Jump to navigation
- Vas estrenar-te com a cantant amb el grup El Rey Amarillo o la cosa ja venia d'abans?Vaig estrenar-me com a cantant al Rey Amarillo embrionari, que era Lapsus, el mateix que el Rey Amarillo però en català. Erem els mateixos: en Jair, en Raul, la Laia... Vam començar en català i vam acabar evolucionant al castellà.
- Us vau acabar separant perquè vau agafar camins diferents?Sí, primer van haver-hi canvis. En Jair va plegar, va haver-hi disputes... de fet hi ha anècdotes boníssimes sobre la història, però no cal explicar-les. I sí, amb el Rey vam fer bastanta cosa, però un va marxar a Saragossa, l'altre va anar a viure a Barcelona... i al final era tot molt difícil.
- Però tu vas seguir cantant.Sí, és l'únic que tinc ganes de fer.
- És la teva vocació.Potser és més escriure cançons que ser cantant.
- Les cançons del teu primer disc, “Tan Cerca” (2010), eren en castellà.Sí, moltes d'elles eren cançons que havia començat a composar amb el Rey Amarillo i em feia ràbia que es quedessin en res, així que vaig acabar d'escriure la resta i va sortir el disc. També ho vaig fer per no aturar-me.
- No et vas aturar, no. Poc temps després va sortir el teu segon disc, “Una mica de sort” (2012), aquesta vegada en català.Sí, per això mateix que et deia: “Tan Cerca” eren cançons del Rey Amarillo, i amb ells cantàvem en castellà perquè, equivocadament, pensàvem que podiem arribar a més llocs, crèiem que el radi d'acció seria més ampli. Però després del primer disc en solitari, passats dos anys, vaig pensar: “Collons, si amb la llengua amb la que escric, parlo i penso és el català; doncs provem de composar en català”.
- I com et sents més còmode, composant en català o en castellà?Em sento molt còmode amb les dues. Sóc bastant bilingüe, tot i que hi hagi gent que diu que és impossible ser bilingüe del tot. Sí que penso més en català, i em ve tot molt més natural, però com que també llegeixo molt en castellà, a vegades sí que em surt més vocabulari en castellà... és una mica de barreja, per això ho considero bastant bilingüisme.
- Per tant, es podria dir que el primer disc del veritable Robert Molina en solitari, en la seva essència, és “Una mica de sort”.No ben bé. És un altre Robert Molina. Ja et dic, no és per anar de guais, però les cançons del Rey Amarillo les escrivia pràcticament totes jo, així que “Tan Cerca” és tan meu com la resta de discos. M'agrada escriure en castellà, i el gruix de música d'autor que escolto és més en castellà, per exemple.
- Per exemple?Per exemple en Quique González que és el meu ídol absolut i és el millor compositor d'Espanya de lluny. També Joaquin Sabina, i alguns autors argentins, com Fito Páez... Escolto això i també cantautors americans, més folk, com en Ryan Adams, i música soul, amb un toc funky... De fet la música negra és la meva altra vessant.El que més m'importa d'una cançó són les lletres, així que m'agrada escoltar-ho tot, però a l'hora de composar prioritzo escriure en aquella llengua amb la que em puc expressar millor, que és el català.
- Ens agrada el català. El teu nou disc, el tercer, es titula “Habitacions” (2015). Abans de preguntar-te res més...És una obra mestra del català.
- T'anava a dir: “Abans de preguntar-te res més, com definiries el teu nou disc amb poques paraules?”, però crec que ja ho has fet.No, no... (riu) en poques paraules... és un disc... és un disc molt net, molt natural. Cançons senzilles, poc carregades de sonoritats. Net, ben produit i senzill. De fet és com volia que fos, és cap on tendeixo cada vegada més.
- Podem escoltar algunes cançons del nou disc al teu Soundcloud. Sembla que “Habitacions” és un xic més animat, amb ritmes més ballables... menys nostàlgic.Doncs jo no ho tinc clar. A mi no em sembla que sigui molt diferent a “Una mica de sort” en aquest sentit. Hi ha hagut bastanta gent que m'ho ha dit, però no trobo que l'anterior fos més depriment o més trist. En aquest nou disc la majoria de cançons són a mig temps, tempos bastant més tranquils... potser són les melodies, i algunes lletres, que sembla que tinguin un aire més alegre, més optimista, però els he estat escoltant els dos últimament i no crec que doni la sensació que un és més nostàlgic, apagat o gris que l'altre.
- Estaves diferent quan els vas composar?Sí, obvi, estava molt diferent. Ara estic en una etapa molt més... com ho diria... no és més optimista, però sí que és cert que estic millor amb mi mateix i no rebusco tant entre les misèries per escriure les cançons. De fet, moltes vegades em deixo portar, tinc el meu imaginari, un seguit de coses de les que m'agrada parlar i que són repetitives al llarg de tota la meva discografia. No ha estat res conscient, no m'he proposat fer un disc més optimista. Però sí que és menys recargolat. M'agrada “Habitacions” perquè trobo que dic coses més interessants i expresso sensacions d'una manera més clara. “Una mica de sort” era més confús, hi havia coses de les lletres que eren tan meves que no s'agafaven per enlloc, sobretot de cares a la gent que no em coneix i no sap perquè vaig escriure allò. Jo sí que hi trobo sentit a tot. “Habitacions” també és una mica així, perquè és la meva manera d'esciure, però m'agrada més, no sé, estic més content amb les lletres, i amb tot.
- Has tornat a gravar amb el Vigatà de Breda.Sí, perquè és un sant. Això ja ho pots posar: en Pere Vigatà és un sant.
- Remarquem-ho.És un home que estima molt la música i, si una cosa li agrada, s'hi fica molt. A més, gravar allà significa tenir un disc que soni super bé, a un preu assequible i amb aquell punt de professionalitat que falta a un home studio o a estudis més econòmics. En Pere és un tècnic de primera, té un gust brutal, com a mínim que compagina molt amb el meu, té un equip professional i de qualitat i és un sant que ens aguanta, a nosaltres i a les nostres tonteries.
- Així doncs, com definiries “Habitacions” a nivell de producció?Com he dit, molt més senzill que els anteriors. “Una mica de sort” està molt sobreproduit, que no vol dir que no m'agradi, si et pares a analitzar hi ha moltes coses, però la gent no acostuma a fer-ho, escolta la cançó, i jutja més el ritme i la melodia. Abans eren tres guitarres fent tres coses, dos teclats, uns detalls inesperats... al final, en certa manera, acabes sobrecarregant una mica l'orella. Jo ho gaudeixo molt perquè sé què estàvem fent i què estàvem buscant... però aquest és diferent. I m'ha costat molt fer-ho, perquè m'agrada molt experimentar, provar ritmes, harmonies, i em costa no afegir-hi més coses perquè n'hi ha moltes, masses... però “Habitacions” és més despullat. Ara són dues guitarres obertes i una melodia. No hi ha menys instruments, de fet són els de sempre, amb els mateixos músics, però sí que fan menys coses, sense voler demostrar res. Senzillesa.
- Què me'n dius de les col·laboracions?N'hi ha de molt ineressants, com la que faig a duet amb la Montse Ferrer de Les Anxovetes, amb només la guitarra i les dues veus (“Sempre que ens faci mal”). Papa Juls tocant l'harmònica, en Joan Berenguer, tot un geni... i els de sempre, m'agrada rodejar-me d'amics i bona gent. Ja no m'importa fer coses impressionants. Cada vegada m'està important menys com vestir les cançons. Per mi ara les cançons són setanta per cent lletra i trenta música. Potser algun músic et dirà que sóc un xiflat, però ara és el que més m'interessa. Abans eren més melodies, més harmonies, més sonoritats...
- I ara has trencat amb això.No he trencat del tot, però vaig cap allà. Al proper disc també es notarà.
- Proper disc?Sí. Per aquest disc vaig escriure més de trenta cançons i n'he gravat dotze. En falten més de vint per gravar, més les que vaig composant ara... El que he intentat amb “Habitacions” és fer un disc equilibrat, amb cançons pop, balades, acústiques, alguna cosa una mica folk, country... m'agrada que tingui una mica de tot, perquè no sigui avorrit.
- El podrem escoltar el proper dissabte 21 de febrer a La Cate de Figueres, concert de presentació.Serà espectacular.
- Això has posat a l'esdeveniment del Facebook: “Serà una nit magnífica”. Alguna cosa a destacar per fer que la gent surti de casa per venir-te a veure?Home, hi haurà sorpreses interessants. Hi haurà regals... hi haurà col·laboracions que no estan al disc... es farà... bé, ja t'ho explicaré després. No vull desvetllar-ho en aquesta entrevista.
- Que vinguin a veure't el dia 21, no?Exacte.
- Penúltima pregunta. Quin és el teu racó preferit de l'Empordà, Alt o Baix?El meu racó preferit és la meva habitació, però si ha de ser un lloc visitable de l'Empordà... la Rambla de Figueres, que tothom la menysprea. A la gent no li agrada Figueres, però jo estic enamorat de la seva Rambla. És una qüestió nostàlgica meva, que m'he passat moltes nits allà assegut escrivint cançons.
El Top5 d'en Robert!
