Anna Vila
,
28/02/2019
Activa't

Jordi Borràs: "La meva feina no només m’agrada, sinó que és la meva passió. Em sento un afortunat"

El fotoperiodista barceloní passarà pel FineArt Igualada per presentar-nos la seva exposició 'La revolta catalana'
Jordi Borràs

Foto: 

Oriol Clavera
Il·lustrador, fotoperiodista i membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Aquest és Jordi Borràs (Barcelona, 1981) i el divendres 1 de març a les 19h el trobarem al Casal Popular d’Igualada, el Foment, presentant la seva exposició ‘La revolta catalana’, en el marc del festival FineArt Igualada. Especialitzat en moviments nacionals i d’ultradreta a Catalunya, la societat és la protagonista dels seus reportatges. Borràs ha capturat les inquietuds de Catalunya i amb ‘La revolta catalana’ ha resumit un any de la seva història, amb imatges. Ens ho explica amb més detall.

- Aquest divendres visitaràs Igualada per presentar la teva exposició ‘La revolta catalana’, però les imatges ja fa uns dies que hi estan exposades. Has rebut algun feedback dels primers dies?
He vist alguna cosa per xarxes de gent que hi ha anat, alguna reacció i bé, bé!

- Ho tens tot a punt?
Sí, perquè al cap i a la fi no deixa de ser, una mica, l'extensió de la presentació del llibre que vaig fer arreu de l’1 d’Octubre. Evidentment, són fotos que van més enllà, que repassen un any vista de tot el que ha anat passant i que, per tant, no deixa de ser un resum polític de què ha passat al país.

- L’exposició reuneix imatges d’un any i d’uns fets de Catalunya que passaran a la història, posant un punt d’inflexió al referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Vas tenir clar des d’un primer moment que volies fotografiar aquest camí?
La veritat és que tampoc m’ho vaig plantejar. És a dir, més que fer la meva feina, això és indispensable. Jo em moc en diversos mitjans de comunicació, la majoria dels quals fan actualitat política, per tant, la meva feina és aquesta. Em va sortir aquesta voluntat de fer-lo, ja tenia el material. Formava part del meu dia a dia.

- Les imatges parlen per si soles i no menteixen. Què sents quan remires les fotografies de les manifestacions, el referèndum, els presos, les agressions... Parlem de nostàlgia o esperança?
Jo crec que parlem d’una pantalla que calia passar per aconseguir el següent estadi. Tot el que ha passat en aquests últims anys, que són moltes coses, es deuen a un cicle, a un camí, a una societat que, jo crec, tot just està començant. El moviment no és nou, però la magnitud que ha agafat en els darrers anys és nova i és sorprenent. I això, segurament, és el principi de tot. Com he vist canviar aquest país! És una mica l’aventura del que ha anat passant aquests últims anys, de la nostra història, de la història de l’Estat Espanyol. La lectura que en faig és que la independència és inevitable. Jo trobo, en part, lògic que hi hagi aquesta mena de nostàlgia, no? Però, en general, aquesta nostàlgia ve per gent que no té una militància política a la seva esquena per poder comparar amb altres processos polítics. No tenen aquest bagatge.

Una de les fotografies de l'exposició 'La revolta catalana' | Foto: Jordi Borràs

- Tot això queda plasmat en un segon llibre ‘La revolta catalana’, publicat el setembre del 2018.
És un llibre que no va per circuit normal, per llibreries. És un llibre que, efectivament, es va publicar el passat setembre per l’editorial Ara Llibres i és un llibre pràcticament d’autor. És un llibre imprès en paper i format de gran qualitat, amb una foto signada... Vull dir que no va per circuit llibreries, sinó que va per un circuit en paral·lel. Però sí, sí, és un llibre que està a la venda.

- El llibre acaba quan el president Quim Torra pren possessió del càrrec. Tens pensant reunir les fotografies que has fet des de llavors fins ara, en un tercer llibre?
Jo crec que per fer un tercer llibre caldrà esperar que passin més coses. Ara estem en una etapa d’impàs, hem tancat un cicle. Depèn del que passi amb el judici, amb les eleccions espanyoles... doncs hi poden haver moltes variables. Probablement, en començarem un altre, dins del mateix moviment.

- Tenint en compte el context polític i social en què ens trobem, segur que has rebut opinions i reaccions de tota mena per fer la teva feina. Em sabries dir quina ha estat la millor i la pitjor crítica o resposta a les teves fotografies?
La millor reacció, que de fet m’ha vingut de diverses persones, és quan et diuen que a casa tenim el teu llibre (el de ‘Dies que duraran anys’) amb els àlbums de fotos familiars. És a dir, ho considerem un document que és tant propi, que és tant nostre, que el guardem amb els àlbums. Dir-ho és molt bonic. I el pitjor... és que han caigut en el nivell més baix, que si manipulador, que si m’invento les fotos...

- I és que com a fotoperiodista, has patit amenaces d’organitzacions d’extrema dreta i, tot i immortalitzar desenes de casos d’agressions amb la teva càmera, tu també en vas arribar a ser protagonista. Com ho fas per superar aquests moments de por o d’incertesa?
Doncs intentar fer la meva feina, de la millor manera possible. Tot i això, de vegades és molt complicat, perquè una amenaça física... És evident que no es pot fer de la manera que t’agradaria fer-ho. Jo no puc treballar de forma normal i habitual a com ho feia fa uns anys. El que s’ha de fer amb la por és intentar superar-la. Això és molt fàcil dir-ho, de vegades no tan fàcil fer-ho. De vegades és impossible treballar de forma física a un lloc perquè m’hi jugaria la pell, però intento treballar-hi d’una altra forma. El cas és seguir, seguir fent feina.

Una de les fotografies de l'exposició 'La revolta catalana' | Foto: Jordi Borràs

- Des d’un punt de vista més general, consideres que les fotografies que has anat fent al llarg dels anys tenen un missatge comú?
Jo crec que mostren les inquietuds de la societat actual. En tots els sentis. També vaig cobrir el moviment 15-M, el moviment contra el Pla Bolonya... És a dir, són reflexes socials d’allò que fa moure el país. A mi sempre m’ha agradat més la foto de carrer que no pas la institucional. Si mires el meu treball, hi trobaràs molt carrer, del Parlament també, però hi trobaràs molt carrer.

- Entre les teves col·laboracions hi trobem programes de ràdio i mitjans com El Món, Crític o d’altres de no-actualitat, de periodisme pausat, com La Mira. Com arribes a combinar-ho tot?
Són coses molt diferents, però això és de les coses que més m’agrada de la meva feina. Un dia estic al mig d’una manifestació, l’endemà estic fent fotos a la matança del porc i al cap de tres dies, estic al Parlament. Avorrir, el que és avorrir-me... no m’avorreixo mai! Crec que això és una sort i per mi, un tresor molt gran que intento gaudir i conservar. La meva feina no només m’agrada, sinó que és la meva passió. Em sento un afortunat.

- I si parlem del futur, on et visualitzes d’aquí 5 o 10 anys?
Mira, francament, no en tinc ni idea. Perquè de fet, això de la fotografia em ve d’accident, jo sóc dibuixant de professió! No és que em plantegés: "Mira!, ara em vaig a fer fotògraf", sinó que m’hi he trobat sense planificar-ho. Jo intento moure’m amb el cor i si no, una mica amb el cap. Fent allò que tingui ganes de fer en aquell moment.
 

Més informació: 

També et pot interessar