Laura Cortadellas
,
22/01/2017
Llibres

La Víctor: un documental sobre Caterina Albert

Aprofitant l'estrena d’aquesta ficció, des de Surtdecasa també repassem qui va ser i què va escriure l’escriptora de l'Escala

Foto: 

Cedida
Caterina Albert, 1950
El passat 21 de gener es va estrenar a la seva població natal un documental de ficció dedicat a Víctor Català. La història parteix d'un suposat encàrrec que l'actriu Míriam Iscla, la protagonista de la trama, rep per interpretar aquest personatge. Increïblement o no tant, ens diuen que l'ex de T de teatre no acaba de tenir clar qui era aquesta novel·lista. Per documentar-se'n, inicia un viatge que la portarà a entrevistar-se amb aquelles persones que millor van conèixer l'escriptora. La història conclou en un erràtic periple que aprofundeix en la figura de qui es va haver d'amagar sota el nom un d'home per poder escriure com una dona. A l'espera de poder visionar el documental (tots plegats el podrem veure la propera primavera al programa sense ficció de TV3), hem decidit aprofitar aquesta ocasió per recordar el paper de Caterina Albert en el si de la literatura del nostre país i, de passada, parlar d'un parell dels seus llibres. Aquells que, per un motiu o altre, ens ve de gust destacar i convidar-vos a rellegir.
Caterina Albert va ser una rotunda pionera en la literatura catalana escrita per dones

Des de Surtdecasa Empordà, li volem reconèixer a Albert el mèrit d'ésser una rotunda pionera en la literatura catalana escrita per dones, i també per homes. És cert, però, que Albert aplana el camí, fins llavors eminentment masculí, a un bon grapat de senyores, bàsicament a totes aquelles que l'han seguida. La tasca no devia pas ésser gens fàcil, potser per això ella humilment sempre es definia com una aficionada. Es diu que una mica amb la voluntat de qui vol estalviar-se suposades recriminacions. Els pròlegs (i la qualitat de la seva prosa en general) la desmenteixen: absolutament metòdica i constant, tan capaç com els millors escriptors professionals. D'amateur no en tenia pas res. Aquesta història de no prendre's massa seriosament a si mateixa no devia ser altra cosa que una extensió del seu pseudònim, de la màscara que, per poder escriure amb llibertat, va haver de col·locar-se durant bona part de la seva trajectòria literària. Tot plegat per exercir un ofici que, com tants altres, ha estat durant massa temps supeditat al gènere masculí.

Malgrat haver-nos deixat un llegat d'allò més interessant, Caterina Albert no va ser una escriptora prolífica. La seva fou una carrera més aviat dilatada i amb uns quants períodes de mutisme. D'entre les seves publicacions, n'hi ha una d'especialment prominent, la que li va valdre la consagració i, de passada, la va portar a creuar les portes de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Es tracta de Solitud, la seva novel·la més cèlebre i traduïda. Entre les pàgines d'aquesta història, hi trobem una localització empordanesa creativament reinventada: és el Montgrí. L'escalenca va créixer als peus d'aquest massís i, per això, no resulta pas estrany que el convertís en motiu d'inspiració literària. I això que, pel que deia, tampoc coneixia el lloc tan bé: “En posar-me a escriure Solitud vaig fer entrar en la narració el paisatge. Quin? Tothom ha reconegut en la muntanya on es desenrotlla l'acció de Solitud la muntanya de Santa Caterina que es dreça, pàl·lida, entre l'Escala i Torroella. S'hi acosta. No es ben bé la mateixa; vaig procurar desfigurar-la una mica, però així i tot vaig servir-me de molts dels seus elements. No obstant, només hi havia pujat una vegada: un dia, pel meu sant.” El Montgrí, però, és fa absolutament evident per aquells que el coneixen bé. Certes pistes el delaten: les referències a marges de pedres seca, algun topònim o la descripció de l'ermita on viuran Mila i Maties, indubtablement Santa Caterina.

Passem de la seva novel·la més cèlebre a una de les més ignotes: Un film (3000 metres). Vilipendiada per la crítica del seu temps i injustament relegada a l'oblit, aquesta obra va ser recuperada recentment, i amb prou èxit, per Club Editor. Després de superar un dels períodes de mutisme literari que comentàvem més amunt, Caterina Albert tornava a la ficció amb la història de Nonat Ventura, un fill bord reconvertit a dandi que, decidit a abandonar el cul-de-sac de la pobresa gironina, emigra a la capital. A la ciutat comtal, es converteix en el Senyoret: el lladre més famós i refinat de la Barcelona suburbial i vastament decadent de principis del segle XX. Un erràtic periple pels baixos fons, entre proxenetes i prostitutes i d'altres insignes pobladors. Lluny dels models noucentistes, l'autora pren com a referència per a la seva novel·la el món del cinema, en aquell moment un producte culturalment detestable. Rebuda amb absoluta incomprensió en el seu moment, ha estat re-acollida com un “veritable tresor enterrat de la literatura catalana” (Maria Bohigas, editora de Club Editor).

 

També et pot interessar