La Ludwig Band

Foto: 

Désirée Gómez
La Ludwig Band

La Ludwig Band: "Tenim una manera de tocar molt a l’antiga"

L’últim disc de la banda d’Espolla ha rebut el Premi Enderrock 2022 a millor disc de l’any
Mar Molero Dolz
,
11/05/2022
Música
Es proclamen el segon millor grup d’Espolla i s’ha dit que fan folk tronadet i pedant. La Ludwig Band és un grup de música format per sis integrants, que té la seva base a Espolla i que el 2017 comencen a tocar les cançons que un d’ells, en Quim Carandell, acumulava des de l’adolescència. El 2020 van treure el seu primer disc, ‘Al límit de la tonalitat’ (The Indian Runners), i 'Te’n recordes, te’n recordes, uuuh ah aaah' va començar a sonar a moltes cases de Catalunya. El 2021 van treure ‘La mateixa sort’ (The Indian Runners), amb el qual han rebut el Premi Enderrock 2022 a millor disc de l’any. Hem parlat amb en Quim Carandell, integrant del grup.

- El vostre últim disc, ‘La mateixa sort’, ja té gairebé un any. Vist amb perspectiva, com en valoreu la rebuda?
Molt bé, la veritat. Hem notat que a nivell de reproduccions potser no ha anat tan bé com el primer, però, per altra banda, ha agradat molt. Toquem les cançons del segon disc i funcionen molt bé als concerts i tothom les canta molt. La nostra percepció és que ha agradat molt.

- A més a més, heu rebut el Premi Enderrock 2022 a millor disc de l’any amb ‘La mateixa sort’.
A més a més del fet que la nostra percepció és que ha agradat, haver rebut aquest premi ha estat molt bé. Tot i que sembla que aquest tipus de reconeixements quan et toquen a tu estan molt bé i quan no et toquen a tu no.

  • imatge de control 1per1
  • imatge de control 1per1

- Què ha canviat en aquest segon disc respecte el primer?
La veritat és que no gran cosa. La idea ja des del principi era fer una continuació del primer. El primer va anar molt bé i no ens ho esperàvem. Semblava que l’estiu passat el podríem girar, però al final no vam poder girar gaire amb tot plegat. I entre una cosa i l’altra vam decidir que aprofitàvem el temps i fèiem un altre disc. L’única diferència és que ens hem deixat anar una mica més a l’hora de gravar, hem provat coses noves. Ens els gravem nosaltres, els discos, i encara estem en el procés d’aprendre’n. Del primer al segon estem més deixats anar i més còmodes a l’estudi. Però a part d’això no canvia gran cosa perquè és una continuació del primer, les cançons són més o menys de la mateixa època.

- Quan dius deixar-vos anar et refereixes a experimentar amb sons?
Gravem bastant a l’antiga, però hem provat més gravar en directe, o els arranjaments són més ambiciosos o més barrocs que en el primer. Tot plegat ha estat una mica més "a lo gran" que el primer, en què encara estàvem una mica dubtosos o menys valents.

- Per tant, heu seguit les mateixes fórmules?
Sí. Les cançons estan fetes a la vegada i les tocàvem igual unes i altres. Però en el primer ja no vam ser a temps de gravar-ne més i aleshores al segon vam seguir però més deixats anar.

 

La Ludwig Band | Foto: Désirée Gómez
- El 2017 La Ludwig Band va començar a tocar les cançons que tu acumulaves des de l’adolescència. Com vau començar?
Teníem un grup d’institut i uns quants membres de la Ludwig en formaven part. I vam començar a tocar les meves cançons. Però després un se’n va cap aquí i un cap allà i aquell grup es va a acabar. I l’estiu del 2017 l’Andreu i jo, que estàvem avorrits a Espolla, vam començar a gravar les cançons que ja havíem anat tocant temps enrere. I després ens va començar a sortir algun concert, al bar d’Espolla i voltants. I vam tornar a avisar els altres i alguns s’hi van apuntar i va anar sortint la Ludwig.

- La vostra música té referències com Pau Riba, Bob Dylan, o a mi també em recorda Jaume Sisa. Heu mamat aquest tipus de música?
Sí, bastant. Jo personalment el Pau Riba, bastant. El vaig descobrir tard, però quan ho vaig fer em va entusiasmar. Som bastant fans del Bob Dylan, però no són aquests els únics referents. Cadascú va per la seva banda, però ens hem trobat aquí. Potser hem tirat cap aquí pel tipus de cançons, que són més tirant cap a cançó d’autor, perquè tots tres són cantautors. I les cançons de la Ludwig també tenen aquest component de cançó d’autor. Per això suposo que se’ns relaciona amb aquesta gent i no amb d’altres.

- Les vostres cançons tenen bastant d’humor. Com us inspireu per fer-les?
En general jo les faig, però les porto i les acabem entre tots. I el tema de l’humor, no sé per què ho diuen, la veritat. Suposo que deuen tenir coses d’ironia, tampoc hi veig gaire l’humor, la veritat.

- Però, per exemple, canteu «s’ha mort, s’ha mort, l’home més vell del poble s’ha mort» amb gràcia, amb actitud de festa major, divertida.
Sobretot és divertida la música. La cançó ajuda a treure-li una mica de ferro a la història que s’explica. Suposo que això d’explicar aquesta cançó amb una mica de gràcia és una manera de treure-li ferro. És una cosa bastant típica. En aquest cas també ho demana la història, perquè al final la gent del poble se’n va a fer una festassa. Si estiguéssim tots molt tristos perquè «s’ha mort, s’ha mort» i aquí s’acabés seria una cançó espantosa.

- Dieu que sou el segon millor grup d’Espolla.
És tot un eslògan, això. Per ser un poble de dos-cents habitants hi ha bastant de moviment musical: tenim la coral, els grallers, hi ha alguns membres de la Pawn Gang que són d’Espolla, i el baixista de Sangtraït, Antolin. I no podíem dir que érem el millor grup per deferència a Antolin, que era una megaestrella, i s’hagués enfadat amb nosaltres.

 

La Ludwig Band | Foto: Désirée Gómez
- Teniu cançons en què heu col·laborat amb les Tarta Relena.
Tenim tres cançons amb elles: 'Cançó núm. 8. “Te’n recordes?"', 'General Mitre', i 'La tardor que ens vam conèixer', en què l’Helena hi va cantar. Som amics de fa anys i, en part, si vam entrar a l’associació Indian Runners va ser gràcies a elles. Hi tenim molt bona relació i sempre volem que vinguin a cantar, perquè canten molt bé i li donen un aire que nosaltres no li podem posar.

- Com és formar part d’un segell autogestionat com és Indian Runners?
Indian Runners és una meravella, perquè no has de rendir comptes davant de ningú. És una associació sense ànim de lucre, aleshores els projectes no depenen del fet que siguin viables econòmicament, sinó que siguin viables a nivell humà i artístic. I això ja d’entrada allibera de moltes pressions i mal rotllos. El capital humà que tenim allà és envejable. Tenim l’Arnau, que és el coordinador, fa d’aquesta figura d’ajudar i portar una mica tots els grups. És un noi molt jove però molt professional. Nosaltres anem aprenent i ell va aprenent amb nosaltres. Estem deixant una associació molt maca. Fem deu anys, precisament, aquest any.

- Éreu conscients que faltava aquest tipus de música en el panorama musical català?
Fins a un punt. Perquè salvant les distàncies també hi ha grups que fan cançó d’autor. Però és veritat que tenim una manera de tocar molt a l’antiga i és una cosa que s’està perdent. Però no ho vam fer perquè hi hagués el forat, sinó perquè ens sentíem còmodes fent-ho. No és trobar el nínxol i dir farem això perquè ningú ho està fent. Ja ho veiem que no hi ha gaire gent, però, de tota manera, algú hi ha.

Més informació: 

Bandcamp La Ludiwg Band
Twitter La Ludiwg Band
Instagram La Ludiwg Band

A

També et pot interessar