Judit Monclús
,
06/03/2019
Activa't

Sílvia Espinosa: "Les dones ens sentim plenament preparades i capaces"

Parlem amb la periodista i investigadora de l’evolució sobre el rol de les dones en els mitjans de comunicació
Sílvia Espinosa

Foto: 

Ajuntament de Girona
Sílvia Espinosa i Mirabet (Terrassa, 1966) és periodista, doctora en Comunicació Audiovisual i Publicitat per la Universitat Autònoma de Barcelona i, actualment, coordinadora del Grau de Publicitat i Relacions Públiques a la Universitat de Girona. Les seves investigacions se centren en la innovació i docència universitària, i en l’estudi de la història dels mitjans audiovisuals, que revisa des d’una perspectiva de gènere. Se centra especialment en el cas de la ràdio, on ha analitzat el paper de la dona i les aportacions que n’ha fet per al desenvolupament de formats i gèneres. Ens atén des de Melbourne, Austràlia, on està realitzant un treball de recerca a la prestigiosa RMIT University i on destaca que el fenomen que les dones siguin majoritàries a les aules de les facultats de comunicació no es redueix només a Catalunya.
"És molt important que els mitjans de comunicació apliquin un llenguatge que no sigui sexista"

- Estudia la història dels mitjans audiovisuals des d’una perspectiva de gènere, especialment en el camp de la ràdio. Quin ha estat el paper de la dona en aquest recorregut potser no prou reconegut?
Ha tingut alts i baixos. Ara mateix estem en un bon moment perquè hi ha moltes dones que treballen a la ràdio i que lideren equips importants o que dirigeixen programes i que són presentadores i periodistes amb una llarga trajectòria reconeguda. Per exemple, estic pensant en Júlia Otero, que l’any passat va guanyar un Premi Ondas; en Mònica Terribas, en Pepa Bueno que presenta el programa de ràdio líder a l’estat espanyol... Gairebé a totes les emissores hi ha dones que tenen papers importants i amb poder editorial. No sé si és millor o pitjor, però com a mínim s’ha incorporat un punt de vista que fa potser deu anys enrere no es tenia en compte. I en la ràdio es dona més aquesta circumstància que en la televisió, ja que una cosa és que les dones presentin programes i, una altra, que els editin o dirigeixin. En el cas de la premsa, tenim l’Esther Vera, directora del diari ARA, tenim subdirectores, periodistes molt reconegudes però és un terreny que, a nivell directiu, està més ple d’homes que de dones. Amb el pas del temps, aquesta tendència que hi ha a la ràdio s’estendrà a més llocs i serà inevitable perquè a les facultats de comunicació sempre hi estudien més dones que homes. Llavors, encara que sigui per un pes quantitatiu, arribarà un moment que això canviarà perquè hi haurà més noies que estaran en espais que ara ocupen una generació d’homes que s’acabarà jubilant. Serà com un procés natural.

- En tot cas, que les dones acostumem a ser majoria a les facultats de comunicació passa des de fa anys però en arribar l’hora d’ocupar càrrecs de responsabilitat el procés sembla que s’interromp...
Jo vaig estudiar Periodisme a la UAB i a les aules hi havia tants homes com dones. Ha sigut més tard que cada vegada hi estudien més dones. A banda del fet que hi ha més dones formant-se en comunicació i que acabaran governant, per dir-ho d’alguna manera, els àmbits comunicatius, cal tenir en compte que n’hi ha moltes que estan preparades per dirigir redaccions, per ser editores o directores i que moltes vegades elles mateixes es fan enrere per un tema més domèstic: és molt difícil fer de periodista, tenir fills i portar una casa. Però per què una dona ha de patir aquesta circumstància? Doncs perquè la paritat no és real en el nostre entorn social. Hi ha molt poques parelles en què l’home faci el mateix que la dona, encara ara es dona la circumstància que ajuda la dona. Ajudar no vol dir que em descarreguis de feina. És més difícil pensar què hem de posar a la nevera per fer menús que no pas anar a comprar. L’home ha de deixar d’anar a comprar i pensar què s’ha de posar a la nevera. Quan arribem a aquest punt hi haurà paritat perquè tothom farà el mateix a casa.

- A part de reivindicar-nos, ens cal treure’ns prejudicis que potser tenim integrats per la visió masclista de la societat que ha imperat des de sempre?
Ara mateix, crec que ja no passa. Ara les dones ens sentim absolutament preparades i capaces. Tinc amigues en edat de tenir fills i directament ni s’ho plantegen, perquè treballen en l’àmbit de la comunicació i el seu dia a dia se’ls menja el temps. A mi em va passar, però a casa vaig tenir la sort de tenir un marit molt femení en aquest sentit i sempre ho hem compartit tot, i gràcies a això jo he pogut treballar de periodista, tenir fills i fer el doctorat. No era fàcil però si ell no hagués sigut com és, probablement jo no estaria aquí fent el que faig ara. No crec que sigui que tinguem un complex, sinó que socialment no acabem de trobar la manera d’encaixar el fet de poder treballar d’una manera normal on sigui, quan vulguem i prenent decisions. Tenir nens petits i a la vegada ser directiva hauria de deixar de ser un problema. Això serviria per a tothom, no només per a les noies que treballen en mitjans de comunicació, també per a les que treballen a la plaça perquè també tenen nens petits, o les que són advocades i els nens se’ls posen malalts el dia del judici... El tema de conciliar vida familiar i laboral és molt difícil i hi ha intents que no surten bé. Els horaris tampoc ajuden. A Melbourne tenen un horari laboral més curt i la conciliació és més fàcil. Rendeixen igual que nosaltres i estan menys hores a la feina. Llavors, potser hi ha alguna cosa que no estem fent bé.

- De totes maneres, des dels mitjans i també des de les administracions s’està lluitant per afavorir un llenguatge inclusiu, eliminar estereotips i fer ús d’una comunicació no sexista. Són reivindicacions amb efecte a curt, mitjà o llarg termini?
Crec que és molt important que els mitjans de comunicació apliquin un llenguatge que no sigui sexista. En definitiva, són un mirall comunicatiu i la gent acaba parlant dels temes que hi apareixen tal com ho fan els mitjans. És el poder de la famosa ‘agenda setting’ (els temes dels quals parlem). Està bé que ho sapiguem perquè en siguem conscients i en parlem i que, per exemple, quan impartim una classe intentem fer servir el ‘tothom’ en lloc de la paraula ‘tots’. Tenim una trajectòria educativa determinada que potser fa que moltes vegades parlar així ens sembla més forçat que natural, però és important que això es mogui. La gent té consciència i es nota en la manera de plantejar els temes. Aquest any, a la Universitat de Girona hem començat una assignatura optativa de Gènere i Mitjans de Comunicació i està plena de gent. S’està fent molt bona feina en aquest aspecte. Es va notar especialment, per exemple, al març de l’any passat, quan hi va haver un munt de manifestacions en què el fet reivindicatiu era molt important. Jo feia molts anys que no havia vist tantes dones i noies al carrer amb lemes tan creatius i eslògans tan ben pensats. A la universitat hi havia una pintada que deia "som les netes de les bruixes que no vau cremar". Està molt bé que tantes generacions joves tinguin consciència. És que no pot ser d’altra manera. No només l’hem de tenir les dones, també l’han de tenir els homes.

- En referència a les manifestacions de l’any passat, van ser un punt d’inflexió que va fer que el moviment feminista aglutinés dones que potser fins llavors no s’havien sentit interpel·lades...
Sí, crec que sí, i, òbviament, pel que va suposar la inèrcia del cas de la Manada. Hi ha coses que no es poden entendre per més que ho intentin. No tinc paraules. Ho trobo tan gros que hagi acabat com ha acabat...

- Tornant al tema dels mitjans, el col·lectiu 'On són les dones' analitza la presència de dones als espais d’opinió dels mitjans catalans però, bàsicament, en denuncia l’absència. És una situació complicada de revertir?
No ho sé però si es va denunciant, alguna cosa canviarà. Els mitjans públics sobretot tenen una obligació més gran que els privats en aquest sentit. Que es faci un programa de debat en una televisió o una ràdio públiques i que la majoria dels tertulians siguin homes i després es faci córrer per les xarxes la reivindicació d’on són les dones potser ha servit perquè després s’hagin emès programes més paritaris i això està molt bé.

- Fa uns anys, va publicar el llibre ‘Dones de ràdio. Les primeres locutores de Catalunya’ (Albertí Editor, 2014) per reivindicar la seva contribució al món radiofònic. Si tan important va ser el paper que van desenvolupar, per què van quedar relegades injustament en l’oblit?
En el cas que he estudiat, perquè eren les dones que van treballar a la ràdio fins l’esclat de la Guerra Civil. A partir de llavors, tot el que era republicà, s’esborrava i se censurava. Encara més si era republicà i català. Moltes d’aquestes dones van treballar a la ràdio abans o durant la Segona República i la seva història no s’havia explicat perquè la majoria dels llibres més antics que tenim a l’abast sobre la història de la ràdio a l’estat espanyol es van escriure durant el franquisme i directament se’n va obviar el seu nom. En el meu cas, per casualitat, vaig conèixer la Maria Tersa (Almacelles, 1912 - Barcelona, 2015), una d’aquestes locutores, que em va explicar la seva història i em va permetre estirar fils que em van fer adonar que hi havia un munt de dones importants en aquest àmbit. La meva tesi doctoral la vaig fer justament sobre això i al 2014 vaig escriure aquest llibre, una versió divulgativa de la mateixa tesi amb l’objectiu que es poguessin conèixer les dones que van col·laborar tant com els homes en el naixement de la ràdio a Catalunya. Arran d’això, el passat 13 de febrer -Dia Mundial de la Ràdio-, a Lleida es va inaugurar un carrer amb el seu nom, ja que va ser la primera locutora de ràdio a la ciutat. Si no hagués trobat aquesta senyora i hagués fet la investigació que vaig fer, segurament no hauria tingut el carrer ni li haurien donat la Creu de Sant Jordi perquè mai ningú havia reivindicat la seva figura. Estic molt contenta que la recerca hagi servit per posar cara, nom, vida i feina a una dona a qui els nacionals es van emportar mentre estava fent ràdio i que va ser l’última locutora que va treballar a Radio Girona, quan s’hi va traslladar amb la seva família.

- Els reconeixements en la major part dels àmbits professionals acostumen a ser per a homes. Per què costa més reconèixer els mèrits en una dona?
Normalment, quan es dona un premi de comunicació es dona al director del programa i encara ara la majoria de directors de programes són homes. Les dones encara no han fet el pas ferm de veritat d’estar a primera línia. Durant el Franquisme, que van ser 40 anys molt bèsties, les senyores casades no podien treballar i si treballaven, necessitaven el permís del marit. No podien anar al banc a obrir-se un compte corrent ni anar a comprar una nevera soles. Hem passat d’això a on som ara però encara queda, costa canviar una societat. Han passat molts anys i per a les generacions d’ara això és història universal contemporània. S’han de canviar tics que encara es mantenen, com la diferència de sous entre homes i dones.

- És un camí de llarg recorregut...
Estem encaminades i tenim una bona inèrcia. A més, crec que aquest 8 de març tornarà a ser molt reivindicatiu.

- En tot cas, el futur el preveu esperançador, tant d’una forma general com en el cas dels mitjans de comunicació?
En el cas dels mitjans potser una mica més per això que et deia del pes de tantes dones. Això tampoc vol dir que totes tinguin el tarannà o el perfil adequat per dirigir, coordinar, etc. Però tots els homes que estan al capdavant dels mitjans tenen el perfil desitjable? Alguns potser sí, però d’altres potser no i podrien perdre pes a favor de les dones.

També et pot interessar