Judit Monclús
,
02/11/2018
Arts

Ingrid Guardiola: “Ja no capturem els moments per a la nostra memòria personal, sinó per a la impressió que donem als altres”

Parlem amb la investigadora i realitzadora audiovisual sobre l’assaig ‘L’ull i la navalla’
Ingrid Guardiola

Foto: 

Cedida
Ingrid Guardiola
Ingrid Guardiola (Girona, 1980) és realitzadora audiovisual, productora cultural, investigadora i professora a les universitats de Girona i Barcelona. Recentment, ha publicat ‘L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície’ (Arcàdia, 2018), una elaborada anàlisi sobre la nostra societat, hiperconnectada, exhibicionista, tecnològica, virtual i narcisista, entre molts altres adjectius que condicionen la nostra vida privada i la relació que establim amb l’esfera pública. En un món on prevalen les imatges i els "trending topics" instantanis, n’hem parlat amb ella en una conversa pausada i que respon a moltes qüestions que la nostra vida virtual ens fa plantejar.
"Són comunitats molt efímeres de gent a qui ni tan sols li hem vist mai la cara, per tant no són xarxes de suport fortes i reals. Si ens passa res, allà no hi quedarà res més que un cementiri d’avatars"

- Ens trobem en el món de la hiperconnexió i l’exhibició. Els dispositius mòbils s’han encarregat de crear aquestes necessitats o han vingut donades per la societat en què vivim?
La càmera de fotografia domèstica ja activa aquest element d’exposició pública en el sentit que cadascú davant la càmera interpreta un rol o un paper. Al final, els àlbums familiars el que fan és cristal·litzar aquests moments més extraordinaris o que surten fora de la normalitat i sintetitzen la millor versió de nosaltres mateixos. Aquí ja hi ha un component d’exhibició molt clar. La qüestió és que aquestes exhibicions eren puntuals i anaven en paral·lel al calendari del treball, sent moments que compilen l’oci. El problema és que ara s’ha fet permanent: són 24 hores al dia, set dies a la setmana, tenint aquesta relació tan intensa amb les màquines de visió.

- Emmarquem la vida en una pantalla. Hem abandonat la vida real per viure’n una de virtual?
Sí, hem hipotecat, com a mínim, l’experiència directa amb el món i les persones. Quan estem en un esdeveniment públic massiu preferim el comentari o l’apunt a l’experiència directa. Escrivim tuits, fem posts a Facebook o publiquem fotos a Instagram abans de posar tota l’atenció i concentració en allò que tenim al davant. Preferim el testimoni o que els altres puguin veure on estem més que gaudir-ho nosaltres. Ja no capturem els moments per a la nostra memòria personal, sinó per a la impressió que donem als altres. En aquest sentit, deleguem, no només l’experiència directa del món, sinó també la nostra memòria personal. Estem hipotecant aquesta sedimentació de les experiències en pro del què diran, de l’efecte que tindrà això que estic retransmetent en els altres i de com em posicionarà en aquesta esfera social paral·lela que he creat. És una esfera social real en la qual compartim moltes coses però limitada a les interfícies, a les xarxes socials.

- De fet, som en un temps en què tenim centenars d’amics a Facebook però fora de la pantalla potser no tenim amb qui anar a sopar...
Hem provocat un efecte molt substitutiu. Socialitzes o vas a trobar-te amb els altres perquè hi ha una por a estar sol o una necessitat de compartir. Aquest fet d’estar permanentment compartint d’una forma molt superficial i molt anònima a les xarxes socials és una espècie de tranquil·litzant momentani. Ens sacia la necessitat que tenim de socialitzar però és una trampa perquè no són relacions contínues ni profundes. Són comunitats molt efímeres de gent a qui ni tan sols li hem vist mai la cara, per tant no són xarxes de suport fortes i reals. Si ens passa res, allà no hi quedarà res més que un cementiri d’avatars.

- I per què enganxa tant aquesta virtualitat?
En el món físic estem limitats a les nostres pors i als nostres prejudicis d’una forma molt més clara. En el món virtual sempre hi ha una espècie de free replay o segona oportunitat que podem gestionar d’una forma més controlada. Hi podem modificar la nostra aparença física i tenir sempre una versió millorada de nosaltres mateixos. La distància de la pantalla també et dóna temps per poder fer el comentari més graciós ja que en el directe no pots controlar tant l’expressió pública, tant física com verbal. Després també hi ha la qüestió de les gratificacions: tota la interfície està dissenyada per premiar o aplaudir allò que has fet. Ara s’està discutint molt el sentit dels likes o favorits. De fet, s’estan desenvolupant aplicacions per tenir una vida digital sense quantificar, és a dir, tenir un Facebook o un Twitter en els quals no hi hagi el botó del like precisament per l’estrès emocional i psicològic que provoquen aquests tipus de relacions xantatgistes en la comunicació pública. Com que no estem en un quiz show permanent, la idea de les relacions quantificades fa que tota l’estona estiguem competint amb nosaltres mateixos per veure quants likes tenim a cada publicació. Quan desapareix el marcador, ens relaxem molt més.

- Però llavors es perdrà el reconeixement que busquem davant la comunitat virtual...
L’algoritme haurà de funcionar amb uns altres patrons perquè una de les coses que marca la visibilitat d’un missatge avui en dia és la popularitat, que s’indexa a partir de les interaccions. S’haurà de modificar el propi ADN de la xarxa social però el reconeixement serà molt més tranquil. A l’esfera pública clàssica sempre busquem ser integrats, ser respectats, ser reconeguts. És inevitable, sinó, no som res. En una societat com la nostra, molt atomitzada i on les comunitats han perdut les formes tradicionals i estem molt sols, el reconeixement és una espècie de vitamina social que ens permet aguantar moltes de les coses que vivim a diari.

- M’ha cridat l’atenció aquesta afirmació que fas en el teu assaig: “La tecnologia és al servei del silenciós control algorítmic de la felicitat i de la participació social”. En som conscients o no en volem ser?
Pensem molt poc en les eines que utilitzem per comunicar-nos. No fem cap esforç per entendre com funcionen, no només a nivell tecnològic, sinó sobretot saber qui hi ha al darrere de les empreses d’internet. És un entorn absolutament privat. Pensar que tota la comunicació pública ha saltat de l’espai públic a l’espai privat és quasi demencial. Que aquestes empreses tinguin el privilegi de tenir aquesta informació tan valuosa que és què es comparteix a nivell social i quines són les preocupacions, els neguits, els interessos i desitjos socials i que ho tinguin d’una forma tan matemàticament calculada és perillós. Crec que cada vegada s’explicarà més d’una manera necessària perquè cada vegada aquestes empreses tenen més poder i cada vegada dibuixen un sector de la comunicació molt més fràgil. Quan delegues tota la teva comunicació pública a una empresa privada, l’empresa té la potestat sobre allò que s’està compartint. Ara es parla molt de sobirania digital, de què passa amb totes aquestes dades i informacions, com retornar això al bé comú i al sector públic, etc., i vol dir que la gent ja té certa consciència de que alguna cosa antinatural hi passa.

- Aquest excés de producció de dades és el que assenyales com “mercantilització de la mirada” que afavoreix les grans companyies d’internet?
Totalment, perquè no és només informació del present, també és informació del futur. D’aquí se’n dedueixen, ja no només els patrons de conducta de consum, sinó també de conductes socials i fins i tot individual i psicològica. És una informació molt valuosa la que se n’extreu.

- Si no som prou conscients d’aquests riscos, com se’ns pot educar per reconèixer-los?
Sempre fem pedagogia. Ara em comentaven que tornaria el programa 'Generació Digital' a TV3 però que en lloc de fer una agenda de gadgets i novetats tecnològiques, començarien a fer pedagogia sobre límits, reptes, impactes socials de la tecnologia, etc. S’està començant a treballar en aquest tema també en grups de recerca. El propi ressò d’aquest llibre [‘L’ull i la navalla’], que jo pensava que tindria una vida més acadèmica i ha tingut una vida popular força fecunda, és degut al fet que la gent vol que s’expliqui tot, que hi hagi una mirada més crítica i distant en les eines que utilitzem no només per comunicar-nos, sinó per construir-nos com a societat.

- Afirmes que l’autèntica emancipació passa per la capacitat de no deixar rastre digital. Serem lliures quan ens alliberarem dels likes o del que els followers esperen de nosaltres? Quan ho aconseguim, ens podrem seguir sentint part de la societat?
La qüestió és utilitzar la tecnologia sempre al teu favor. En una societat que es regeix per la visibilitat i la comunicació, inevitablement hauràs de passar per aquests canals. Els has d’utilitzar per promocionar coses puntuals sempre amb la distància pertinent. El que no pots fer és abocar-hi tot el teu jo o tot el teu món interior, absolutament privat, com si fos una carnisseria digital, posant la teva intimitat i la teva vulnerabilitat sobre la balança digital. Això no és massa recomanable, sobretot perquè com més t’exposes, més fràgil i vulnerable esdevens. És com quan et confesses a algú altre, és un nivell de comunicació molt transcendent, però el problema és que a les xarxes et dirigeixes a una massa amorfa de gent, és a dir, a tothom i a ningú. La recompensa que tu esperes d’aquesta obertura, que pot ser certa empatia o comprensió, no sempre es dóna. És molt arriscat. Una part de la solució passa per sortir de les xarxes o utilitzar-les al teu favor. Sortir-ne en el sentit que al final són grans empreses que cotitzen a la borsa i els clics i el tràfic de gent és el que les empodera i dóna valor. Per una altra banda, per seguretat i tranquil·litat personal i psicològica cal sortir de les xarxes, i en general d’internet, com a espai de socialització. La teva vida guanya en qualitat i en temps per poder viure-la d’una forma més lenta, profunda, reflexiva i no tan neguitosa.

- Aquestes gratificacions que deies que n’esperem, han fet també augmentar el narcisisme?
Sí, i també hi ha una febre per opinar de tot. Tothom s’ha convertit en expert de tot. De fet, l’opinió és el que genera més valor avui en dia. El llenguatge que utilitzem per comentar les coses a internet ja no genera comunicació, sinó el valor amb què negocien les empreses propietàries d’aquests espais, tot i que els importa ben poc què dius. El que volen és que es diguin moltes coses i ens han convertit en opinadors professionals. Aquí hi ha una cosa una mica perversa, sobretot de contaminació informativa –les fake news hi tenen molt a veure–, però també de falta d’escolta. Si estàs tota l’estona parlant vol dir que no escoltes ningú, per tant no et deixes assessorar, ni informar, ni et documentes. Tot el temps que inverteixes per produir aquest discurs és temps que no tens per formar-te o informar-te.

- I malgrat que només facis discursos per buscar reconeixement, aquest acaba sent molt fugaç...
És fugaç i aquesta conversa permanent per cridar l’atenció de la gent que l’envolta ha de partir de la polèmica o de posicionaments una mica extrems i clars. Els tons neutres o les afirmacions més descriptives passen molt desapercebudes. La gent que centra la conversa pública en la polèmica és la que aglutina al seu voltant més visibilitat. Llavors, també hi ha aquesta trampa perquè, de cop, tothom extrema el seu comportament i els seus punts de vista, i acaba interpretant un personatge antipàtic i horrorós.

- Aquesta visibilitat o aquest reconeixement fugaç que abans no teníem és perquè no ens calia?
Sempre vols ser reconegut i tenir un lloc en una col·lectivitat i ser apreciat i estimat. El que passa és que ara aquestes eines t’ho posen molt fàcil per accedir a l’altre. Tot el preàmbul que necessitaves en la vida física per arribar a una persona, s’ha anul·lat. Ara tens tota la informació de com és l’altre, quins són els seus gustos, quin és el seu comportament públic, qui són els seus amics, etc., que aquesta preparació per arribar a l’altre ja no existeix. Llavors, també s’han generat unes relacions molt vampíriques d’uns amb els altres i molt asimètriques. Si aconsegueixes aquest reconeixement públic pertanys a una classe superior dins les classes digitals de les xarxes socials. Això es tradueix en la idea de lluita de classes que ha passat sempre però ara el valor de la classe social ja no són els diners o a quina professió et dediques sinó el grau de visibilitat i de reconeixement que tens. Aquí hi ha una altra trampa: aquest reconeixement ja no opera a nivell psicològic, individual i privat, sinó que també ho fa en relació amb el valor que li donem a la nostra vida social. Fins i tot s’espera que a través de la fama algú pugui guanyar-se la vida, com és el cas de la figura dels influencers. Tots aquests nous perfils neixen aquí: persones que d’un dia per l’altre aconsegueixen atreure l’atenció d’un milió de persones i l’han convertit en el seu modus vivendi. Això és una cosa molt estranya però molt pròpia de les xarxes socials.

- El títol de l’assaig ‘L’ull i la navalla’, que ens remet al film ‘Un chien andalou’ de Buñuel, també vol remetre al surrealisme en què ens ha imbuït el món tecnològic?
És un homenatge a Buñuel però també la idea de posar la navalla a l’ull: si ens passem tot el dia mirant, més val que aprenguem a posar la distància en relació a les interfícies o pantalles que ens mantenen ocupats tot el dia. Sobretot, cal posar aquesta navalla, aquest judici crític i aquesta capacitat de discernir, de comprendre, de treure o de donar-li importància quan toca a tot allò que veiem.

També et pot interessar