discurs ho ha de tenir en compte.  
 
 
Nosaltres tenim la nostra posició, però volem obrir el debat i escoltar tothom: tal com hem apuntat, aquesta es una qüestió de ciutat. El que tenim ben clar és que pensem persistir i la jornada de dissabte només és el punt de partida del que vindrà. Això es una cursa de fons.
 
- Quin és el següent pas?
D’entrada estem acabant de recollir totes les impressions i el feedback de la jornada del 15 de febrer. Un cop fet, d’aquí un temps, presentarem la campanya i posteriorment volem obrir un procés participatiu on tothom amb ganes de parlar de la Sala Edison pugui ser escoltat. Els passos han d’anar cap a bastir ponts entre els diferents actors que tenen coses a dir.
 
- Per acabar. Per què és important que torni la Sala Edison?
Entre molts d’altres motius, perquè pensem que pot ser l’impuls necessari que ajudi a dinamitzar culturalment el centre i també el conjunt de la ciutat. Hem de ser capaços de trobar una solució per a l’edifici que s’adapti a Figueres i que sigui inclusiva en tots els sentits. Per altra banda, perquè és important que no es mutili: si es mutila la Sala Edison, també es mutila la memòria i es toca directament una part de la identitat figuerenca; patrimoni abandonat no és igual a patrimoni oblidat. 

Més informació: 

A

També et pot interessar