Manel: “No podem abanderar res més que la nostra música”

El grup barceloní actua per segona vegada consecutiva a l’Acústica de Figueres aquest 29 d’agost

Arnau Margenet

27/08/2014

Música

D’actitud afable i un posat gairebé hieràtic, els músics que hi ha darrere el gran segell en què s’ha convertit Manel es declaren, tal i com diu la cançó, “gent normal”.

Des de la seva aparició, allà per l’any 2008, que part de la crítica i la premsa especialitzada ha volgut embolcallar als Manel amb la pertinent etiqueta. Hipsters que fan folk. Modernets intel·lectuals de la Barcelona maca. I a saber. Durant un temps va sonar molt allò de “els Manel prenen el relleu de la Nova Cançó”, malgrat que el context social diferia prou d’aquell moviment socio-musical liderat pels Serrat, Llach i companyia com per evitar les comparatives. Hi ha una dada, però, que apropa ambdós casos i que fa palès l’èxit assolit per la banda: des d’aquelles cançons de Serrat que cap grup ha aconseguit ser número u a Espanya cantant en català. Ells ho van aconseguir amb el primer disc, i després de sis anys de recorregut i tres discs al sarró, els Manel han deixat de ser un fenomen eventual (una mena de ‘boy band’, versió sofisticada) per convertir-se en un grup de culte dins l’escena musical, no només catalana sinó també nacional. Aquest divendres 29 d’agost actuen per segona vegada consecutiva al Festival Acústica de Figueres. Molts esperen que més que una eventualitat això esdevingui en tradició. Haurem d’esperar un any més per saber-ho.

“Hem tocat molt per l’Empordà, i sempre ens hi sentim a gust”, ens explica en Roger Padilla, home orquestra de la banda (toca la guitarra, el banjo, la mandola, l’ukelele, la melòdica i els sons MIDI), des de l’altra banda del fil telefònic. “Venim sovint, encara que no sigui a tocar, per Sant Mori o per la costa d’allà dalt”. La veu d’en Roger és sòbria, pausada, de poques paraules. És el tipus de veu que un li posaria a un membre dels Manel. Gent normal, despistada, imperfecte, sense pretensions dialèctiques, aliens a aquell virus que tot sovint ataca a l’artista aplaudit i es menja la seva humilitat. No semblen sentir cap mena de pressió davant l’èxit i l’admiració massiva professat per la crítica i un fanbase que els considera bandera de tot un moviment musical. Ells desinflen el suflé. “Mai ens hem preocupat de les coses que no podem controlar”, recorda en Roger, que taxativament, renunciant a tota retòrica i èpica proposada pel periodista, posa les coses al lloc que li corresponen: “Sempre ens hem centrat en el que fem, que és música; no podem abanderar res més que la nostra música”. I llestos.

Si no una evolució, el so d'els Manel sí que ha patit canvis i s'ha sofisticat amb el temps. Tan a ‘Els millors professors europeus’ (2008/Discmedi) com a ’10 milles per veure una bona armadura’ (2011, Discmedi) hi predominaven les estructures in crescendo, el so acústic, els músics complementaris (els vents, els violins...) i, clar, l’ukelele. L’últim disc titulat ‘Atletes, baixin de l’escenari’ (2013, Discmedi/Warner), en canvi, va sorprendre a crítics i fans pel seu aire més elèctric i minimalista, menys instrumental. Tothom es preguntava on ha havia quedat l’ukelele i les imperials orquestres de vent de la cançó ‘Al mar’, que els van llançar a la fama i els distingia de la resta de grups. “Han quedat als discs”, respon en Roger, tot afegint que mai saben on aniran a parar quan comencen a treballar un disc, tampoc en aquest últim. “Quan has provat una manera de fer les coses, en busques de noves”, conclou. I és que on algú altre hi veuria un risc comercial (‘allò que funciona, no ho toquis’ és una de les màximes del sector) ells no hi veien res més que el gaudi de fer la música que volien fer.

Un any després tornaran a actuar en un dels festivals catalans que més anomenada ha aconseguit els darrers anys, en permanent estat d’efervescència, com és el Festival Acústica de Figueres. La diferència és que si bé l’any passat ho van fer sobre l’escenari del majestuós Teatre Jardí aquest any ho faran sobre l’escenari instal·lat a la plaça Gala-Salvador Dalí, que es recupera un grapat d’edicions després. Tindran el públic dempeus, un format que segons el guitarrista de Manel és “més estiuenc i enèrgic” que el de butaca. Un concert on hi podrem escoltar el bo i millor del brillant cançoner que els Manel ha anat construint aquests anys. Això sí, només hi trobareu a gent normal, esteu avisats.