Jump to navigation
- D’un fet de fa molts anys i d’un personatge com Verdaguer, els feu moderns i en traieu un discurs que s’adapta a l’avui.Laia Torrents: Vam quedar commoguts per la contemporaneïtat del que deia Verdaguer, el context social de l’època també ho va fer molt: gran desigualtat social, apareix l’espiritisme, per exemple a Barcelona hi havia més de 900 llocs on es practicaven sessions d’espiritisme en què la majoria de mèdiums eren dones, es reivindicava el sufragi universal, l’escola laica, l’abolició de la cadena perpètua i de la pena de mort o la igualtat entre gèneres. I hi ha coses per les quals encara avui estem lluitant. Verdaguer no podia participar d’aquestes sessions perquè era molt creient, però en realitat no era res més que una expressió crítica de la societat. I això ens ho va fer tot molt actual, ja que nosaltres també vivim un moment convuls. Ens va ajudar molt el llibre en què Casasses reescriu els apunts de Verdaguer durant els exorcismes. El fet de no ser una obra concebuda com a obra, sinó uns apunts també li donen aquesta frescor i que es puguin llegir una mica cap a les coses que a nosaltres ens interessen.
- En quin sentit parleu de possessió?L. T.: Ens interessava la possessió en el sentit ampli, no només en el sentit catòlic del Dimoni, sinó que partíem d’aquí per explorar altres camps. Hi ha altres creences en què la possessió no està vista des d’un punt de vista tan negatiu com en la religió catòlica. En el vudú i els textos de Maya Deren, que 'Dimonis' utilitza, es busca la possessió per deixar-se omplir per esperits que poden ser creatius, com ara per ajudar-te a crear, a passar dols o a tenir força per treballar la terra. També ens interessava molt el fet que en la possessió hi ha un diàleg amb la gent d’aquí, hi ha un anar i tornar, mentre que quan hi ha una comunicació es té un diàleg amb allò diví.
- Quines sensacions desperta 'Dimonis' al públic que hi interactua?Roger Aixut: Suposo que depèn molt de la persona, però al principi hi ha una certa desorientació. La gent està desconcertada perquè no sap com entrar, està en un espai que no és un espai teatral, però tampoc és un espai museístic. Buscàvem una mica la sensació inicial quan hi ha diverses coses que estan funcionant alhora i tu t’has de gestionar el teu temps, ja que aquí el temps no és tan dramatúrgic. Ningú et diu on has d’anar i has de gestionar el pas i la proximitat amb altres persones. Una mica la sensació que es té en un ascensor, tot i que l’ascensor ja el tenim controlat, perquè sabem que ens podem trobar desconeguts en un espai vital reduït.L.T.: Hi ha gent que hi entra d’una forma més lúdica i gent des d’una forma més profunda. La nostra intenció és que amb la primera vegada no ho entenguis tot, que puguis anar tornant i puguis anar agafant coses. Al principi la gent va una mica perduda, però és el que nosaltres buscàvem, aquest conflicte dramatúrgic d’entrar en una sala, seure i que no t’ho donin tot mastegat. Amb aquest punt d’incertesa i incomoditat hi ha gent que s’hi sent molt còmoda i gent que s’hi sent incòmoda perquè no saben què han de fer. La sensació general és d’acabar posseït, de viure una experiència d’on en surts i no saps massa bé què ha passat.
'Sous les violons, la plage!' I Foto: Camile Marinone - Porteu a l’Eufònic 'Sous les violons, la plage!'. Dieu que aquí busqueu el sentit positiu de la destrucció: la destrucció com a forma de progrés i creació col·lectiva.L. T.: Estem molt acostumats al fet que la destrucció tingui només una visió negativa, però en realitat pot generar resultats molt més interessants. Tots tenim por a la incertesa, no saber què passarà moltes vegades bloqueja o immobilitza l’acció. Amb la destrucció passa una mica el mateix: si una cosa no està bé o no hi estàs d’acord, per què no destruir-la sense saber on arribaràs? Això ja va passar al maig del 68, en què els estudiants de tot el món es van revoltar sense saber on arribarien, però deien que no per això havien de mantenir el que vivien. A nivell formal el que passa a la instal·lació és una mica això. Hi ha un quartet de corda en què se sent un quartet de Haydn, el paradigma de la forma i les normes en música clàssica. Has d’anar tirant pedres i cada cop que fas diana i toques un dels instruments hi ha una petita variació en la veu de l’instrument. Aquests canvis, que es generen amb un software aleatori, no saps on arribaran però el resultat sonor és molt interessant. Ens interessa la creació col·lectiva, la no-autoria. Nosaltres posem les eines, però no sabem quin serà el resultat, ja que el resultat final no és una obra de cabosanroque, és una obra generada per tothom qui ha participat i ha aconseguit fer diana.
- Els vostres projectes generen incomoditats, dubtes i replantejaments.R.A.: Les nostres conclusions de la recerca que duem a terme durant uns dos anys ens porten a unes intencions a l’hora de plantejar físicament el que volem fer. Aquestes conclusions, però, no les donem al públic perquè el limitaria. Ens serveixen a nosaltres per construir un joc, i sí que hi poden haver unes regles evidents però en realitat el que fem és donar elements per fer que el públic pugui anar-se’n enllà. Per exemple, a 'Dimonis' donar a la gent les idees antropològiques de Verdaguer d’una manera poètica i que puguin jugar-hi sense haver de fer de professor ha estat molt engrescador.
'Dimonis' | Foto: José Hevia - El vostre escenari és molt més que un escenari, ja que el públic hi és dins i forma part del muntatge. Com enteneu la relació del públic amb l’obra?R.A.: Sobretot amb 'Dimonis', la Laia i jo tenim alguna divergència. Per a mi és un format teatral que agafa l’excusa d’una situació museística. I el públic en aquest sentit també forma part d’aquesta situació museística. Hi ha una instal·lació que clarament en treu profit: la del vidre amb la Rocío. Els crits a través el vidre mentre llegeixes els subtítols extrets dels apunts de Verdaguer t’obliguen a col·locar-te en una posició concreta. En aquesta posició és quan se’t projecta la Rocío i aquí tu et converteixes en un objecte d’expectació per la resta de gent. Un altre exemple és que si quan comença aquest temps més dramatúrgic decideixes no moure’t i fer un pas enrere i observar la gent, els altres es converteixen en part d’aquesta espècie de coreografia.L.T.: Són aquests espais en què no està clar ni definit el que fem. No ens agrada tancar ni etiquetar. Nosaltres oferim la nostra feina, l’obrim i són projectes que tenen espai tant en un museu, en un garatge o en un festival de teatre. 'Sous les violons, la plage!' serà al festival Eufònic, de so, i va ser produït pel festival Panoràmic, que és d’imatge. O 'No em va fer Joan Brossa' ha estat al Centre d’Art Contemporani de Glasgow i es va estrenar al Temporada Alta. Per nosaltres fem art sonor, i l’art sonor a vegades no té la part visual. Nosaltres fem evident i sempre visualitzem la generació del so. És aquest territori en què nosaltres ens sentim còmodes però que potser és molt propi.
- Dieu que partiu de l’art sonor i la música. Com des de la música es passa a crear instal·lacions com 'Dimonis' o 'Sous les violons, la plage!'?R.A.: Al final va evolucionant la teva mirada sobre les mateixes coses. Vam començar fent música, qüestionant l’instrument i la tècnica perquè tocàvem amb instruments molt precaris construïts per nosaltres amb una tècnica que no controlàvem. En aquesta part hi havia molta consciència dels instruments com a eines i ens condicionaven molt l’objecte que construíem, com un llapis o un pinzell condicionen el dibuix. Després vam començar a fer màquines que tocaven música i a demanar-los algunes funcions determinades. Bàsicament ens plantejàvem reptes instrumentals. Però amb els germans Baschet, constructors d’instruments francesos, se’ns va obrir una altra manera de veure i entendre un instrument molt diferent del que havíem estat fent per intuïció: molt més des de la concepció física del so i molt menys des de la composició musical. No t’interessa tant que una orquestra mecànica tingui unes prestacions musicals molt sofisticades, sinó un dispositiu sonor senzill capaç d’explicar molt bé una idea poètica.
- Què us dóna l’art sonor?R.A.: Cada cop estem trobant més un espai d’expressió bastant personal nostre, que ajunta diverses disciplines i sentits: és material, és acústic i és visual. També és una mena d’ulleres per interpretar coses que no s’han interpretat a través de l’oïda. Reflexionar sobre literatura a partir de l’art sonor és bastant alliberador.L.T.: L’art sonor, la nostra manera de veure l’art sonor, ens dóna llibertat i al mateix temps és un ancoratge a la creació. Sempre ens donem absoluta llibertat a l’hora de generar, fer i crear.
- Què ens dóna com a espectadors l’art sonor?L.T: El "nostre" art sonor, perquè cadascú et diria una cosa diferent. La nostra vida en general està molt enfocada a la vista però el nostre angle de visió és màxim 120 o 140 graus. L’angle de percepció del so són 360 graus, és molt més ampli. A més, la profunditat del desenvolupament temporal, de la quarta dimensió, et genera una profunditat que no tenen les imatges. El so t’embolcalla, sents coses que no veus o que no pots veure. Necessites la línia de temps per experimentar-lo perquè si no no existeix.R.A.: Per una banda l’art sonor, igual que tot l’art, et porta a qüestionar el punt on ets, certs temes i fer perdre el teu punt de seguretat. No cal ser cap expert en art per dominar molts codis visuals, ja que des de petits vivim en un món supericonogràfic. En aquest sentit l’art sonor té molt a guanyar: contradir el que veus amb el que sents és molt fàcil perquè la gent no té tant una cultura acústica i, en canvi, l’acústica és molt tridimensional. Podem aconseguir un xoc bastant fort acústicament.
El Niño de Elche a 'Dimonis' | Foto: José Hevia - Aquest any torneu a presentar un projecte al Temporada Alta.Presentarem 'Audioguia per a supermercats en temps de Pandèmia', una coproducció del Temporada Alta. És una obra sonora que la gent es podrà descarregar al mòbil i que és una ficció dins de la realitat, un viatge individual dins un supermercat. Entra en contradicció el que veus i el que sents. Estructurat dins el temps, una línia temporal on cadascú tindrà un viatge individual. Nosaltres oferim sempre el mateix i cadascú ho viurà a la seva manera i en traurà les seves pròpies conclusions.
- Esteu treballant en més projectes?Al setembre inaugurarem la temprada del théâtre Garonne a Toulouse amb una instal·lació als antics dipòsits d’aigua de la ciutat, unes galeries per on passava l’aigua de la ciutat de Toulouse. El públic farà un recorregut en què amb el so ets capaç d’endevinar el volum dels espais. Les freqüències que ressonen, les que no, les reverbs, els delays. Recuperem part de les peces que formaven part de l’exposició retrospectiva que vam fer al Santa Mònica, 'La cobla patafísica', i generem una obra nova musical sonora per recórrer aquests espais. I també a finals de setembre s’obrirà al museu Pompidou de París una exposició d’esbossos i maquetes de RCR Arquitectes, de la qual en fem el comissariat sonor afegint la capa sonora i el recorregut temporal a aquestes obres.
Web cabosanroque
