Jump to navigation
• Resumir sobre què tracta 'Dies de frontera' no és senzill. Engloba moltes coses.
Fer un resum és molt difícil. Les pitjors feines són buscar el títol, la fotografia de la coberta i escriure la contracoberta. Si el resum és bo, hi ha un problema, perquè si tot es pot dir tot en una frase... 'Dies de frontera' és un llibre amb contradiccions. A vegades tira cap a una banda i a vegades cap a una altra, no hi ha cap missatge a donar. Hi ha idees molt variades que van en direccions oposades i quan acabes el llibre no dius “ara he entès” o “ara he après”.
• L'editorial defineix el llibre com <<una història d'amor contemporània>>. Hi està d'acord?
Hi ha unes servituds comercials, entenc que s'ha de fer un resum, no pots esperar que la gent es llegeixi deu pàgines per saber de què tracta un llibre. Com també entenc que ha d'haver-hi una fotografia i un títol. És cert que hi ha una història d'amor, però també hi ha molt més i, com que no es pot dir tot, l’editorial va optar per això. El títol mateix, 'Dies de frontera', és abstracte. De què estem parlant? De la feina, de la família, de quan deixes de ser fill i passes a ser una altra cosa, de quan ets tu qui has de cuidar els teus pares, de quan la dona veu que li queda poc temps per ser mare... N'hi ha moltes de fronteres. És un títol que té moltes interpretacions i resums. L'amor, sí que hi té un pes important, però hi ha més històries.
• Remarca molt la frontera dels 40 anys: l'edat en què t'adones que s'ha esvaït la joventut i en què si el rellotge biològic no sona, ja no ho farà. No creu que, com diu, aquests límits s'han desdibuixat amb els anys?
Clar, de fet jo en tinc 50. He fet una mica d'incursió perquè no és la meva història. Si sempre expliques la teva història, acabes escrivint el mateix llibre. Vaig pensar l'escenari i el temps, però volia que els personatges fossin una mica més joves, tampoc gaire. D'una banda em fan una certa enveja, però de l'altra veig que ho tindran una mica difícil. Vist des d'aquí, té avantatges i inconvenients. Tampoc és la crisi dels 40, podria ser entre els 35 i els 45, o fins i tot un pèl abans. En canvi, la dels 25 no, perquè ja va bé una mica de caos i incertesa en aquesta edat. Amb el temps, la incertesa cansa i el cansament em sembla que arriba quan t'acostes als 40. Apareix una línia vermella, psicològica, que als 20 no hi és. Jo volia muntar una crisi de parella en aquest moment, quan també hi ha una crisi econòmica i d'edat, però evitant el dramatisme. No hi ha escenes histèriques, una persona ho pot passar malament sense haver de disparar.
• El llibre, en general, tracta una de les pors humanes més grans, que és prendre decisions. Aquell neguit d’haver de decidir quan estàs en un punt entremig, d’haver de fer un pas que potser no té retorn. Ho exemplifica molts amb els fills.
Els fills abans no es decidien, arribaven. Després tot es va començar a planificar i ara fins i tot pots decidir no tenir-ne. La gent, a diferència d'altres temps, ja no et mira malament. Ara sembla que els casats envegin els singles perquè són lliures. La realitat és que a tot arreu hi ha problemes i comoditats. El fet que tot sigui precari i el fill sigui definitiu és xocant. Sempre ha fet por tenir un fill, però abans hi havia certa seguretat. Ara continua essent igual o més important tenir un fill perquè li has d'estar molt més a sobre, l'has de cuidar més. No pots donar-li la llibertat d'abans. I tot això passa mentre estàs amb una persona que no saps si d'aquí a dos anys hi estaràs bé. El fill, en canvi, és per sempre. Això em va fer pensar, era un bon tema, però tampoc el gran tema. De fet, no n'hi ha cap. 'Dies de frontera' és com un pastís, al final tant és si coneixes la recepta o només un ingredient, la qüestió és que sigui bo.
• Quan va començar a escriure el llibre?
Vaig acabar 'Els jugadors de whist' el 2009 i vaig estar un any dient que no escriuria més perquè ja havia dit el que havia de dir. Després, però, de mica en mica, se'm va començar a acudir això. No em vaig aixecar un dia i ho vaig decidir, hi ha diversos ingredients que van anar apareixent progressivament. El lloc, els personatges, com construir els capítols... També vaig aprofitar coses que ja tenia escrites, com ara el capítol de l'institut. Reciclo contes, viatges, experiències... És el procés més divertit, quan encara no saps què faràs i vas provant. A poc a poc la història va agafant forma i vas veient què faràs quan ja ho tens a mitges. Quan ja veus cap a on vas, escriure-ho és més aviat una feina, no és tan divertit.
• Tenia clar els escenaris des del principi, Figueres i la Jonquera?
L'escenari em preocupava molt perquè 'Els jugadors de whist' ja està ambientat a Figueres i necessitava algun altre espai. Se'm va acudir la Jonquera perquè vaig estar-hi treballant durant dos anys i és un lloc on he anat de tant en tant però que no acaba de ser familiar. Un dia també vaig arribar fins a Els Límits, i el fet que una vorera sigui França i l'altra Espanya em va cridar l’atenció, era un bon escenari. Vaig haver d'inventar-me com arribaven fins allà els personatges. De fet, si van fins a Portbou, és perquè no hi ha tren que arribi fins a la Jonquera, si no hi haurien anat directament. Portbou es va convertir en un tema, una mica comparant-lo amb la Jonquera. El primer és més decadent i el segon més emergent. També enllaço Portbou amb Walter Benjamin i Benjamin amb Machado... I, finalment, amb l'exili. Crec que és un episodi important que va passar en aquesta zona i que ha quedat força amagat amb el creixement comercial. Intento fer una reflexió històrica.
• El llibre descriu una Jonquera desconeguda per molts.
En la meva trajectòria com a docent, un dels llocs on he estat millor és a la Jonquera. Va ser l'institut on més bé em van funcionar les classes de literatura. Potser és perquè, segons com, és un lloc molt ben comunicat o, per contra, aïllat. T'entenies molt bé amb la gent i quan veus l'escenari per primer cop no t'ho imagines.
• Al final del llibre dóna un pes simbòlic a la carretera que va de La Jonquera a Figueres. L'exili, els focs del 2012...
El fet curiós és que jo ho vaig escriure abans dels focs. Em van molestar molt, en primer lloc es va cremar tot i també perquè no calculava que el paisatge del llibre estigués cremat. La novel·la té un component periodístic amb temes d'actualitat, no podia fer veure que no havia passat. Això va provocar que el final fos més dramàtic, perquè la protagonista sempre que mira al seu voltant ho veu tot cremat. Al mateix temps, però, va sortint l'herba i dóna un punt d'esperança, que en un inici tampoc era la idea. El 2012 va ser infernal, el 2013, en canvi, tot va començar a brotar.
• Un altre aspecte fascinant de la novel·la és la precisió amb què descriu els llocs. Són un mirall de la realitat o contenen algun punt de ficció?
Tots són reals. Bàsicament són llocs on he estat: la Jonquera, Figueres i Praga.
• Fins i tot els detalls de l'episodi de la carretera que va de La Jonquera a Figueres són reals?
Sí, vaig fer la caminada a la carretera. L'havia de fer, era trampa no fer-la. Vaig estar-hi més o menys les hores que explica el llibre. No la vaig fer a l'agost, com la protagonista, ho trobava excessiu. Fer el recorregut em va permetre precisar en els detalls, descriure el què vertaderament hi ha i que potser quan vas en cotxe no veus. Tot és real. També és veritat que vaig pensar aquesta escena amb molts camions, però després el conseller Santi Vila els va prohibir. Això va treure dramatisme al relat, però amb el foc va tornar-lo a guanyar. Va ser un canvi d'escenari constant.
• Canviant de tema. Ha optat per l'estructura dels microcapítols. És la novel·la ideal per llegir al tren, no has de patir perquè no acabaràs el capítol abans d'arribar a l'estació.
Per llegir al tren o per quan t'estan trucant a cada moment. Avui dia, per llegir un llibre llarg t'has d'esperar a les vacances i desaparèixer una setmana. Bé, tant quan has de llegir com quan has d’escriure. Quan escric he de tenir l'ordinador apagat perquè si se m'acudeix buscar alguna dada, ja perdo molta estona. Crec que els capítols curts estan més d'acord amb la vida que portem. A part, de manera natural sortien curts, no va ser una decisió premeditada.
• Un dels aspectes que crida l'atenció de la novel·la és la incorporació del llenguatge Facebook i Whatsapp. Creu que els escriptors estan obligats a “modernitzar-se”?
Obligats no, però si vols ser realista... La gent parla així. Tampoc són el centre de la història, precisament els personatges són força tradicionals en aquest sentit, encara. Ells han crescut sense mòbil, va arribar després, i la gent amb qui es relacionen tampoc hi està enganxada. La Teresa, per exemple, es comunica amb una xarxa petita: la seva mare, la Vero...
• El narrador sembla que passi desapercebut, però hi és molt present.
Vaig estar-hi donant moltes voltes a la qüestió del narrador. Quan escrius té un paper molt important, més que quan llegeixes. Sempre ha d'haver-hi un narrador. Jo volia que tingués presència i fos juganer, però tampoc volia que en cap moment jutgés ni fos estricte. A ell tot li va bé, ell vol salvar a tothom. És obert i sempre intenta trobar el costat bo. Quan hi ha un trencament en una parella sempre n’hi ha un de bo i un de dolent, en canvi aquí es veuen les dues posicions. Fins i tot vaig arribar a comptar les vegades que apareix en Pau i les que apareix la Teresa perquè quedés igualat. Les novel·les serveixen per entendre diferents perspectives. Són com una xafarderia sofisticada, et fiques dins d'una vida que no és la teva i veus les coses des de diferents punts de vista.
• Tant el narrador com l'estrofa de Moustaki acaben dient que a la gent els agrada pensar que el seu amor és diferent del dels altres. Creu que aquest missatge és la flama que manté viva moltes parelles?
És una mica irònic el que diu Moustaki: “Tots els amors s’acaben, però el nostre és diferent”. Per què és diferent? Hi ha una necessitat de creure que els altres són vulgars i el nostre és especial. Això els ho diuen a milions de persones cada dia. Crec que el que vol dir Moustaki és que si s'acaba, no se n’ha de fer un drama, s'ha d'acceptar. A 'Dies de frontera' no hi ha cap personatge rancorós o venjatiu. A ella li sap greu, però reacciona intentant raonar. No es pot esperar que tot sigui com el primer dia.
• Per últim, digui’m un lloc de l'Empordà especial.
El castell de Sant Ferran de Figueres. No perquè sigui el meu lloc preferit, sinó perquè és estrany. És un lloc que costa una mica d'entendre, quan la gent hi va a córrer o a caminar, fent voltes i més voltes. És curiós.
El Top 5 d'en Vicenç!
