Juli Sanjuan

Foto: 

Cedida
Juli Sanjuan

Juli Sanjuan Palma: "Seria molt egoista fer la meva intervenció sense mirar la història del lloc"

L’arquitecte i escenògraf ha dissenyat l’espai de l'exposició dels Premis d’Arquitectura de les comarques gironines d'enguany
Mar Molero Dolz
,
04/06/2019
Arts
L’arquitecte i escenògraf Juli Sanjuan Palma (Figueres, 1991) és finalista dels Premis d’Arquitectura de les comarques gironines 2019 amb el projecte d’arquitectura efímera 'Etern retorn' i, a més, juntament amb Adrià Margall i Aleix Turon, ha dissenyat l’espai que acollirà l'exposició dels projectes premiats d’enguany, que s’inaugura el 7 de juny a la sala d'exposicions de la Pia Almoina de la Demarcació de Girona i que serà itinerant en diversos indrets del territori com Olot i Figueres. Hem parlat amb ell.
"La bona arquitectura també vol expressar un missatge, però el missatge que dóna l’arquitectura efímera, al tractar-se d’una disciplina de curta durada, ha de ser molt contundent"

- Què és l’arquitectura efímera?
Em resulta difícil definir què és, perquè per mi és un concepte molt ampli. Té molta relació amb l’escenografia i, de fet, m’agrada més parlar d’escenoarquitectura que d’arquitectura efímera. El terme escenoarquitectura el proposa l’argentí Luis Diego Pedreira al llibre 'La escenografía', i el reivindica dient que solem definir escenografia com una representació gràfica d’un món escènic, però en realitat el que estem fent és crear un món escènic. L’arquitectura efímera està pensada per durar poc temps, al contrari del que entén la gent per arquitectura tradicional. Es tracta de crear un espai a partir d’alguna història, un fragment o una acotació d’una obra teatral. És més important el missatge que vol transmetre que l'estructura en si. La bona arquitectura també vol expressar un missatge, però el missatge que dóna l’arquitectura efímera, al tractar-se d’una disciplina de curta durada, ha de ser molt contundent.

- Per què vas escollir dedicar-t’hi?
M’agradava molt el món del cinema, inclús vaig dubtar entre estudiar cinema o arquitectura. Finalment vaig triar arquitectura perquè vaig veure que era més ampli, que sempre podria arribar al cinema o al teatre a través seu. En una assignatura de primer de carrera, ens van fer analitzar l’espai de la pel·lícula 'Blow Up'. Havíem d’intentar entendre l’espai i dibuixar el plànol, imaginar com era el taller i els racons que tenia. Aquesta part de l’arquitectura em va cridar l’atenció, perquè sempre m’havia agradat la part artística, així que vaig fer un màster en escenografia en teatre, cinema i televisió. Al final en tots tres àmbits acabes fent arquitectura efímera, però com que en cinema i televisió tot és molt ràpid i estressant, vaig encaminar-me més cap al teatre, ja que és un procés més lent i treballat, que em permet dedicar-me a altres coses.

- Juntament amb Adrià Margall i Aleix Turon, heu guanyat el concurs pel Disseny de l’exposició dels Premis d’Arquitectura de les comarques de Girona 2019. 
Tots tres ens coneixem des de ben petits, però no havíem treballat mai junts. L’Aleix és arquitecte i músic i l’Adrià, dissenyador industrial. Ens vam presentar al concurs del disseny de l’exposició amb un projecte que volia donar la volta a un element constructiu vulgar, el tub de runa, i poder fer-lo present en uns premis d’arquitectura. El resultat són unes làmpades de 2,20 metres fetes a partir dels tubs de runa, dels baixants de l’obra, posades l’una a sobre de l’altra, en què s’hi exposen els diferents projectes de l’exposició. Ens agradava la idea de fer-ho amb un material ja usat, però aconseguir els tubs de segona mà era complicat i vam decidir optar per comprar-los de nou amb el compromís que d’aquí un any, quan s’acabi l’exposició, es revenguin a una constructora i el material no quedi en desús.


Obra 'L'etern retorn' | Fotografia: Anna Bussot​                                                                                                                                                                       

- Vas participar en un projecte d’intervenció paisatgística, juntament amb Clara Crous, que va rebre una Menció Especial en els Premis d’Arquitectura de les comarques gironines el 2018. Com influeix el paisatge en la creació?
Hi havia una convocatòria per presentar idees per celebrar el cinquantè aniversari d’Empuriabrava. Ens vam centrar en fer una intervenció que anés en consonància amb el paisatge i que fos un element de rebuda per aquells qui van a Empuriabrava. Vam voler veure què era Empuriabrava abans i què és ara. Abans eren aiguamolls i el paisatge era verge, en canvi ara és un entorn dens i molt urbanitzat. El projecte, titulat 'Entre camps de pomeres', era una estructura de 150 pals de fusta que es fan servir pels camps de pomeres, és a dir, un element que simbolitzava l’abans, però al mateix temps l’aglomeració de pals també ens transportava a la densitat que hi ha actualment. En aquests pals hi havia escrit Empuriabrava, però només es llegia des d’un sol punt, és a dir, només hi havia un lloc en què podies veure la relació entre passat i present. A més, al tractar-se d’una zona turística amb restaurants i mainada, vam voler fer que l’obra fos interactiva, de manera que 50 dels pals estaven marcats amb números i era com un joc en què s’havien de buscar els pals d’Empuriabrava recorrent aquesta escultura.

- De fet, sobretot et mous en entorn gironí i empordanès. Té algun reflex en la teva obra?
Sí que trobo que té algun reflex en la meva obra, en el sentit que sempre intento estudiar abans què és el que ha passat en aquell lloc. Potser no es plasma directament a l’obra, però si fes la meva intervenció sense mirar la història del lloc seria molt egoista. Per exemple, en aquesta obra d’'Empuriabrava', vam voler mostrar l’explotació que ha patit la zona de Girona i la Costa Brava. Ens vam fixar en els inicis d’aquest territori, unes terres molt verges, respecte de com ho són ara.

- En ocasions, aprofites l’entorn per integrar les intervencions. T’adaptes al lloc, ens expliques la història d’aquell paisatge? Com ho aprofites?
Quan es parteix d’alguna cosa per començar una arquitectura, com per exemple el guió d’una obra de teatre, l’espai s’ha d’adequar a aquesta obra, s’ha de treure d’aquesta història. Quan no tinc una història però tinc un lloc concret, intento agafar la història d’aquell edifici per entendre-la i fer que això em guiï a l’hora de trobar el tipus d’intervenció que vull fer. Per exemple, amb la Clara Crous vam fer l’escenografia d’un concert de Pau Vallvé, en el festival Inspira. Era un festival que tenia lloc la nit de Sant Joan i el camí cap al concert, que era des d’un càmping fins a l’interior d’una cova, estava representat amb tubs de neó, que simbolitzaven un camí de cuques de llum. Amb 'El cos negre', un projecte que vaig presentar per l’Escola Municipal d’Art de Girona a 'Temps de Flors', vaig voler fer una intervenció on la flor que es mostrés naixés d’absorbir tot el contingut que hi havia en aquesta escola d’art. Ho vaig simplificar amb la idea que en una escola d’art hi ha molts colors i tots aquests colors barrejats fan el negre. Així que hi havia una esfera central, feta de petúnies negres, que era l'absorció dels colors, i en definitiva, de l’escola d’art.

- Què influeix a l’hora de crear, dissenyar un projecte? Quins són els passos?
Primer hi ha d’haver un encàrrec, un concurs o unes bases. Després d’això, el primer que faig és analitzar què tinc, ja sigui el territori, el lloc on es fa la intervenció, el guió del qual parteix, etc. La segona part seria l’esbós d’allò que vull plasmar, la idea que vull expressar al públic. Un cop tinc el missatge i l’objectiu clar, intento dissenyar una escenoarquitectura. El següent pas és buscar els materials que s'adeqüin al pressupost i, sobretot, s’ha de saber renunciar, saber trobar un equilibri. A mi m’agrada buscar col·laboradors, ja sigui en forma de text, música, llum, etc. Intentar crear un equip per enriquir els estímuls d’allò que estàs veient. Per això m’agrada l’ofici d'escenògraf de teatre, perquè es un procés molt enriquidor que reuneix moltes persones intentant que surti bé una única cosa. En les intervencions intento treballar en equip, com he dit, però és més solitari.

- Com esculls els materials per treballar?
M'agrada escollir materials que siguin d’ús quotidià o que hagis pogut veure en el seu ús original, però intentar donar-los la volta. A més, també intento que siguin materials sostenibles i que es puguin tornar a utilitzar o bé ja s’hagin utilitzat abans. L’any 2017, amb la Clara, vam fer l’escenografia dels espais del festival de dansa Agitart de Figueres. El projecte es deia 'Com si fossis a casa', i els diferents espais del festival representaven parts d’un pis, perquè l’objectiu era que la gent se sentís com a casa seva. Per exemple, el punt d’informació del festival era el rebedor. Tots els elements que vam fer servir eren trobats o anats a buscar a la deixalleria. No només pel fet econòmic, sinó també perquè per una obra efímera que dura un període determinat de temps, no té cap sentit utilitzar una cosa pensant que durarà cinquanta anys. L’arquitectura efímera et permet reutilitzar material ja existent i sempre intento no malbaratar-lo per una cosa que dura poc.

  • imatge de control 1per1


'Entre camps de pomeres' | Fotografia: Anna Bussot​                                                                                                                                                           

- Hi ha alguns projectes en què la temàtica és més lliure i d’altres en què està condicionada. Amb quins t’hi sents més còmode?
Els projectes en què tinc més llibertat puc expressar millor la meva obra. Però sempre intento tenir el missatge clar i si el tens clar des d’un inici és més fàcil. Ara bé, també em sento molt a gust en aquells projectes que estan més acotats perquè m’agrada el treball en equip. Potser has de renunciar a una idea que tenies prevista perquè a les actrius no els va bé, però tots remem en una direcció i això m’agrada.

- Sovint la teva obra té un caràcter trencador que va més enllà del simple plaer estètic i que fins i tot incomoda l’espectador. Què ens pots dir d’aquest tipus d’intervencions?
Realment el que m’agrada fer a la meva obra - i m’agradaria seguir fent - és no deixar indiferent a la persona que estigui vivint la intervenció o estigui veient l’escenografia. Moltes vegades pots veure una intervenció efímera i sentir que estèticament t’ha agradat, però al cap d’uns dies l’oblidaràs. Jo el que intento és que aquell missatge que vull expressar et cali, i a vegades s’ha de gratar una mica i anar més al fons per aconseguir-ho. Per exemple, un dels últims projectes que he realitzat és la intervenció d’una antiga farmàcia en el marc del festival Flors i Violes de Palafrugell. Quan vaig saber que el futur projecte d’aquest espai és la construcció d’un hotel eco, vaig intentar lligar el passat de la farmàcia amb el seu futur, fent una crítica als plàstics d’un sol ús a partir dels embolcalls dels medicaments. Vaig dissenyar un rellotge de sorra amb aquests embolcalls que fes reflexionar sobre el mal ús que fem del plàstic. I sí, potser incomoda, però al mateix temps fa pensar a l’espectador.

- La intervenció d’arquitectura efímera 'Etern retorn' és un dels projectes finalistes dels Premis d’Arquitectura de les comarques gironines del 2019. Explica’ns en què consisteix.
'Etern retorn' reuneix tot el que hem anat parlant fins ara. Es tracta d’una escenoarquitectura que té lloc a Palafrugell, que és part de l’Empordà, que és d’on sóc. La intervenció es desenvolupa en un antic hospital en desús i per començar el projecte vaig voler saber i analitzar el passat de l’edifici. A més, igual que en el disseny de l’exposició dels Premis d’Arquitectura, agafo un material que a priori només s’utilitzaria com a material clínic, en aquest cas els guants de làtex, i li dono la volta. Intento crear unes altres sensacions a partir d’aquest material. Aquest projecte volia ser un homenatge a les persones que havien passat per aquell edifici, per bé o per mal, és a dir, a les que potser hi havien mort o bé a les que s’havien recuperat. I això també té molt a veure amb el procés de creació. Moltes vegades, en les primeres fases del projecte, que són les més complicades en el sentit de buscar un objectiu i un missatge i fer que la intervenció atrapi la gent, ens ofusquem amb alguna cosa que fa que ens quedem allà encallats i potser acabem tirant la tovallola. Per sort no he abandonat mai, però és un procés cíclic, gairebé sempre passem per un període amb falta d’inspiració, tot i que al final arribem a bon resultat. Aquest missatge que volia fer arribar a la gent el vaig poder expressar de manera clara i potent amb el text que va fer una escriptora de Palafrugell i que va ser gravat amb les veus de la meva tia i dos companys seus de Catalunya Música perquè el missatge arribés amb més força.

  • imatge de control 1per1

Més informació: 

A

També et pot interessar